Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Els protocols notarials són un conjunt d’instruments públics que han rebut l’autorització del notari i que es classifiquen en volums anuals. Aquests documents, de gran valor històric, no van ser regulats en institucions custòdies fins a la reglamentació de l’any 1862 amb la Llei orgànica del notariat. D’això es denota que la presa de mesures conservacionistes davant d’aquests documents tan valuosos va ser molt tardana i provocà la pèrdua de molts d’aquests protocols.
L’origen
Els protocols notarials neixen al segle XIII com a llibres que permetrien realitzar còpies o certificats dels documents notarials originals, per tant, era bàsica la seva conservació pel valor de fe pública que atorgaven els notaris. A més, tenint en compte que sobre els assentaments s’havien d’anotar cancel·lacions de deutes o finalitzacions de terminis contractuals, això encara ho feia més necessari. D’aquesta manera, l’obligació de conservar-los en bon estat es va recollir ja en els furs d’Aragó el 1247 i en les Corts de Barcelona del 1298.
A banda, en els Costums de Tortosa del 1279 o en les Ordinacions de Lleida del 1289 trobem disposicions sobre el destí de l’arxiu del notari. Tot i aquesta protecció, els registres antics que ja no donaven rendiment podien quedar-se a les golfes o les quadres de les cases, o, fins i tot, encantats i venuts amb altres documents del difunt. Aquesta situació comportà que es prenguessin més mesures protectores i, finalment, a les Corts del 1520 es declarà que després de la mort del notari, es faria inventari de les escriptures. En tot cas, però, l’establiment d’un lloc específic per a la seva salvaguarda i custòdia no va ser del tot definitiu i reeixit fins a la normativa ja comentada del segle XIX.
Diàspora santcugatenca
Què se’n sap dels protocols santcugatencs a partir del segle XIX? Com afectà la normativa reguladora? Els protocols notarials de Sant Cugat es van incloure dins del Districte Notarial de Terrassa que es formà l’any 1866. Inicialment, amb la desamortització, van passar a mans de l’Estat, però romangueren a l’arxiu municipal fins a la creació de l’arxiu del districte de Terrassa, quan s’hi van traslladar. Així restaren fins que es formà l’Arxiu General del Districte de Sabadell l’any 1890 i de nou patiren un trasllat en la seva major part.
El 28 de febrer d’aquell any el notari arxiver de Sabadell comunicava: “ya están en mi poder los protocolos pertenecientes a este distrito notarial que existían en el Archivo del notario de la ciudad de Tarrasa, (...) junto con los correspondientes a la villa de San Cugat del Vallés y otros documentos notariales que se hallaban aún depositados en la secretaría de dicha villa, habiéndose también incorporado de algunas carpetas que contenían escrituras y que se conservavan en el Archivo del Ayuntamiento de esta ciudad”. L’any 1959, el notari arxiver precisava que “la colección de San Cugat consta de 230 volúmenes que se inician en 1283”.
Així restà el fons, fins que finalment, el 8 de juliol del 1977 s’acordà el trasllat dels arxius de protocols santcugatencs des de Sabadell a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on romandrien fins a l’actualitat. La major part dels fons notarials santcugatencs de l’ACA son dels segles xiv, xv i xviii, essent el document més antic el Manual de Pere Ripollet del 1283. En tot cas, però, no tots els registres anaren a l’ACA, podent-se trobar arxius santcugatencs a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (de 1746 i de 1839), a l’Arxiu Històric de Terrassa (de 1968 a 1978), a l’Arxiu Històric de Sabadell (de 1619 fins a 1875), i, fins i tot, a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès (de 1445 a 1449).
La diàspora dels protocols notarials santcugatencs, així doncs, és notòria i distribuïda per bona part del territori català.
L’origen
Els protocols notarials neixen al segle XIII com a llibres que permetrien realitzar còpies o certificats dels documents notarials originals, per tant, era bàsica la seva conservació pel valor de fe pública que atorgaven els notaris. A més, tenint en compte que sobre els assentaments s’havien d’anotar cancel·lacions de deutes o finalitzacions de terminis contractuals, això encara ho feia més necessari. D’aquesta manera, l’obligació de conservar-los en bon estat es va recollir ja en els furs d’Aragó el 1247 i en les Corts de Barcelona del 1298.
A banda, en els Costums de Tortosa del 1279 o en les Ordinacions de Lleida del 1289 trobem disposicions sobre el destí de l’arxiu del notari. Tot i aquesta protecció, els registres antics que ja no donaven rendiment podien quedar-se a les golfes o les quadres de les cases, o, fins i tot, encantats i venuts amb altres documents del difunt. Aquesta situació comportà que es prenguessin més mesures protectores i, finalment, a les Corts del 1520 es declarà que després de la mort del notari, es faria inventari de les escriptures. En tot cas, però, l’establiment d’un lloc específic per a la seva salvaguarda i custòdia no va ser del tot definitiu i reeixit fins a la normativa ja comentada del segle XIX.
Diàspora santcugatenca
Què se’n sap dels protocols santcugatencs a partir del segle XIX? Com afectà la normativa reguladora? Els protocols notarials de Sant Cugat es van incloure dins del Districte Notarial de Terrassa que es formà l’any 1866. Inicialment, amb la desamortització, van passar a mans de l’Estat, però romangueren a l’arxiu municipal fins a la creació de l’arxiu del districte de Terrassa, quan s’hi van traslladar. Així restaren fins que es formà l’Arxiu General del Districte de Sabadell l’any 1890 i de nou patiren un trasllat en la seva major part.
El 28 de febrer d’aquell any el notari arxiver de Sabadell comunicava: “ya están en mi poder los protocolos pertenecientes a este distrito notarial que existían en el Archivo del notario de la ciudad de Tarrasa, (...) junto con los correspondientes a la villa de San Cugat del Vallés y otros documentos notariales que se hallaban aún depositados en la secretaría de dicha villa, habiéndose también incorporado de algunas carpetas que contenían escrituras y que se conservavan en el Archivo del Ayuntamiento de esta ciudad”. L’any 1959, el notari arxiver precisava que “la colección de San Cugat consta de 230 volúmenes que se inician en 1283”.
Així restà el fons, fins que finalment, el 8 de juliol del 1977 s’acordà el trasllat dels arxius de protocols santcugatencs des de Sabadell a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on romandrien fins a l’actualitat. La major part dels fons notarials santcugatencs de l’ACA son dels segles xiv, xv i xviii, essent el document més antic el Manual de Pere Ripollet del 1283. En tot cas, però, no tots els registres anaren a l’ACA, podent-se trobar arxius santcugatencs a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (de 1746 i de 1839), a l’Arxiu Històric de Terrassa (de 1968 a 1978), a l’Arxiu Històric de Sabadell (de 1619 fins a 1875), i, fins i tot, a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès (de 1445 a 1449).
La diàspora dels protocols notarials santcugatencs, així doncs, és notòria i distribuïda per bona part del territori català.