Tura: "No hi ha dos períodes iguals, però de vegades s'assemblen"

La política i assagista Montserrat Tura, qui va ser consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, consellera d'Interior, alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003) i diputada al Parlament de Catalunya, ha visitat Sant Cugat del Vallès aquest dijous, 19 d'abril, per presentar el seu llibre, República pagesa, en el qual reivindica la importància de la Unió de Rabassaires en la reivindicació catalanista. Un acte organitzat per l'Associació Astronòmica Sant Cugat-Valldoreix.

Afirma que s'ha sigut molt injustos amb els rabassaires. Per quin motiu?

Quan expliquem els moments més àlgids de la reivindicació catalanista sempre els expliquem amb el paisatge de la ciutat, i no ens imaginem que qui escampava el pensament catalanista, qui defensava des de la llengua fins a les institucions jurídiques o les institucions catalanes en una Catalunya que era fonamentalment rural, eren els pagesos organitzats. Uns pagesos organitzats que van tenir una organització molt potent pels seus principis, però sobretot perquè van demostrar a la pràctica que eren capaços d'organitzar-se de manera que podien transformar la inèrcia dels temps en què havien condemnat sempre als jornalers i als pagesos sense terra a la misèria.

Com ho van fer?

Ells, amb el coneixement i l'organització, van sortir-se'n i van fer projectes molt interessants des del punt de vista pedagògic, sanitari, i econòmic també, que es va dir Unió de Rabassaires. I aquesta Unió va tenir un paper decisiu en la victòria del catalanisme d'esquerres l'any 31. I va tenir després un paper molt important durant la Segona República perquè, entre altres coses, el debat de la Llei de contractes de conreu va ser un dels elements polítics de primera magnitud, que era un debat entre les dretes i les esquerres, entre els propietaris i els no propietaris.

El seu llibre reivindica aquest fet.

Passada la guerra, passada la repressió més dura del franquisme, passat el canvi del paisatge urbà, moltes d'aquelles terres que ells tenien arrendades van passar a ser polígons industrials, polígons d'habitatges sense condicions on s'apilonava persones vingudes d'arreu d'aquella Espanya desigual del franquisme, van desaparèixer com a organització, i van desaparèixer també com a reivindicació de la seva memòria, de la feina feta i dels seus principis republicans. El meu llibre pretén fer una reivindicació d'aquesta organització política. I la fa, i ho dic a les primeres pàgines, d'una manera potser poc objectiva, perquè jo explico com a exemple de família rabassaire la meva pròpia família, que van ser líders rabassaires diverses generacions.

Estableix un cert paral·lelisme amb la situació actual. Fa que encara sigui més injust aquest oblit?

Em sembla molt injust en tots els casos. Però sí que hi ha molts paral·lelismes, fins i tot en la manera d'expressar-se el catalanisme: la candidatura dels quatre presidents, els projectes transversals que van representar Solidaritat Catalana, o la reivindicació dels alcaldes amb la seva vara quan es va fer el primer redactat del primer Estatut d'Autonomia de Catalunya, que el va fer la Mancomunitat de Catalunya i que no es va arribar a aprovar mai. Tots aquests moviments van treure centenars de milers de persones en una Catalunya que tenia poc més de dos milions d'habitants. Eren grans mobilitzacions. Els pagesos d'aquella època, amb els seus carros i les seves tartanes, van tenir una certa capacitat de mobilització i en canvi han sigut oblidats en benefici d'allò que ha conservat el fotoperiodisme.

Les imatges de la ciutat.

Normalment acostuma a ser imatges de la gran ciutat, imatges de la plaça de Sant Jaume, de l'enterrament de Prat de la Riba, el balcó de la Generalitat amb Francesc Macià... I tenim molt poques imatges de l'activitat que es produïa en aquell mateix moment i reivindicant exactament el mateix als pobles. Per exemple quan és empresonat el Govern de la Generalitat l'any 34, també ho són 140 alcaldes, la majoria d'ells de poblacions rurals, i molts d'ells membres de la Unió de Rabassaires. I 620 regidors, la majoria d'ells de pobles rurals, molts d'ells pagesos, i alguns militants de la Unió de Rabassaires. La història ens supera de vegades, ara ens movem amb coordenades diferents, i ells mateixos, en els últims anys de la seva vida deien que no hi ha dos períodes iguals. I no hi ha dos períodes iguals, però de vegades s'assemblen.

Ha canviat gaire la reivindicació?

Crec que el debat sobre la propietat continua existint, el que passa és que ara és sobre la propietat urbana; sobre l'accés a l'habitatge, per exemple. Però el debat sobre la propietat hi és sempre, i el debat sobre el dret a guanyar-se dignament la vida. I la reivindicació nacional, a Catalunya, hi és també sempre. Aquesta cosa de què nosaltres reivindiquem l'emancipació social de les classes populars, però també l'emancipació nacional, la llibertat col·lectiva. Doncs ells també ho feien. I eren certament molt moderns. Per exemple, en els carnets d'afiliació dels anys 30 propugnaven que l'educació havia de ser obligatòria i gratuïta fins als 16 anys...