Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En l’entrevista, Guillemon remarca que qui pateix violència de gènere no són quatre dones pobres i immigrants, sinó que és un problema que està molt present. Elles atenen qualsevol petició d’ajuda, tot i que les víctimes s’han d’adreçar als serveis municipals.
Qui va a Noestasola?
Dones que han patit violència de gènere i formen part del procés de separació. Les víctimes són majoritàriament d’aquí, i amb estudis universitaris. Moltes d’elles no passen dels 40. La més jove té 20 anys.
En el s. xxi segueix la violència de gènere…
Encara vivim en una societat molt masclista i els rols estan molt marcats. L’ús del temps lliure no és igualitari. Hi ha una desproporció tremenda.
Quin és el problema?
L’educació és bàsica per educar conductes abusives. L’amor no significa sacrifici, imposició i desdibuixar-se per l’altre. Els dos són iguals i han de compartir-ho tot.
Quina és la vostra funció?
Hem fet algun taller de teatre a les escoles perquè pensem que des del cos és més fàcil arribar a canviar els estereotips. I així propiciar una revisió interna de cadascú. També fem sessions de ball juntament amb una altra entitat local, Assadega’m. I algunes xerrades.
Les noves tecnologies propicien la violència?
Hi ha més facilitat de mantenir un control psicològic. El maltractador té més vies per exercir el seu control. Vaig parlar amb una noia de 16 anys que el noi que li agradava exercia un control sobre ella a través del Whatsapp, i ella es preguntava si era normal.
Com s’identifica un cas de violència de gènere?
La víctima té molts canvis d’estat d’ànim. Està més apagada, no vesteix com abans. Perd la seva identitat, la seva força. S’aïlla, no queda amb les amigues, no surt. Es transforma en una altra persona. Cedeix el seu poder a un altre. La meva recomanació és estar pendents de qualsevol d’aquests canvis i estar informats sobre la violència de gènere per detectar aquests indicadors més fàcilment.
Què ha de fer una víctima?
Anar al servei de la Xarxa de l’Ajuntament, a la casa Mònaco, on l’ajudaran. També poden venir a la nostra associació, on l’escoltarem. Però sempre les derivem perquè no som tècniques.
Com va arribar a presidir l’entitat?
Després de separar-me. Vaig ser víctima de violència de gènere de la persona amb qui vaig estar convivint durant 17 anys. Pensa que vaig normalitzar la violència de gènere, jo venia d’una família que havia patit abús psicològic. Va arribar un dia que vaig fer un canvi i em vaig adonar que no era un bitxo rar. Vaig adreçar-me als Serveis Socials d’Atenció a la Dona.
Va ser un procés llarg?
S’ha allargat més de cinc anys. Encara hi sóc immersa. No ho vaig denunciar, però em van oferir mesures de protecció.
És normal que s’allargui tant?
Aquesta és la realitat, però no hauria de ser així. Aquest és el maltractament institucional perquè perjudica molt la dona i només afegeix dolor.
Quina seria la solució?
S’haurien de formar tots els professionals que tracten amb les víctimes, ja siguin tècnics, advocats o jutges.
I deu ser més complicat quan hi ha fills pel mig
Oi, i tant! Els agressors utilitzen els fills com a moneda de canvi. Els fills de les mares que han patit la violència de gènere són més invisibles que les dones perquè no estan reconeguts per la llei com a víctimes. Han viscut en una casa on han vist violència o, fins i tot, l’han sofert. Segurament que si no es tracten, arribaran a reproduir les mateixes conductes.
Hi ha serveis d’atenció als fills?
Pocs municipis estan sensibilitzats i ofereixen serveis per millorar-los la situació. A Sant Cugat sí que n’hi ha un.
On trobar Noestasola?
Com altres entitats de caire social de la ciutat, Noestasola té un despatx a la Casa de Cultura de Sant Cugat. L’horari per atendre és de sis a vuit de la tarda tots els dimarts. Tot i això, es pot comunicar amb l’entitat mitjançant el telèfon de l’equipament municipal que és 93 589 13 82.
Qui va a Noestasola?
Dones que han patit violència de gènere i formen part del procés de separació. Les víctimes són majoritàriament d’aquí, i amb estudis universitaris. Moltes d’elles no passen dels 40. La més jove té 20 anys.
En el s. xxi segueix la violència de gènere…
Encara vivim en una societat molt masclista i els rols estan molt marcats. L’ús del temps lliure no és igualitari. Hi ha una desproporció tremenda.
Quin és el problema?
L’educació és bàsica per educar conductes abusives. L’amor no significa sacrifici, imposició i desdibuixar-se per l’altre. Els dos són iguals i han de compartir-ho tot.
Quina és la vostra funció?
Hem fet algun taller de teatre a les escoles perquè pensem que des del cos és més fàcil arribar a canviar els estereotips. I així propiciar una revisió interna de cadascú. També fem sessions de ball juntament amb una altra entitat local, Assadega’m. I algunes xerrades.
Les noves tecnologies propicien la violència?
Hi ha més facilitat de mantenir un control psicològic. El maltractador té més vies per exercir el seu control. Vaig parlar amb una noia de 16 anys que el noi que li agradava exercia un control sobre ella a través del Whatsapp, i ella es preguntava si era normal.
Com s’identifica un cas de violència de gènere?
La víctima té molts canvis d’estat d’ànim. Està més apagada, no vesteix com abans. Perd la seva identitat, la seva força. S’aïlla, no queda amb les amigues, no surt. Es transforma en una altra persona. Cedeix el seu poder a un altre. La meva recomanació és estar pendents de qualsevol d’aquests canvis i estar informats sobre la violència de gènere per detectar aquests indicadors més fàcilment.
Què ha de fer una víctima?
Anar al servei de la Xarxa de l’Ajuntament, a la casa Mònaco, on l’ajudaran. També poden venir a la nostra associació, on l’escoltarem. Però sempre les derivem perquè no som tècniques.
Com va arribar a presidir l’entitat?
Després de separar-me. Vaig ser víctima de violència de gènere de la persona amb qui vaig estar convivint durant 17 anys. Pensa que vaig normalitzar la violència de gènere, jo venia d’una família que havia patit abús psicològic. Va arribar un dia que vaig fer un canvi i em vaig adonar que no era un bitxo rar. Vaig adreçar-me als Serveis Socials d’Atenció a la Dona.
Va ser un procés llarg?
S’ha allargat més de cinc anys. Encara hi sóc immersa. No ho vaig denunciar, però em van oferir mesures de protecció.
És normal que s’allargui tant?
Aquesta és la realitat, però no hauria de ser així. Aquest és el maltractament institucional perquè perjudica molt la dona i només afegeix dolor.
Quina seria la solució?
S’haurien de formar tots els professionals que tracten amb les víctimes, ja siguin tècnics, advocats o jutges.
I deu ser més complicat quan hi ha fills pel mig
Oi, i tant! Els agressors utilitzen els fills com a moneda de canvi. Els fills de les mares que han patit la violència de gènere són més invisibles que les dones perquè no estan reconeguts per la llei com a víctimes. Han viscut en una casa on han vist violència o, fins i tot, l’han sofert. Segurament que si no es tracten, arribaran a reproduir les mateixes conductes.
Hi ha serveis d’atenció als fills?
Pocs municipis estan sensibilitzats i ofereixen serveis per millorar-los la situació. A Sant Cugat sí que n’hi ha un.
On trobar Noestasola?
Com altres entitats de caire social de la ciutat, Noestasola té un despatx a la Casa de Cultura de Sant Cugat. L’horari per atendre és de sis a vuit de la tarda tots els dimarts. Tot i això, es pot comunicar amb l’entitat mitjançant el telèfon de l’equipament municipal que és 93 589 13 82.