Origen del jutjat de pau, primer esglaó de l’aparell judicial

El jutjat de pau té el seu origen al segle XIX però amb antecedents en l’Antic Règim, període en què els càrrecs judicials s’exercien com a tals per part d’oficis reials, exercint funcions executives i judicials. L’origen modern de la institució, però, sorgeix com a conseqüència directa de la Revolució francesa; de fet, serà a França, el 1790, on es crea la institució del jutjat de pau amb l’objectiu d’oferir als ciutadans una justícia propera i eficaç. Aquests primers jutges tenien com a missió principal solucionar petits problemes entre ciutadans referents a la vida quotidiana i amb voluntat conciliadora. En el cas espanyol, s’acabarà adaptant aquesta figura al segle xix, amb bona part de la seva base funcional.

L’origen decimonònic
En la Constitució de 1812 (art. 282) s’atorga explícitament a l’alcalde del poble la funció de conciliar en demandes civils o injúries, i atendre així mateix les demandes de qui sobre aquests temes volgués actuar. Veiem, doncs, que les figures executiva i judicial no es deslliguen. L’any 1834 s’esmenta que la figura del jutge de pau hauria d’acompanyar-se de dos “homes bons” nomenats per cada part en els casos de demandes. En aquests anys, però, el jutge de pau continua recaient en l’alcalde i/o els tinents d’alcalde, tal com s’esmenta en el Reglament Provisional per a l’Administració de Justícia, aprovat el 26 de setembre del 1835. D’aquesta manera arribem a l’any 1855 amb la Llei d’Enjutjament Civil del 5 d’octubre, en la qual s’especifica la separació de funcions, deixant la funció judicial i l’executiva en mans diferents. La llei marcarà que en tots els pobles que hi hagués ajuntament hi hauria d’haver jutjat de pau, i que les atribucions dels jutges serien les de coneixement de judicis verbals menors i la celebració d’actes de conciliació. L’any 1870 es dóna de nou nova legislació que regula els jutges de pau, la Llei orgànica de la justícia de 15 de setembre, la qual els configura com a jutges municipals.

El cas santcugatenc
En el cas de Sant Cugat, el nomenament del primer jutge de pau es constata en el ple municipal, tot just tres mesos després de la llei, el dia 1 de gener de 1856. El primer jutge de pau fou Francesc Pila, i el seu suplent, Pere Borrell. El seu nomenament fou dictat pel regent de l’Audiència Territorial, com es regulava en la Llei d’Enjutjament Civil, en data 16 de desembre del 1855, i en el mateix ple de l’1 de gener en Francesc Pila en pren possessió.

L’alcalde en aquells moments era Jaume Margenat Pascual, però Francesc Pila esdevindrà alcalde uns mesos més tard, concretament el seu nomenament es dóna en el ple del 9 d’agost de 1856, substituint a Jaume Margenat, i com a clara conseqüència del que serà la fi del bienni progressista isabelí. L’evolució de la institució a Sant Cugat es pot resseguir a partir del seu testimoni documental.

El fons històric del jutjat de pau de Sant Cugat, actualment ingressat a l’Arxiu Municipal, inclou les proves de les funcions d’aquesta institució, resseguint les seves línies podem veure escrits els conflictes que hi haurà en aquells anys i les resolucions finals que se’n derivaren. Inclou tant la documentació relacionada amb les funcions del jutjat de pau (conciliacions, judicis de faltes, exhorts, embargaments, etc.) com les relatives al registre civil, una altra de les funcions que s’assigna als jutge de pau des del segle xix. En definitiva, una figura, la del jutge de pau, que s’erigeix com el primer esglaó de l’organització judicial i que, per les seves característiques històriques i funcionals, ha esdevingut una figura controvertida però alhora necessària de l’ordenament jurídic municipal. Sorgit del liberalisme per satisfer una necessitat de justícia més pròxima i eficaç, recull un anhel que, malgrat tot, encara perdura avui dia.