Arbres emblemàtics de Sant Cugat: els nostres grans tresors verds

Els arbres són un dels grans tresors del nostre planeta. A Sant Cugat tenim la sort de tenir-ne milers, i alguns de ben singulars, imponents, vells i bells, tant al bosc -especialment en aquest magnífic pulmó verd que és Collserola- com en algunes places i carrers. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de TOT Sant Cugat (@totsantcugat)

Reportatge reproduït del Món Sant Cugat, dedicat als arbres emblemàtics.

Més info: Aconsegueix la nova edició del Món Sant Cugat dedicada als arbres emblemàtics

Pi d'en Xandri

El 2024, l'arbre més popular de Sant Cugat, el Pi d’en Xandri va fer ni més ni menys que 250 anys del seu naixement. Els anells del seu tronc (s’han pogut conèixer gràcies a una mena de barrina que s’hi ha introduït) han permès saber que va néixer l’any 1774.

Probablement, el fet que hi passi una riera a prop explica la seva longevitat. La pineda de pi blanc és la comunitat dominant a la serra de Collserola i al terme de Sant Cugat. Ocupa preferentment les carenes i els vessants assolellats. Al llibre Natura, ús o abús el sociòleg Ramon Folch situa les pinedes de Collserola entre les més ben conservades del planeta. Per això no és estrany que a Sant Cugat hi hagi uns quants pins monumentals, entre els quals el d’en Xandri, que és un pi pinyoner. Al segle XX dos episodis han modelat aquest pique, venint a Sant Cugat des de la vall de Sant Medir, és el senyal d’arribada a aquesta població.

El primer va succeir el dia de Nadal del 1962. Aquell Nadal del 1962 tot Catalunya va quedar vestida de blanc. Els qui tenen una certa edat recorden com, a Barcelona, alguns baixaven esquiant pel carrer Balmes. Al Vallès la nevada va ser especialment copiosa. A causa del pes de la neu, el Pi d’en Xandri va perdre una part del seu brancam i la capçada va adoptar la peculiar forma amb què el coneixem.

La matinada del diumenge 2 de febrer del 1997 el Pi d’en Xandri va sofrir un atemptat vandàlic. Amb una serra mecànica de grans dimensions uns brètols hi feren tres talls al seu tronc i li produïren greus danys. Des d’aleshores aquest pi està sostingut per setze puntals de fusta. Avui és un dels símbols de protecció de la natura a Sant Cugat i a Collserola.

Més arbres destacats

El Pi d’en Xandri és l’estendard dels altres arbres singulars de Sant Cugat. N’hi ha molts més. El qui visiti per primer cop aquest municipi del Vallès se sorprendrà del fet que n’hi ha força dins el teixit urbà. A la dècada de 1990, la del «boom» de la construcció a Sant Cugat, molts arbres haurien anat a terra perquè feien nosa per a la creació o eixamplament d’un carrer. Però l’Ajuntament va salvar-los, després d’escoltar alguns experts, no sense alguns estira-i-arronses amb alguns interessats a tirar-los a terra per guanyar espai, i diners, com alguns promotors immobiliaris.

Amb tot, a parer meu, el cas més paradigmàtic d’un arbre situat dins la trama urbana que va ser salvat és l’alzina que es troba al carrer de Borrell, a tocar de la cantonada del carrer Monestir. Aquest arbre hauria desaparegut si el carrer s’hagués fet de l’amplada que estava planejada, i es va optar per fer una vorera molt àmplia, que incloïa un gran parterre per a l’alzina. L’alzina del carrer de Borrell és un exemplar preciós i enorme. Per fer-se una idea de la grandària del seu tronc va bé abraçar-lo. Calen tres persones adultes o uns quants nens amb els braços ben estesos per abraçar-lo.

Els qui resideixen al costat de l’alzina del carrer de Borrell poden gaudir de la seva ombra permanent: té fullam tot l’any. Sí, és dels pocs arbres monumentals de fulla perenne de Sant Cugat (la majoria són de fulla caduca), al costat dels xiprers, que també són de fulla perenne. Els camions han de vigilar en passar perquè aquest majestuós arbre té branques força baixes i esteses damunt del carrer. Alguna branca fins i tot acaricia l’edifici situat a la banda de Cerdanyola del carrer de Borrell.

Els arbres singulars de Sant Cugat són d’allò més resistents. Un dels secrets de la seva resistència són les seves arrels profundes. Des de l’Ajuntament se’n fa un seguiment acurat i, sortosament, continuen ben vius, tret d’alguna excepció, que malda per sobreviure. Alguns estan deprimits i perden fulles. Però els ha afectat menys la sequera que a la majoria d’arbres del municipi. La sequera, la contaminació atmosfèrica, els cops que han sofert dels vehicles, les ventades, les glaçades, les plagues, la manca d’aigua de la pluja... no ha estat suficient per sentenciar de mort els arbres singulars de Sant Cugat.

És cert que alguns pateixen per la poca irrigació. És el cas del roure del passeig Olabarria (conegut com el roure del carrer Safareigs, perquè es troba a tocar d’aquest carrer i dels antics safareigs públics de Sant Cugat). Aquest arbre havia d’anar a terra quan es va fer el passeig Olabarria, ja que es troba al bell mig d’aquest passeig, però es va optar, intel·ligentment, per crear una mitjana entre els dos carrils, allà on hi ha l’arbre. L’arbre es troba al mig del carrer, ben protegit.

Els arbres singulars són una part essencial de la identitat de Sant Cugat. Us imagineu la plaça de Barcelona, una de les places amb més història del municipi sense els seus magnífics plàtans? De plàtans n’hi ha força a Sant Cugat. N’hi havia al costat del monestir, però tapaven la vista i van ser substituïts per altres espècies. N’hi ha a la Font Groga, situada a la capçalera de la riera de Sant Medir, una de les àrees més valuoses de Collserola des del punt de vista ecològic. A la zona de la Font Groga hi ha també moltes altres espècies: cedres, castanyers... i palmeres (un arbre d’un altre clima, poc habitual a Sant Cugat; els arbres d’aquest municipi es caracteritzen per ser autòctons o del mateix clima, a diferència del que succeeix a altres pobles i ciutats del país).

Us imagineu el claustre del monestir, joia del romànic, sense els tres preciosos xiprers? Per cert, és poc sabut que al segle XIX es va fer una restauració del claustre d’aquest important monestir benedictí, i es van vendre tots els arbres per fer fusta per poder pagar el paleta. Fins a l’any 1992 hi havia llorers, però provocaven fongs a les parets del claustre, i es van treure. Continuant amb els xiprers, símbol de l’hospitalitat, quin goig que fa l’entorn del monestir i la plaça d’Octavià amb xiprers. Són sens dubte els grans protagonistes d’aquesta plaça. Quan, per la Festa Major, per Sant Pere, se celebra la trobada de castellers, l’enxaneta li costa arribar a la seva altura.

Però el xiprer més alt de tots és el de Can Quitèria, ubicat a l’actual plaça de Can Quitèria, que té el mateix nom d’una de les poques masies que es troben senceres a l’interior del municipi, i que conserva uns quants dels seus ingredients, entre altres coses un rellotge de sol. Ara ja no és una casa de pagès, és clar, sinó que acull el Centre Grau-Garriga d’art tèxtil contemporani.

El xiprer de Can Quitèria va traslladar-se uns quants metres per possibilitar la construcció d’un aparcament soterrani. El trasllat va fer-se l’any 2004, essent alcalde Lluís Recoder. Va generar una certa oposició entre el col·lectiu ecologista de la ciutat, que dubtava que aquest arbre de gran alçada sobrevisqués amb el canvi de lloc. I actualment continua ben viu.

Un dels secrets de la longevitat dels arbres amb més caràcter de Sant Cugat és que han estat respectats i cuidats pels habitants i per l’Ajuntament. Cal continuar cuidant-los.

 

 

 

 

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.