Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Montse Sant és santcugatenca des de fa 40 anys, quan va arribar de Sarrià. És coneguda per molts nens ja que explicava contes a les escoles. Va ser la primera col·laboradora del Diari, fa 21 anys, quan era els 4 Cantons. Ha fet de tot; des de fotògrafa, periodista, escriptora de contes (encara ara), tarotista, etc. Ara es dedica a vigilar el Monestir.
D’on li ve la passió pel Monestir?
El Monestir el conec des que vaig venir a viure a SantCugat ara fa 40 anys. Em vaig enamorar d’ell només veure’l i el vaig voler conèixer de dalt abaix. En aquella època, als anys 70 i 80 el Monestir no estava quasi valorat i li vaig demanar al mossèn Juli per fotografiar-lo. Em deixava tancada dins l’església i podia fer les fotos que volia. Va ser la manera de conèixer-lo a fons.
Com ha arribat a ser-ne la zeladora?
Ara fa uns deu anys, vaig començar a fer de guia. I una cosa va portar l’altra i ara vigilo l’església i sóc la que obro i tanco les seves portes. A part preparo la decoració de les festivitats i també faig de sacristana. Hi estic ja per sempre.
Com és el Monestir?
Per a mi no té secrets. Té vida pròpia. Les seves pedres traspuen vida. A vegades està nerviós i a vegades calmat. Grinyolen les pedres, els bancs. Però a vegades hi ha una pau increíble. A més, la seva llum dóna sensació de vida i de pau. Sense el Monestir em sembla que no viuria. Ja és part de mi.
Quin és el seu dia a dia?
Sóc la primera persona que obre el Monestir a les 8 h i el tanco a les 12 h. Arribo i quan tinc tot obert, m’assec a un racó del lateral on tinc plena visió de l’interior i hi dono voltes. Alguna vegada m’hi he quedat a dormir o a fer una vacaineta. Agafo un coixí i m’estiro a un dels bancs. Els dissabtes a la tarda, per les misses també vinc.
També col·labora al TOT
Des que visc a Sant Cugat m’he empapat de les seves històries i llegendes. Per això també m’agrada escriure contes al TOT.
D’on li ve l’afició d’escriure contes?
De petita, la meva àvia m’explicava contes. A més, la Paca, la senyora que rentava la roba a mà, ens explicava contes al costat del safreig. Pensa que en aquella època no anàvem al col·legi. I així vaig anar absorvint les històries i a part que el senyor Cardona de Sant Cugat també me n’explicava, entre d’altre persones. A part d’escriure els contes al TOT també he editat dos llibres i he anat a explicar-los a les escoles. La meva vida avui en dia són els contes, el Monestir i els nens.
Qui són els seus ‘nens’?
Tots. Són els nens als que havia explicat els contes quan anava a les escoles, els fills dels meus nebots, etc. Estic boja per a ells.No saps la il·lusió que hem fa quan els veig ja amb 20 anys i em diuen: -Montse,encara m’enrecordo dels dracs! A més, la majoria d’ells m’han sortit contestataris, deu ser perquè jo en sóc. M’encanta que em reconeguin.
Al Monestir hi deu haver vist de tots colors
I tant! Una vegada, el capellà va dir: -el matrimoni és igual que una truita de patates: per una banda hi han els ous i per l’altra, la patata. Em vaig tancar al lavabo perquè no se’m sentís el riure. Però també n’hi ha de punyents.
Expliqui
Mai em treuré del cap l’enterrament d’un nen de sis mesos, va ser terrible. I ara fa uns anys ens van tirar una bomba de fum, gent que s’ha desmallat, em vaig trobar un tio cagant dins l’església…
Seguexi venint molta gent a missa?
La missa diària sempre ha estat plena. Els diumenges, venen unes 200 persones. I ara torna a haver-hi gent jove. Fa un temps costava trobar escolanets i ara et venen tant nens com nenes.
Sempre resen els mateixos?
I ara! No només passen per l’església per resar, sinó també venen a buscar consol.
Què li demanen?
Consol. Hi ha molta gent necessitada. El nadal passat va venir una dona que no parava de plorar. Em vaig apropar i li vaig preguntar si la podia ajudar. Ella em va dir que no sabia què fer, que no tenia res per donar al marit i al fill i no sabia demanar perquè sempre havia tingut de tot. Ara estaven a l’atur.
Què vau fer?
Entre uns quants vam anar a comprar aliments perquè poguessin passar el Nadal. Ara ja rep ajuda. Però no se’ls pot ajudar a tots. S’em trenca el cor quan he de dir que no.
D’on li ve la passió pel Monestir?
El Monestir el conec des que vaig venir a viure a SantCugat ara fa 40 anys. Em vaig enamorar d’ell només veure’l i el vaig voler conèixer de dalt abaix. En aquella època, als anys 70 i 80 el Monestir no estava quasi valorat i li vaig demanar al mossèn Juli per fotografiar-lo. Em deixava tancada dins l’església i podia fer les fotos que volia. Va ser la manera de conèixer-lo a fons.
Com ha arribat a ser-ne la zeladora?
Ara fa uns deu anys, vaig començar a fer de guia. I una cosa va portar l’altra i ara vigilo l’església i sóc la que obro i tanco les seves portes. A part preparo la decoració de les festivitats i també faig de sacristana. Hi estic ja per sempre.
Com és el Monestir?
Per a mi no té secrets. Té vida pròpia. Les seves pedres traspuen vida. A vegades està nerviós i a vegades calmat. Grinyolen les pedres, els bancs. Però a vegades hi ha una pau increíble. A més, la seva llum dóna sensació de vida i de pau. Sense el Monestir em sembla que no viuria. Ja és part de mi.
Quin és el seu dia a dia?
Sóc la primera persona que obre el Monestir a les 8 h i el tanco a les 12 h. Arribo i quan tinc tot obert, m’assec a un racó del lateral on tinc plena visió de l’interior i hi dono voltes. Alguna vegada m’hi he quedat a dormir o a fer una vacaineta. Agafo un coixí i m’estiro a un dels bancs. Els dissabtes a la tarda, per les misses també vinc.
També col·labora al TOT
Des que visc a Sant Cugat m’he empapat de les seves històries i llegendes. Per això també m’agrada escriure contes al TOT.
D’on li ve l’afició d’escriure contes?
De petita, la meva àvia m’explicava contes. A més, la Paca, la senyora que rentava la roba a mà, ens explicava contes al costat del safreig. Pensa que en aquella època no anàvem al col·legi. I així vaig anar absorvint les històries i a part que el senyor Cardona de Sant Cugat també me n’explicava, entre d’altre persones. A part d’escriure els contes al TOT també he editat dos llibres i he anat a explicar-los a les escoles. La meva vida avui en dia són els contes, el Monestir i els nens.
Qui són els seus ‘nens’?
Tots. Són els nens als que havia explicat els contes quan anava a les escoles, els fills dels meus nebots, etc. Estic boja per a ells.No saps la il·lusió que hem fa quan els veig ja amb 20 anys i em diuen: -Montse,encara m’enrecordo dels dracs! A més, la majoria d’ells m’han sortit contestataris, deu ser perquè jo en sóc. M’encanta que em reconeguin.
Al Monestir hi deu haver vist de tots colors
I tant! Una vegada, el capellà va dir: -el matrimoni és igual que una truita de patates: per una banda hi han els ous i per l’altra, la patata. Em vaig tancar al lavabo perquè no se’m sentís el riure. Però també n’hi ha de punyents.
Expliqui
Mai em treuré del cap l’enterrament d’un nen de sis mesos, va ser terrible. I ara fa uns anys ens van tirar una bomba de fum, gent que s’ha desmallat, em vaig trobar un tio cagant dins l’església…
Seguexi venint molta gent a missa?
La missa diària sempre ha estat plena. Els diumenges, venen unes 200 persones. I ara torna a haver-hi gent jove. Fa un temps costava trobar escolanets i ara et venen tant nens com nenes.
Sempre resen els mateixos?
I ara! No només passen per l’església per resar, sinó també venen a buscar consol.
Què li demanen?
Consol. Hi ha molta gent necessitada. El nadal passat va venir una dona que no parava de plorar. Em vaig apropar i li vaig preguntar si la podia ajudar. Ella em va dir que no sabia què fer, que no tenia res per donar al marit i al fill i no sabia demanar perquè sempre havia tingut de tot. Ara estaven a l’atur.
Què vau fer?
Entre uns quants vam anar a comprar aliments perquè poguessin passar el Nadal. Ara ja rep ajuda. Però no se’ls pot ajudar a tots. S’em trenca el cor quan he de dir que no.