L’associacionisme agrari del primer franquisme (1939-1945)

Després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat el 26 de gener del 1939, les noves autoritats suspengueren les activitats de l’antic Sindicat Agrícola (en què hi havia enquadrat el Celler) i, el 16 de febrer, van anomenar una junta de transició per preparar el terreny a la futura Junta Sindical Agrària, responsable del nomenament de les juntes dels nous sindicats agrícoles i controladora del seu funcionament. Els nous sindicats havien d’estar integrats dins la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat únic creat pel nou règim.

Per desvincular el nou Sindicat Agrícola del seu passat republicà, es dissolgué la subsecció de consum lligada anteriorment al Sindicat AgrícoLa Unió i es convidà a formar part de la junta directiva a membres de l’antic Sindicato Agrícola y Caja Rural, que havia agrupat els elements més dretans abans de la guerra.

El nou sindicat començà la seva singladura el 5 d’agost del 1939 i s’anomenà Sindicato Agropecuario y Caja Rural de San Pedro, en homenatge a l’antic Sindicat Mutual, que celebrava la seva festa anual per Sant Pere. L’edifici i la maquinària de l’antic celler passaren a formar part del nou sindicat.

‘Hermandad de Labradores’
La legislació agrària a partir del 1941 reflectia la necessitat de controlar el camp i donar sortida a la creixent demanda d’autonomia dels pagesos. Per fer front a aquesta dualitat, d’una banda, es crearen unes entitats de règim públic, les Hermandades Locales de Labradores y Ganaderos i, de l’altra, s’aprovà a principis del 1942 la Ley de Cooperación, que tot i les seves restriccions i controls per part de la CNS (sindicat únic), significava una oportunitat perquè el cooperativisme pogués anar creixent. A Sant Cugat, la conversió del sindicat en hermandad va tenir lloc l’octubre del 1941 i es va constituir en tres seccions, l’Agrícola i de Transformación, la Vitivinícola i la de Mutualidades. La Vitivinícola era la que presentava més dinamisme i des del primer moment començà a dedicar els seus esforços a recuperar el funcionament cooperatiu.

El funcionament de la hermandad fou en els primers moments poc eficient, tant des del punt de vista econòmic com administratiu. Aquest fet va comportar que, des d’instàncies superiors es forcés el juny del 1942 un canvi de junta i és donés pas a elements que s’havien destacat en l’administració del celler abans de la Guerra Civil, alguns d’ells lligats a partits d’esquerra.

Cap a la cooperativa
La feina dels nous directius no va ser fàcil, ja que el problema principal estava en l’abastiment d’adobs, pinsos, llavors, energia i la venda de productes agrícoles. Els tres primers eren proporcionats amb comptagotes per les Zonas Agrícolas i pel Servicio Nacional del Trigo, i els carburants estaven subjectes a contingents forçosos d’importació. La venda de productes estava dificultada per l’obligació de lliurar patates i blat per l’abastiment de Barcelona i pels residents no productors de la vila.
Però el que més interessava als nous dirigents era el funcionament independent de la secció Vitivinícola per ser la principal font d’ingressos. Per aquest motiu, abans de demanar la seva legalització com a cooperativa, calia millorar tant els aspectes tècnics com els administratius. Tècnicament calia posar al dia els sistemes arcaics de graduació del vi i administrativament calia adaptar el control d’entrades i sortides a un entorn econòmic molt poc dinàmic.

Aquestes millores van permetre agafar prou confiança com per introduir-se en el mercat sense necessitat d’intermediaris. Finalment, el 22 d’abril del 1945 es va demanar la inscripció de la secció Vitivinícola com a cooperativa d’acord amb la Ley de Cooperación del 2 de gener del 1942.