Quan el vi era molt més que una cultura

Si el temps no hagués passat i estiguéssim seixanta anys enrere, ara, que ja és octubre, seria l’hora d’anar a la vinya. El més experimentat del grup sabria quan és l’hora de recollir el raïm per fer vi. “Quan el raïm estava en el seu punt òptim de maduració, organitzaven la colla de cada any de viticultors, perquè hi havia pagesos que no tenien animal ni carro, i s’havien de refiar dels que sí que en tenien, i feien una colla”, explica Tomàs Grau tot recordant aquells anys.

Pels mateixos dies se celebraria a la vila la Fira de les Portadores (la mateixa que es va recuperar durant la celebració del Patrimoni Viu d'aquest 2013). “Era la Fira de Setembre, del 8 de setembre, coincidint amb la festa de les Mare de Déu Trobades, en la qual es proveïa de tot el que feia falta per poder fer la collita del raïm: falçons, tisores, cordes... tot el que poguessis necessitar. Per això en deien la Fira de les Portadores, que era l’estri o cubell de fusta per transportar el raïm des de la vinya fins al celler corresponent”, explica Grau.

“Quan s’arribava a la vinya que s’havia de collir, l’home més experimentat (que normalment era el més gran), s’encarregava de fer les càrregues, és a dir, omplir les portadores per carregar-les al carro del transport”, continua. “Un cop tapades les càrregues, es portaven al celler corresponent, ja fos el cooperatiu o un celler particular”.

Història viva
Tomàs Grau és escriptor. Abans, però, havia estat pagès. De fet, bona part de la seva obra recorda el passat santcugatenc. És ell qui ens explica com es feia el vi a Sant Cugat. “Quan el raïm arribava al celler, l’abocaven a sobre el cup, on es trepitjava amb els peus descalços i una corda lligada al sostre per no relliscar, perquè el most es colés a baix del cup. Quan era ple, en un angle hi havia un tub de fusta perquè passés a la cassa, que tenia forma de galleda amb un mànec d’uns tres metres de llarg, amb la qual es treia el most”. Aquest most l’avocaven als barrilons, també de fusta, i amb aquests s’omplia la bóta. “Alguns, estaven molt ben preparats i tenien una bomba motoritzada que amb una mànega anava des de l’angle de fusta fins a la bóta”, matisa Grau.

I “per Sant Martí, el bon pagès tapa el vi”, és a dir, com que les bótes encara estaven destapades, als voltants de l’11 de novembre “agafaven un tap a la mida, embolicat de roba amarada d’alcohol, i tapaven la bota”. Després d’unes setmanes, arribava el moment que s’havia de fer un transvasament del most, que s’havia anat clarificant mentre deixava els sediments a sota. Aquest vi es passava a una altra bóta, que es reomplia amb altres vins d’altres bótes. Aquest procediment es feia uns tres cops, fins que el vi estava clarificat del tot.

“Era llavors quan es podia comprovar el tast, el gust del vi de cada bóta” perquè “cada bóta tenia un tast diferent, segons el raïm que havien posat en cadascuna: si hi havia més xarel·lo, o més macabeu o malvasia”, explica Tomàs Grau. Recordem que el vi que es feia a Sant Cugat era blanc. A partir d’aquí “ja depenia de cada vinicultor, si tenia ganes de vendre el vi o esperar l’època més adequada per ell. Perquè el pagès, aquesta collita, normalment la feia servir per passar l’hivern, perquè a l’hivern no hi havia res més per vendre...”. I el cicle tornava a començar, per l’any següent poder fer una nova collita, i fer més vi santcugatenc.

El temps ha passat...
Poc en queda d’aquell Sant Cugat d’uns 5.000 habitants en què els camps eren els protagonistes. Els més de 86.000 habitants de l’actual ciutat han suposat un augment dels edificis i, per tant, una disminució dels camps. Poques vinyes són les que tenim al nostre voltant. Can Montmany, una de les més importants de Sant Cugat abans de la fil·loxera, està recuperant aquesta pràctica i, ben a prop, hi ha les vinyes de Can Coll i Can Calopa.

I més enllà de la producció de vi, la ciutat té una àmplia cultura del vi. Tasts, cursos, clubs de vins... són els vestigis que queden d’aquell passat en què el vi era la base econòmica del municipi. Ara és un fet social; una cultura. Com apunta Ton Lladó, de Vins Noe, “el vi és una cultura; una manera d’acostar-se als territoris i les persones, i això crea un pòsit cultural i vivencial”.

Són diferents maneres d’entendre el vi en un municipi que ha passat de ser un poble rural a ser una ciutat (amb un poble a dintre).