Shikhdmmar: "Defensar els drets humans en una zona de guerra no és un luxe, és un deure"

El Kurdistan és la nació sense estat més gran que hi ha al món. Es calcula que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds al planeta, tot i que no es disposa d’un cens rigorós. Després de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de l'Imperi Otomà, es va fer un repartiment artificial de la zona que coneixem com a Orient Mitjà, el que va donar lloc a la disposició actual de Turquia, Iran, Síria i Iraq. 

En aquest context, la població kurda va quedar separada entre aquests països, dividida en quatre zones, una de les quals és la Rojava (Síria), d’on és l’activista pels drets humans Jenkidar Shikhdmmar (Kobane, Síria, 1986), que ha visitat Sant Cugat en el marc del projecte Ciutats Defensores de Drets Humans.

Més info: Zaina Qazzaz: "Volem una Palestina sense israelians, no hi ha vida on estar junts"

Quin és el seu primer record?
El meu primer record és el dia que el govern sirià em va detenir i em va tancar a la presó per portar un diccionari en kurd. Era una llengua prohibida. Jo estava aprenent kurd d’amagat, i van trobar el diccionari. En aquell moment vaig entendre la importància de defensar els drets del poble kurd, especialment els drets lingüístics, culturals i polítics.

A quina edat li va passar això?
Tenia 13 o 14 anys, era molt petit.

Com recorda la seva infància?
El kurd estava prohibit i això feia que molts kurds no sabessin ni llegir ni escriure en la seva llengua. Només es parlava a casa. Per exemple, la meva mare em parlava en kurd per ensenyar-me’l, però fora de casa estava prohibit. Per això s’ha anat perdent i ha quedat sobretot com una llengua de transmissió oral.

"La resistència és la vida. Sense resistència no hi ha drets."

D’on surt la vocació pels drets humans?
El poble kurd ha patit molt pel simple fet de ser kurd, des d'atacs de l’Estat turc, del govern sirià, de grups jihadistes o d’Estat Islàmic. Quan un poble pateix, neix la necessitat de defensar els drets bàsics. Jo vaig veure aquesta necessitat. Defensar els drets humans en una zona de conflicte no és un luxe, és un deure. Sempre hi ha riscos, pots ser detingut o fins i tot assassinat. Però la resistència és la vida. Sense resistència no hi ha drets. I no parlo només de resistència armada, sinó també de resistir per mantenir la llengua, la cultura i la vida política i econòmica. Llavors, en el meu cas, va ser una mena de deure moral. 

Com arriba a ser representant dels Rojava a l'Estat espanyol?
Des de la detenció que vaig prendre consciència de la situació crítica dels kurds, va ser un pas molt natural passar a l'activisme i a la defensa dels drets humans. Vaig començar a integrar-me a la vida política kurda, a participar en activitats i moviments a favor d'aquests drets i llibertats. Això va fer que conegués persones de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, que em van proposar com a representant a Europa, i l'any 2018 vaig aterrar a Barcelona, per estudiar i continuar defensant els drets del poble kurd. 

Quina diferència va notar més entre el Kobane i Catalunya?
A Catalunya hi ha molta més llibertat en tots els àmbits. Per exemple, en les relacions personals o la vida quotidiana. També en la manera de viure a l’espai públic.

 "Aquí la gent pot fer el que vol sense ser jutjada constantment, mentre que a Rojava o al Kurdistan la societat és molt més observada."

Hi ha alguna diferència cultural que li hagi impactat especialment?
Sí, coses molt quotidianes com el menjar, per exemple. Nosaltres mengem molt amb pa i normalment no utilitzem coberts. Aquí vaig haver d’acostumar-me a fer servir ganivet i forquilla. També la llibertat individual. Aquí la gent pot fer el que vol sense ser jutjada constantment, mentre que a Rojava o al Kurdistan la societat és molt més observada.

El Parlament de Catalunya és l'únic que reconeix l'Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, d'on vostè és. 
Això és molt important. Perquè, més enllà de la rellevància política, ens dona una finestra per visibilitzar els kurds i posar sobre l’agenda publica el conflicte rojava i el nostre sofriment com a poble. Estem molt agraïts a Catalunya i creiem que és una gran mostra de solidaritat. 

"El primer pas, i potser el més essencial, és parlar-ne i donar visibilitat, cadascú en la mesura que pugui."

Com podem ajudar el poble kurd des de llocs com Sant Cugat?
El primer pas, i potser el més essencial, és parlar-ne i donar visibilitat, cadascú en la mesura que pugui. Explicar-ho als amics, als espais que cadascú tingui. Això ja és una forma de solidaritat molt important i ens dona força per continuar. Quan hi ha manifestacions o accions de suport a Catalunya, per nosaltres és molt important i ens dona molta energia per continuar amb la nostra lluita.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.