Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La necessitat de disposar de censos de població tenia molt a veure amb la fiscalitat i la necessitat de poder repartir les imposicions de caràcter general, a Catalunya els donatius al rei pactats en les diferents Corts. També el nombre de combatents que cada localitat havia d’aportar quan el rei convocava l’exèrcit. El sistema medieval es coneix amb el nom de fogatges, ja que no parteix de les persones, sinó de les cases existents o focs, considerant que en cada una viu una família, que és la unitat tributària. És per aquest motiu que en algunes ocasions es van computar els masos rònecs o abandonats i en altres no i això s’ha de tenir en compte a l’hora fer estudis demogràfics.
La segona gran qüestió és que els fogatges no es fan per municipis, sinó per parròquies. En una societat fortament analfabeta, el rector esdevé un personatge fonamental tant a l’hora de fer testaments, com en la de practicar recomptes de població. El problema, des d’una òptica actual, és que les demarcacions eclesiàstiques i les civils ben sovint no coincidien. Per tant, si es fa una estimació simplista, les xifres obtingudes seran més baixes o més altes que les reals.
l cas del fogatge del 1378
Veiem un exemple. El fogatge de Sant Cugat del Vallès de l’any 1378. Una lectura massa ràpida porta a dir “Vila de Sant Cugat, 169 focs d’església”. (S’anomenen focs d’església, perquè el seu senyor jurisdiccional és el Monestir) Però, en realitat, només estem comptabilitzant els de la parròquia de Sant Pere d’Octavià. Si ens fixem més bé, trobarem altres 9 de ciutadà, és a dir, de propietaris barcelonins normalment absentistes o com a màxim estiuejants. Per tant, 169 + 9 són 178. Això és tot? Doncs no.
El que avui entenem com a terme municipal de Sant Cugat del Vallès, en aquella època estava format per dos termes castrals, el del castell d’Octavià i el de Canals. Mentre el senyor feudal del primer era el Paborde major del Monestir, el del segon era l’abat. Dins aquests termes hi havia més parròquies: Sant Cebrià de Valldoreix, que es dividia en part d’Octavià (23) i part de Canals (16) i un foc de cavaller; Santa Maria de Campanyà (7); Sant Medir (7). I encara s’ha de comptar els 4 masos de la Quadra de Golenga, sobre els quals manava l’abadessa de Sant Pere de les Puelles. Tot plegat ja sumen 236 focs. I no hem acabat. La parròquia de Sant Feliu de Vilamilans penetrava dins el terme d’Octavià, on hi havia 7 altres masos; 2 més que eren de Santa Maria de Vallvidrera i altres 4, de Santa Eulàlia del Papiol. En total arribem als 249 focs, que ens dóna una xifra un 47% més gran que l’estricta de Sant Pere. Aquest embolic es va solucionar el 1886, quan es van fer coincidir els termes parroquials i els municipals. Queda un darrer problema. Hem calculat el nombre de cases, però, i el d’habitants? Tot i que pel que coneixem d’èpoques posteriors ens mostren que les llars de la vila tenien menys habitants que les masies, es pot acceptar com bona la mitjana de 4,5 que ens dóna uns 1.120 habitants per aquesta data. Poc més o manco, com deien ells.
La parròquia feia les funcions de registre civil
A partir del Concili de Trento les parròquies havien de portar obligatòriament els anomenats llibres sagramentals on s’apuntaven els bateigs, les defuncions i els casaments. Això facilita els càlculs de demografia històrica, ja que per un període determinat la suma dels naixements menys la de les defuncions ens permet establir el creixement vegetatiu. És clar, però, que hi falta la immigració, sobretot la temporera que podien ser xifres rellevants i de la que a voltes en trobem indicis en els llibres de batllia: bracers que reclamen salaris impagats o altres tipus de deutes amb resolució judicial. I l’emigració, que també n’hi havia, sobretot de fills segons que es casaven amb pubilles foranes.
La segona gran qüestió és que els fogatges no es fan per municipis, sinó per parròquies. En una societat fortament analfabeta, el rector esdevé un personatge fonamental tant a l’hora de fer testaments, com en la de practicar recomptes de població. El problema, des d’una òptica actual, és que les demarcacions eclesiàstiques i les civils ben sovint no coincidien. Per tant, si es fa una estimació simplista, les xifres obtingudes seran més baixes o més altes que les reals.
l cas del fogatge del 1378
Veiem un exemple. El fogatge de Sant Cugat del Vallès de l’any 1378. Una lectura massa ràpida porta a dir “Vila de Sant Cugat, 169 focs d’església”. (S’anomenen focs d’església, perquè el seu senyor jurisdiccional és el Monestir) Però, en realitat, només estem comptabilitzant els de la parròquia de Sant Pere d’Octavià. Si ens fixem més bé, trobarem altres 9 de ciutadà, és a dir, de propietaris barcelonins normalment absentistes o com a màxim estiuejants. Per tant, 169 + 9 són 178. Això és tot? Doncs no.
El que avui entenem com a terme municipal de Sant Cugat del Vallès, en aquella època estava format per dos termes castrals, el del castell d’Octavià i el de Canals. Mentre el senyor feudal del primer era el Paborde major del Monestir, el del segon era l’abat. Dins aquests termes hi havia més parròquies: Sant Cebrià de Valldoreix, que es dividia en part d’Octavià (23) i part de Canals (16) i un foc de cavaller; Santa Maria de Campanyà (7); Sant Medir (7). I encara s’ha de comptar els 4 masos de la Quadra de Golenga, sobre els quals manava l’abadessa de Sant Pere de les Puelles. Tot plegat ja sumen 236 focs. I no hem acabat. La parròquia de Sant Feliu de Vilamilans penetrava dins el terme d’Octavià, on hi havia 7 altres masos; 2 més que eren de Santa Maria de Vallvidrera i altres 4, de Santa Eulàlia del Papiol. En total arribem als 249 focs, que ens dóna una xifra un 47% més gran que l’estricta de Sant Pere. Aquest embolic es va solucionar el 1886, quan es van fer coincidir els termes parroquials i els municipals. Queda un darrer problema. Hem calculat el nombre de cases, però, i el d’habitants? Tot i que pel que coneixem d’èpoques posteriors ens mostren que les llars de la vila tenien menys habitants que les masies, es pot acceptar com bona la mitjana de 4,5 que ens dóna uns 1.120 habitants per aquesta data. Poc més o manco, com deien ells.
La parròquia feia les funcions de registre civil
A partir del Concili de Trento les parròquies havien de portar obligatòriament els anomenats llibres sagramentals on s’apuntaven els bateigs, les defuncions i els casaments. Això facilita els càlculs de demografia històrica, ja que per un període determinat la suma dels naixements menys la de les defuncions ens permet establir el creixement vegetatiu. És clar, però, que hi falta la immigració, sobretot la temporera que podien ser xifres rellevants i de la que a voltes en trobem indicis en els llibres de batllia: bracers que reclamen salaris impagats o altres tipus de deutes amb resolució judicial. I l’emigració, que també n’hi havia, sobretot de fills segons que es casaven amb pubilles foranes.