Quan la vinya ho ocupava tot a la vila de Sant Cugat

La vinya, no cal dir-ho, no fou una novetat del segle xix. Sant Cugat, com la resta de Catalunya, visqué un impuls del conreu d’aquest arbust durant el segle xviii. Una bona prova la tenim en la revisió del cadastre de la Quadra de Canals del 1760, la vinya ja representa un 36,5% i anava en augment. Però, serà a partir de l’acabament de la Guerra del Francès (1808-1814), que la vinya agafarà una dimensió sense precedents, es convertirà en l’element de reconstrucció postbèl·lica.

Una expansió extraordinària
Entre 1817 i 1853, moment de màxima expansió vitícola, el número de explotacions pageses passa de 485 a 840. Es produeix una progressiva divisió de la possessió de la terra, les persones que disposen d’algun tros per cultivar augmenten en un 73%; en aquest procés hi juguen un paper fonamental els veïns de Rubí, els quals dupliquen el nombre de llurs explotacions. La vinya esdevé la causa d’aquesta multiplicació d’explotacions i avança en detriment del bosc, l’erm i els cereals. Molt probablement la vinya doblarà la seva extensió, coincidint amb un període favorable als preus del vi. Aquest procés es fa a base de l’arrendament de bona part dels grans masos: Mates, Graells, Canyameres, Torre Blanca, Ametller, Revella, Domènec, Gatxet, Vilallonga, Busquets i Llunell. Per contra, aquells en els quals predomina el bosc els canvis són pràcticament inexistents: Burrull, Gener de Sant Medir, Boba, Puig, Mestres, Cortés, Magarola i Gordi.

Els instruments
El contracte sense límits i, especialment, el de rabassa morta, serà l’instrument emprat per estendre el conreu de la vinya. D’un total de 266 arrendaments efectuats entre 1814 i 1831, l’1% és de caràcter perpetu, el 89% de límits indefinits o de rabassa morta i el 10% restant d’una durada d’entre 55 i 80 anys. Aquest tipus de contracte permet a l’arrendador disposar d’un instrument molt adequat per refer la seva malmesa economia, no té pràcticament exigències d’organització ni despeses. En canvi, el rabassaire pateix unes condicions força exigents. Ha de fer una inversió inicial, les clàusules pactades el converteixen quasi en una assalariat i, a més, resta sotmès a la incertesa de la collita. La contrapartida per a l’arrendatari és que disposa d’una semipropietat i que pot allargar la vigència de contracte quasi indefinidament, mitjançant el sistema de “colgats i capficats”.

Els protagonistes
Els arrendadors o estabilients són pagesos benestants amb més terra de la que poden cultivar directament, alguns noms ja els hem avançat: Bartralot, Busquests, Llunell, Vilallonga, Domènec, Coll, Margenat, Castanyer, Cadena, Mates, Camps i Fatjó dels Xiprers. Qui són els rabassaires? Coneixem detalls de 43 d’ells del període desembre 1814-maig 1817: 67,5% bracers o jornalers; 18,5% pagesos amb terres i 14,0% gent d’oficis. A mesura que passa el temps les dades van variant. Durant el període 1820-1831 només un 29% són bracers o jornalers, els de procedència menestral es redueixen a un 9% i un 56% són pagesos amb terra, pagesos que ja han adquirit terres amb anterioritat i volen ampliar l’explotació i diversificar riscos (una pedregada no té perquè arribar a tot arreu). La figura del bracer o jornaler queda reduïda a la mínima expressió, el 1856 l’Ajuntament diu que només n’hi una quarantena.

El resultat
A mitjan segle xix la superfície cultivada representa un 54% del terme, mentre la mitjana de la província de Barcelona és del 33%; la vinya ha assolit el 73% del cultiu, per un 52% de la província barcelonina. Sens cap mena de dubte, Sant Cugat s’ha convertit en un municipi amb una elevada especialització vitivinícola. No ens ha d’estranyar que l’Ajuntament digui que el municipi només té excedent de vi, unes 5.000 cargues, mentre que de tota la resta n’és deficitari (blat, ordi, llegums, faves, oli,...).