Mónica Muñoz: “Avui en dia hi ha molt prejudici cap a l’Església catòlica”

A punt de complir els 24 anys, aquesta santcugatenca, formada al Pureza de María i que forma part d’aquesta congregació dedicada a l’educació, cursa el grau de Filosofia a la Università Pontificia Salesiana de Roma. La religiosa es defineix com una persona “alegre, simpàtica, amb les idees clares que no es conforma amb les idees preestablertes, descomplicada” i assegura sentir-se: “Enamorada de la vida i de l’Evangeli”.

Veient l’opulència exhibida pel Vaticà, creu que l’Església catòlica està a prop de la realitat actual?
L’Església sempre ha estat a prop de les realitats humanes, Càritas n’és un exemple, ja que arriba a les realitats humanes més dures. També els homes i les dones que donen la seva vida a països on les necessitats més bàsiques com l’alimentació, l’educació, la sanitat no estan a l’abast de tothom. Homes i dones que ho fan amb un únic motiu, l’amor a Jesús i a l’Evangeli. La crisi més forta que estem vivint no és l’econòmica, sinó la crisi de l’humà: ens hem oblidat que l’home que viu al costat és persona i del que això significa.

Des de Roma, com va viure la retirada del Papa Benet XVI?
Va ser un moment molt emocionant, quan em vaig assabentar de la retirada de Benet XVI només em sortia un gràcies per tot el temps dedicat i pel seu servei. Al mateix temps admirava la seva senzillesa, la seva humilitat i la capacitat de dir, “jo ja no puc, ara us toca a vosaltres”.

I la tria del nou Papa Francesc?
Va ser un moment molt especial, un moment de gràcia molt gran. Vaig tenir l’oportunitat de poder estar a la plaça de Sant Pere els dos dies que va durar el conclau, i puc dir que va ser un moment molt fort de comunió eclesial. Van ser dies de molta pluja, però tot i així, la plaça era plena i entre els que hi érem es va crear un ambient de molta comunió. Regnava un silenci, però no solament d’estar a l’espera, sinó també de pregaria. D’alguna manera, tota l’Església ens uníem als cardenals perquè es deixessin il·luminar per l’Esperit Sant.

L’Església ha d’abraçar el servei als pobres, tal com defensa el nou Papa?
L’Església sempre ha d’anar a més, però l’Església sempre s’ha destacat pel servei als pobres.

La rellevància de personatges religiosos com Teresa Forcades o sor Lucía Caram es deu a una cerca de líders espirituals?
L’ésser humà té dins seu un desig i un anhel de plenitud, un desig d’infinit. Al llarg de la història, l’home s’ha caracteritzat com a ésser capaç de transcendir i com a ésser capaç i cercador de Déu. És normal que la gent busqui “líders espirituals” que els ajudin en aquest camí cap a Déu: l’ésser humà és espiritual per naturalesa i necessita aquests personatges.

Fa falta un nou enfoc a l’Església catòlica?
Per una banda, avui en dia hi ha molt prejudici cap a l’Església catòlica, no es profunditza en el que realment diu, no es va a l’arrel, a la font. Per altra banda, hem de ser conscients que l’Església la formem tot els batejats i l’únic enfoc que podem donar és, com diu el Papa Francesc, el de la misericòrdia de Déu.

És difícil mantenir la disciplina canònica?
Si per disciplina canònica entenem tota una sèrie de prohibicions i normes de coses que no es poden fer, evidentment que és difícil. Però, si la veiem com consells, com una nova possibilitat, una nova manera de viure i d’ésser al món; si la veiem com un instrument per viure d’una manera plena, amb sentit, amb valors, i des de la llibertat, aleshores, la nostra mateixa mentalitat canvia: no deixem de fer les coses perquè esta prohibit sinó perquè realment volem viure segons els valors de l’Evangeli.

Alguna vegada ha pensat a formalitzar una família?
El meu somni era estudiar Ciències Polítiques i treballar a l’ONU, fundar un partit polític, formalitzar una família...

I aleshores li va venir la vocació i...
La veritat és que això és tot un procés, un camí, no ve de sobte.

Hi va haver algun detonant en la seva decisió?
A casa meva es respirava un ambient religiós i a l’escola també, però és un camí en el qual vas descobrint com l’únic que et pot fer feliç és Déu. Tens una pau i una seguretat que no et dóna una altra cosa, al principi entren dubtes, qüestions, lluites internes, però t’adones que és l’únic que et fa feliç, l’únic que treu de tu el millor. És difícil d’explicar, però ho definiria així: quan un està enamorat té la certesa que ell o ella serà l’amor de la seva vida, té la certesa que hi vol passar tota la seva vida, doncs una mica és així. Després de tot un procés de discerniment, veus que consagrar la teva vida a Déu és l’únic que et fa feliç, que t’omple realment, i tens una pau i una seguretat que no te la dóna cap altra cosa.

Com s’ho va prendre la seva família?
La veritat és que s’ho van prendre bastant bé, tenint en compte el que comporta aquesta decisió i que a la meva família es respirava un ambient religiós.

Des de la capital del catolicisme, com es conviu amb els darrers escàndols de l’Església?
Crec que és una realitat que ha passat a l’Església, una realitat dolorosa i que ha fet molt de mal. Una realitat que causa i ha causat molt patiment a les dues bandes. M’impressionava veure el dolor i les paraules de Benet XVI quan es referia a aquests escàndols i veure la seva mirada, els seus gestos i descobrir que és un home que patia pel que estava succeint.

Per què o per qui resa cada dia?
En el món hi ha tanta necessitat i són tantes les necessitats per les quals s’ha de pregar: pels governats, els malalts, els nens, els que no viuen en llibertat... Cada dia demano a Déu que m’ajudi a pal·liar d’alguna manera i dins les meves possibilitats aquest patiment.

En teologia està tot descobert?
No està tot descobert, perquè Déu és un misteri i sempre hi haurà nous aspectes per conèixer.

El seu futur està a Roma o té previst tornar a Sant Cugat?
La nostra congregació te escoles arreu del món, quan acabi els meus estudis, puc ser destinada a qualsevol lloc. No tinc cap preferència.