Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A les acaballes de la Guerra de Separació, l’any 1651, la cavalleria castellana arribà dues vegades a la vila de Sant Cugat, exigint combois de palla. La por que poguessin tornar va fer que els monjos demanessin ajuda i protecció a les tropes aliades. El 17 de gener del 1652, s’instal·là en el monestir un nombrós contingent d’infanteria i cavalleria francesa, mentre l’església parroquial de Sant Pere era convertida en presó. Amb els soldats arribà la corrua de gent que seguia l’exèrcit, marxants, cantineres, etc. Pocs dies després, el 12 de febrer, es declarava un primer cas de pesta. La coincidència fa pensar que un fet i l’altre es troben relacionats, tot i que en les primeres setmanes, encara d’hivern, van haver-hi pocs morts.
Davant el perill que podia suposar l’epidèmia, molta gent va prendre la precaució d’abandonar la vila i, a desgrat del fred hivernal, passà a viure en una barraca de canyes, brancam i fang, bastida en un camp propi. La major part es construïren en l’àrea de Llaceres, indret on existia un minifundisme parcel·lari. Altres anaren vers la plana de Can Revella. L’aïllament era la forma més segura d’evitar el contagi. Fins i tot, el capellà de la parròquia els seguí i celebrava la missa dominical a l’aire lliure, al mig dels conreus, prop de can Bell.
Les morberies en propietats de forasters
La pesta esclatà a finals de març amb la màxima virulència i es va estendre fàcilment pel terme. Es contractaren els serveis de cirurgians per atendre els malalts i es crearen dues morberies, una a la Torre Blanca i l’altra a Can Mora. No era casual que ambdues masies fossin de propietaris barcelonins absentistes, els quals no s’atreviren a venir a protestar, per temor de contraure la malaltia. Als primers indicis, els afectats hi eren traslladats, separant-los de la població sana. Si es guarien, podien tornar amb el seus, però, si com era més freqüent morien, eren enterrats en un camp o en el bosc de les mateixes finques. Algunes famílies, com els Violach, resultaren totalment exterminades. Altres només perderen alguns membres. Almenys hi morí un cirurgià i un barber de morberia. Anys després, algunes famílies rescataren els ossos dels parents i els traslladaren a la seva tomba del cementiri de Sant Pere.
Dos homes per cada dona
L’epidèmia va durar fins al 22 d’agost. Després no es torna a anotar una defunció per pesta, llevat d’un cas esporàdic el dia 30 de novembre i un segon el 24 de desembre. En el segle xvii, la mitjana anual de morts a la parròquia de Sant Pere d’Octavia era de 22. Per copsar l’abast de la tragèdia, l’any 1652 se’n registraren 266, cosa que significa que va morir quasi la tercera part de la població. No tots, però, moriren de pesta. S’especifica aquesta causa en 85 homes, 43 dones i 56 albats o menors de 13 anys. Dels 82 restants, 7 foren enterrats en el pati posterior de casa seva, sospitosos de tenir la malura. Un al carrer. Els altres 31 no s’indica, encara que alguns albats pogueren morir per malalties pròpies de la infància. D’ells, 8 foren enterrats en cementiri parroquial de Sant Pere, passant el fèretre per sobre la tàpia. Això és indicatiu que moriren per altres raons? Doncs, no, ja que 9 empestats també hi foren sebollits d’igual manera, a desgrat de la prohibició. En un únic cas es fa constar que la mort fou causa de malaltia, no de pesta.
Tampoc es pot oblidar que eren els darrers mesos de la guerra i que aquesta també provocava morts: almenys 10 soldats que ja vingueren ferits, més altres dos afusellats per robatori i 7 civils, víctimes col·laterals de la violència.
El retorn a la vila dels “abarracats” fou lent. Malgrat que l’epidèmia es donà per finida a primers de setembre, les misses seguiren celebrant-se a l’aire lliure i no es reinicià el culte de l’església parroquial fins al 8 de desembre.
Davant el perill que podia suposar l’epidèmia, molta gent va prendre la precaució d’abandonar la vila i, a desgrat del fred hivernal, passà a viure en una barraca de canyes, brancam i fang, bastida en un camp propi. La major part es construïren en l’àrea de Llaceres, indret on existia un minifundisme parcel·lari. Altres anaren vers la plana de Can Revella. L’aïllament era la forma més segura d’evitar el contagi. Fins i tot, el capellà de la parròquia els seguí i celebrava la missa dominical a l’aire lliure, al mig dels conreus, prop de can Bell.
Les morberies en propietats de forasters
La pesta esclatà a finals de març amb la màxima virulència i es va estendre fàcilment pel terme. Es contractaren els serveis de cirurgians per atendre els malalts i es crearen dues morberies, una a la Torre Blanca i l’altra a Can Mora. No era casual que ambdues masies fossin de propietaris barcelonins absentistes, els quals no s’atreviren a venir a protestar, per temor de contraure la malaltia. Als primers indicis, els afectats hi eren traslladats, separant-los de la població sana. Si es guarien, podien tornar amb el seus, però, si com era més freqüent morien, eren enterrats en un camp o en el bosc de les mateixes finques. Algunes famílies, com els Violach, resultaren totalment exterminades. Altres només perderen alguns membres. Almenys hi morí un cirurgià i un barber de morberia. Anys després, algunes famílies rescataren els ossos dels parents i els traslladaren a la seva tomba del cementiri de Sant Pere.
Dos homes per cada dona
L’epidèmia va durar fins al 22 d’agost. Després no es torna a anotar una defunció per pesta, llevat d’un cas esporàdic el dia 30 de novembre i un segon el 24 de desembre. En el segle xvii, la mitjana anual de morts a la parròquia de Sant Pere d’Octavia era de 22. Per copsar l’abast de la tragèdia, l’any 1652 se’n registraren 266, cosa que significa que va morir quasi la tercera part de la població. No tots, però, moriren de pesta. S’especifica aquesta causa en 85 homes, 43 dones i 56 albats o menors de 13 anys. Dels 82 restants, 7 foren enterrats en el pati posterior de casa seva, sospitosos de tenir la malura. Un al carrer. Els altres 31 no s’indica, encara que alguns albats pogueren morir per malalties pròpies de la infància. D’ells, 8 foren enterrats en cementiri parroquial de Sant Pere, passant el fèretre per sobre la tàpia. Això és indicatiu que moriren per altres raons? Doncs, no, ja que 9 empestats també hi foren sebollits d’igual manera, a desgrat de la prohibició. En un únic cas es fa constar que la mort fou causa de malaltia, no de pesta.
Tampoc es pot oblidar que eren els darrers mesos de la guerra i que aquesta també provocava morts: almenys 10 soldats que ja vingueren ferits, més altres dos afusellats per robatori i 7 civils, víctimes col·laterals de la violència.
El retorn a la vila dels “abarracats” fou lent. Malgrat que l’epidèmia es donà per finida a primers de setembre, les misses seguiren celebrant-se a l’aire lliure i no es reinicià el culte de l’església parroquial fins al 8 de desembre.