Agus Morales (5W): "Quan es perd la perspectiva humana és quan el periodisme fracassa"

En un context internacional marcat per les guerres, les migracions forçades i la polarització, el periodista i escriptor Agus Morales reivindica la necessitat de posar les persones al centre del relat. Fundador de la revista 5W i especialitzat en conflictes armats, drets humans i crisis humanitàries, Morales va participar a la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la conferència Resistències, on va reflexionar sobre la lluita per preservar els drets humans i el paper del periodisme davant la desinformació i la immediatesa.

El títol de la conferència és "Resistències". Què significa resistir avui en un món marcat per guerres, desplaçaments i polarització?

La resistència cada cop més no és una opció, sinó una obligació. El que fem a l'últim número de la revista és recórrer aquest mapa de resistències arreu del món, allà on hi ha persones i col·lectius que diuen que no es poden eliminar els seus drets humans. S'ha de lluitar per mantenir-los i per conquerir-ne de nous. Avui, més que mai, té sentit aquesta lluita i, fins i tot, diria que la mística d'aquesta lluita per preservar aquests drets fonamentals.

Després de cobrir conflictes durant més d'una dècada, qui creu que són les persones que millor representen aquesta idea de resistència?

En un context bèl·lic, les persones que millor representen aquesta resistència no són les que estan implicades en l'esforç militar, ni tan sols allò que anomenem víctimes. Quan més m'ha colpit aquesta resistència és en persones que, tot i la situació tan difícil que estan patint, intenten no recuperar la vida d'abans, sinó mirar endavant i construir una nova realitat. Això passa en escenaris molt durs, enmig d'una guerra, però sobretot en moments profundament humans. Són persones que actuen com a catalitzadores d'un col·lectiu, d'un poble o d'una ciutat, i veus com, a través d'elles, es comença a reconstruir la societat.

Les notícies acostumen a centrar-se en la destrucció. Com es poden explicar també les històries de dignitat, esperança i reconstrucció sense caure en l'optimisme ingenu?

La destrucció és visible, és evident, i també s'ha d'explicar. Però la reconstrucció no sempre és fàcil d'explicar més enllà dels clixés, més enllà, per exemple, de la reconstrucció de l'habitatge o de la reconstrucció física de les ciutats. Hi ha una reconstrucció que és moral, espiritual i col·lectiva, i això sempre és més complex, més difícil d'explicar. Jo crec que sobretot a través d'històries humanes podem explicar aquestes realitats, que són realment meravelloses, perquè quan veus que hi ha tot un col·lectiu que tira endavant tot i patir una situació tan difícil, és una gran història humana. Per això penso que, si més mitjans se centressin en aquest tipus d'històries, que tampoc cauen en el prototip de les històries heroiques, però que expliquen d'una forma molt clara aquesta idea de resistència, hi guanyaríem.

"Cada cop és més ràpid passar d'una guerra a una altra sense fer una reflexió sobre què ha passat en un determinat conflicte"

Ha informat des de països com l'Afganistan, Síria o el Sudan. Té la sensació que la societat occidental s'ha acostumat a conviure amb les guerres llunyanes?

Sí. Això ha passat sempre. Les guerres, sobretot si són llunyanes, tendeixen a ser ignorades o, més aviat, silenciades. Crec que hi ha una continuïtat històrica en això; no és res de nou. Però el que passa ara és que s'ha accelerat aquesta dinàmica. Cada cop és més ràpid passar d'una guerra a una altra sense fer una reflexió sobre què ha passat en un determinat conflicte. Aquest és un dels grans temes del nostre temps: aquesta hiperacceleració. Ens cal més temps per pair determinats conflictes, esbrinar-ne les causes i entendre'n les conseqüències.

Hi ha algun conflicte que creu que la història jutjarà amb molta duresa per la passivitat internacional?

Penso que un dels casos més emblemàtics és l'Afganistan. És un país que va patir la invasió soviètica als anys vuitanta, després una guerra civil, el primer govern talibà, la invasió dels Estats Units després de l'11-S i vint anys d'ocupació, fins que els talibans van tornar al poder el 2021. Evidentment hi ha hagut moments d'atenció internacional, sobretot després de l'11-S, quan era el centre del món. Però sovint es diu que l'Afganistan és el cementiri dels imperis, i jo crec que, més aviat, els imperis han convertit l'Afganistan en un cementiri. És un dels casos més tristos i més emblemàtics, no tant de l'oblit, sinó de la ignorància sobre el que ha patit la població. I també del fet que moltes de les persones que havien donat suport a aquell esforç militar després no van rebre el suport que necessitaven.

"Constantment, quan es parla de migració, no es parla del fenomen migratori en si, sinó que es juga amb les percepcions, amb les pors de la gent i també amb l'odi"

Un altre dels efectes dels conflictes són els milions de persones desplaçades. Creu que Europa encara afronta les migracions des de la por més que des de la comprensió?

Sí, ara mateix es juga molt amb la por i amb la percepció. Constantment, quan es parla de migració, no es parla del fenomen migratori en si, sinó que es juga amb les percepcions, amb les pors de la gent i també amb l'odi. Es tendeix a no fer una mirada més neta sobre les migracions, que són una realitat històrica i, a més, minoritària: només una part molt petita de la població decideix marxar del lloc on viu. Però és un fenomen inaturable. La història ens diu que això continuarà passant. En canvi, el debat públic sovint gira al voltant de la percepció que tenen les societats de suposada acollida, en lloc de centrar-se en les condicions econòmiques i històriques que expliquen aquests moviments i donar-hi una resposta més humana, més justa i més coherent.

Des del periodisme, com es pot combatre el discurs que associa migració i inseguretat?

Un dels problemes del periodisme quan parla de migracions és que sovint oscil·la entre la xenofòbia i el paternalisme. Tenim aquesta dicotomia que acaba deshumanitzant les persones que migren. Jo no parlaria tant de combatre aquest discurs com de canviar la perspectiva. Quan es parla de migracions, massa sovint el que es fa és parlar de nosaltres mateixos. El moviment hauria de ser el contrari: explicar les migracions en el context en què tenen lloc. Només amb aquest canvi de mirada ja tenim molt terreny guanyat. Al final es tracta de no comprar el marc mental que impulsa sobretot l'extrema dreta, sinó de construir una proposta pròpia sobre com informar i explicar aquestes històries.

Què hem après de les grans crisis migratòries dels últims anys?

Em costa dir que haguem après gaire, perquè penso que el discurs públic, en molts aspectes, l'ha acabat marcant l'extrema dreta. El que sí que veig clar és que hi ha un problema de focus. Per mi és molt més interessant fixar-nos en els grans escenaris migratoris del segle XXI, que no són els moviments clàssics del sud cap al nord, sinó grans ciutats com Kinshasa, Lagos, Bombai o Karachi. Sabem que aquestes ciutats del sud global creixeran exponencialment i seran els grans escenaris de les migracions del futur. No és tant una lliçó apresa com una realitat que haurem d'entendre i afrontar durant les pròximes dècades.

"El periodisme és un ofici humanista i la seva matèria primera és l'ésser humà"

Com va sorgir la idea de crear la revista 5W i com ha evolucionat fins a convertir-se en el projecte que és avui?

Va néixer de la voluntat de tenir un espai per explicar les històries a la nostra manera. Som professionals amb trajectòries diferents, centrats en temàtiques diverses i en diferents parts del món. Aquelles històries que més ens importaven volíem que tinguessin un espai propi. No hi ha cap grup empresarial al darrere i hem aconseguit que la major part dels nostres ingressos provinguin de les subscripcions, de la gent que ens dona suport perquè comparteix aquesta voluntat de fer periodisme. No és res més que intentar utilitzar eines que venen de la literatura o del cinema per explicar la realitat. Ho fem sobretot a través de cròniques i fotografies, amb grans reportatges que busquen aquesta connexió humana que, de vegades, sembla que hem perdut. El periodisme és un ofici humanista i la seva matèria primera és l'ésser humà. No ho hem d'oblidar mai.

En un ecosistema dominat per la immediatesa, és més necessari que mai un model de periodisme reposat com el que proposa 5W?

Sí, penso que la informació d'actualitat és fonamental. Jo mateix vaig treballar a l'agència EFE i conec el valor d'aquesta informació: volem saber què està passant en cada moment. Però també necessitem espais per explicar històries i oferir explicacions en profunditat sobre fenòmens que són molt complexos. És molt pobre pensar que podem entendre per què els talibans tornen al poder una setmana després que hagi passat o comprendre la guerra d'Ucraïna només amb la immediatesa. Els motius exactes potser no els arribarem a saber mai, però sí que podem tenir sospites, mirar en diferents direccions i preguntar-nos per què ha passat una cosa i què hi ha al darrere. Aquest és el valor que intentem aportar des de 5W: tocar la realitat i explicar-la. Segur que ens equivoquem, però és una manera de fer que no hauríem de perdre.

"El que hem vist sobretot durant l'última dècada és que els governs, els règims i els grups armats cada cop es tanquen més i dificulten més la feina dels periodistes"

Quina diferència hi ha entre cobrir una guerra avui i fer-ho fa vint anys?

El que hem vist sobretot durant l'última dècada és que els governs, els règims i els grups armats cada cop es tanquen més i dificulten més la feina dels periodistes. Cada vegada és més difícil fer aquestes cobertures. No és només una qüestió de recursos econòmics, que també, sinó que la informació circula a una altra velocitat i, a més, aquests governs tenen eines molt més sofisticades per impedir que els periodistes investiguin determinats temes. Però això és com intentar aturar l'aigua: és impossible. Sempre hi haurà periodistes que faran aquesta feina, sobretot periodistes dels mateixos països, a Colòmbia, Palestina, l'Afganistan o tants altres llocs. Són ells els que estan a primera línia explicant aquesta realitat. El que sí que veiem és que cada vegada es recorre més directament a la violència contra aquests periodistes.

La intel·ligència artificial, les xarxes socials i la desinformació estan transformant la manera d'informar. Quin és avui el principal repte per al periodisme?

Hi ha molts reptes relacionats amb la intel·ligència artificial i el periodisme. Un dels principals té a veure amb l'autoria, amb la manera com la informació es recull de diferents fonts i després es reutilitza. És un tema molt complex del qual encara s'ha de parlar molt. Però crec que també és una oportunitat per recordar quin és el valor del periodisme. I aquest valor té a veure amb el fet que és un ofici humanista: una persona parla amb altres persones, obté informació directa del que està passant sobre el terreny. Durant molt temps hem tret importància a això i ens hem fixat més en altres aspectes periodístics o pseudoperiodístics. Crec que ara és un bon moment per obrir els ulls, recuperar aquest valor i entendre que és una cosa insubstituïble, perquè és el cor mateix del periodisme.

Quin és l'error més habitual que pot cometre un periodista quan explica un conflicte internacional? Quin consell donaria per evitar-lo?

Tots hem comès errors. Suposo que el pitjor que pots fer en una guerra, com a periodista, és deshumanitzar. Això té moltes formes, algunes molt evidents i d'altres no tant. Quan es perd la perspectiva humana és quan el periodisme fracassa. També hi ha una certa fascinació per la guerra o pel conflicte en si mateix, que acaba alimentant narratives que no s'haurien de continuar reproduint. Jo crec que el periodisme no ha d'apostar per la guerra; ha de tenir la pau com una idea arrelada, com una part fonamental de la seva manera de mirar el món. No ens pot conduir a aquesta lògica que la guerra és inevitable, perquè això és molt perillós.

"Sempre hi ha una realitat que pots descobrir, que pots observar i entendre"

Quina és la pregunta que més intenta fer-se abans de començar un reportatge o un llibre?

El que sempre dic és que no pots escriure una història abans d'haver-la viscut. No pots arribar a un lloc amb la història ja feta, perquè aleshores aquesta feina seria molt avorrida. Sempre hi ha una realitat que pots descobrir, que pots observar i entendre. Cal anar-hi amb la ment oberta, absorbir aquesta realitat i després explicar-la. Treballo amb aquesta idea al cap i amb la voluntat que allò que trobi pugui acabar formant part del meu proper llibre o del meu proper reportatge.

Hi ha alguna història o alguna persona que l'hagi marcat especialment i que continuï acompanyant-lo?

Una de les que més m'acompanya és la història de l'Omar, que obre el meu llibre Ya no somos amigos. Era un adolescent somali de 15 anys que vaig conèixer durant una operació de rescat al Mediterrani, a bord del vaixell Dignity I. Havia estat víctima de tortures a Líbia; tenia les marques a l'esquena i semblava que, a poc a poc, es recuperava mentre era a bord, però que va acabar morint. Gairebé no vaig poder parlar amb ell, però aquella història m'ha acompanyat sempre perquè vaig veure molt clarament aquella frontera simbòlica i física entre Líbia i Itàlia. Unes poques milles nàutiques podien determinar que una persona visqués o morís, o que la seva història arribés a ser coneguda o no.

"Penso que és molt important, especialment en un context com l'actual, en què és difícil trobar bons espais per reflexionar sobre la informació que rebem"

Sovint pensem que aquests conflictes són molt llunyans. Per què és important que ciutats com Sant Cugat, a través d'iniciatives com les de la Unipau, organitzin espais de reflexió sobre aquestes qüestions?

Com a éssers humans és essencial pensar i compartir experiències. Que hi hagi professionals de diferents àmbits que puguin compartir aquestes reflexions, no només sobre les guerres sinó sobretot sobre la pau, és molt important. Crec que aquest intercanvi directe és essencial. A mi m'agrada molt tenir contacte directe amb la gent. Penso que és molt important, especialment en un context com l'actual, en què és difícil trobar bons espais per reflexionar sobre la informació que rebem. Aquest tipus de trobades no s'haurien de perdre mai.

Què li agradaria continuar explicant durant els pròxims anys?

Ara mateix estic treballant en un projecte sobre refugi i salut mental. Sempre m'he centrat en els drets humans, les migracions, els conflictes i el refugi, però aquest projecte entra més en allò que passa dins del cap de les persones. M'interessa entendre com la violència, el desplaçament i l'exili afecten la salut mental de les persones que fugen o que migren d'un lloc a un altre. Crec que és un dels grans reptes del nostre temps i és la pròxima gran història que m'agradaria explicar i publicar en un llibre.

Afegeix TOT Sant Cugat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.