Fornesa: "Em van diagnosticar i va ser la primera vegada que vaig sentir que podia morir"

Alberta Fornesa és una santcugatenca que fa 5 anys que lluita contra el càncer, després de ser tractada d'un càncer de mama i patir una posterior recaiguda

El dissabte 19 d'octubre se celebra el Dia Mundial del Càncer de Mama i el TOT Sant Cugat entrevista a una santcugatenca que fa 5 anys que lluita contra aquesta malaltia. Alberta Fornesa va ser diagnosticada de càncer de mama l'any 2014, i després de ser operada i tractada, va patir una recaiguda. La santcugatenca explica al TOT la seva experiència i com és el fet de conviure amb la malaltia.

Des de quan conviu amb el càncer?

Des del maig del 2014. Jo vaig tenir un càncer de mama, em van fer una mastectomia, em van treure un pit. Sempre que et treuen un pit miren si tens afectats els ganglis, que és el pitjor del pronòstic d'un càncer de mama, i no estaven afectats. Em van treure un pit i vaig fer un tractament hormonal, no vaig fer ni quimioteràpia ni radioteràpia. Vaig estar durant 5 anys amb controls cada 3 mesos i tot anava molt bé. Just quan em donaven l'alta, entre cometes, tot havia sortit molt bé, les analítiques, les proves, les exploracions... I em vaig trobar un bony petit a sota l'aixella. Tot i que el metge no ho va trobar, li vaig dir que ho explorés de nou, i em van tornar a diagnosticar. Va ser una recaiguda del càncer, amb la mala sort que era un petit tumor sota l'aixella que va afectar alguns ganglis. És un tornar a començar, has de tornar a viure una altra intervenció. Em van treure tots els ganglis de l'aixella i els metges van debatre i van decidir que havia de fer quimioteràpia i radioteràpia, per evitar noves recaigudes.

"Intento ser activa, però tampoc puc tenir una rutina diària"

A banda del tractament, com és el dia a dia quan tens càncer?

Home, jo sóc una persona que sempre he fet esport, em cuido, portava una vida força sana, i en el moment en què et diuen que tens càncer... Va ser la primera vegada que vaig sentir que em podia morir, perquè fins aleshores penses: encara no em toca, jo tenia 46 anys. Depèn de la vida que portis, però a mi, amb la vida que portava, m'ha canviat radicalment, i més ara, amb el tractament. Has d'entendre que tornes a estar en el mateix procés, torna a viure-ho, que psicològicament, tot i que intentes tirar endavant, costa, deixa de treballar, minimitza l'esport (si vaig al gimnàs, em marejo). Intento ser activa, però tampoc puc tenir una rutina diària, perquè la quimioteràpia t'altera molt el teu estat. Hi ha dies que et trobes molt malament i t'has de quedar a casa... Et canvia molt la via. En l'àmbit familiar tothom s'adapta una mica. Han d'entendre que la mare o la dona no és la que era.

Del càncer se n'extreu alguna lliçó o és un tòpic?

S'extreu, sobretot, el fet de valorar cada dia. Sí que és, en certa manera, un tòpic, perquè una vegada vas passant la malaltia, et vas oblidant una mica més, però no sé si també és l'edat o el càncer, però el fet que cada dia puc fer el que jo vull fer es valora molt, quan abans no ho valorava. Per mi, poder sortir a sopar amb els amics... Ho valoro; poder estar fent aquesta entrevista... Ho valoro. Es valora molt el fet d'estar viu i poder viure el que vius, sigui bo o sigui dolent, perquè a la vida en si sempre ens queixem, i s'ha de valorar tot.

"El càncer és una paraula que vol dir que et pots morir"

La gent sap què és el càncer, però creu que sap què representa el fet de tenir-ne?

Si algú ha tingut a algú a prop que ha tingut càncer si, si no, no, perquè tenim un mecanisme de defensa. El càncer és una paraula que vol dir que et pots morir. El procés que estic patint ara és molt dur, la quimioteràpia és molt dura, perquè et canvia moltes coses i perquè realment saps què és trobar-se malament. El 100% de què vol dir càncer... Tothom sap que és una paraula molt lletja, però darrere de tot això hi ha molt més. Quan ja portes molts anys... Seran 10 anys del meu final de joventut... Et dóna la sensació que t'han tret aquests anys. Anar cada dia a hospitals, conviure amb malalts... Et fa sentir que estàs malalt encara que no ho vulguis.

A vostè li van diagnosticar càncer una vegada, i quan pensava haver-lo superat li van tornar a diagnosticar una recaiguda. Quin dels dos diagnòstics va ser més difícil d'acceptar?

En el moment que un metge et mira als ulls i et diu: 'tens càncer', és molt fort, perquè sempre penses que això passa als demès, que no et passa a tu. Aleshores penses: jo? Per què? Jo no. És molt dur, perquè no saps que et pot passar a tu. Per mi va ser més impactant el primer diagnòstic. La recaiguda també ho va ser, perquè jo contava els dies que em quedaven per acabar el tractament en un calendari... Sí que va ser molt dur, però suposo que estava més preparada. Ja saps on ets, perquè la primera vegada no ho saps, ja saps què et passarà, és més fàcil agafar el bou per les banyes. Ja saps el camí.

"Com més s'investigui i més coses noves es trobin menys patirem els pacients"

Des de la perspectiva del malalt, per què és important que existeixin entitats com l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o Oncolliga?

És molt important, sobretot la investigació, perquè com més s'investigui i més coses noves es trobin menys patirem els pacients, perquè si el fet de fer un procés de 6 mesos es pot evitar i fer un procés més curt... La investigació és molt important per anar curant aquesta malaltia, i que al final sigui una malaltia molt més portadora. Després també són importants per tota l'ajuda que et poden donar durant el procés que pateix el malalt, perquè quan entres en un procés de càncer penses: I ara què faig? Estic sola. A qui pregunto? Hi ha moltes coses que no saps, i que són noves. L'AECC i Oncolliga tenen web i hi pots contactar. És molt important que hi hagi aquesta mena d'associacions que puguin fer l'acompanyament de la malaltia.

El dia 19 d'octubre se celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama. En què ajuda que se celebrin aquests dies?

És important perquè la societat es faci càrrec del fet que hi ha molta gent patint aquesta malaltia, i perquè és molt important destinar-hi recursos, i que tothom, amb el seu gra de sorra, aporti per a la investigació. És una manera de fer visible el fet que hi ha moltes dones, i alguns homes també, que patim càncer de mama, i que tothom es faci més conscient que si tots posem el nostre gra de sorra, es pot ajudar a entendre que això passa a qualsevol. Tothom coneix a algú que ha tingut càncer. Per això és important fer visible que aquesta malaltia existeix.

Dins del dolent, hi ha quelcom positiu que aporti el fet de passar per un càncer?

(Riu) Sí, sobretot el fet de valorar que estàs viu. Això no crec que ho perdi fins al dia que em mori, i això és molt important. Totes les altres coses... Allò que diuen de ser més fort, etc. Això t'ho porta la mateixa personalitat de cadascú en situacions extremes, quan estàs malalt, o quan tens un problema familiar o de feina... Cada persona treu de dins allò que demana el seu cos. Jo entenc que davant de la malaltia he tirat endavant amb forces, però suposo que és un instint de supervivència, però crec que és una cosa de cadascú. T'ajuda també a valorar el suport de la família. Patir aquesta malaltia en soledat ha de ser molt més difícil. Sort que tinc una bona família i estic molt ben acompanyada.

"Un tant per cent molt elevat de les dones que patim càncer tirem endavant"

Fa 5 anys que lluita contra el càncer, per tant té certa experiència ja viscuda amb aquesta malaltia. Què diria a algú a qui li acaben de diagnosticar?

Que té moltes possibilitats de sortir-se'n, perquè les estadístiques així ho diuen. Un tant per cent molt elevat de les dones que patim càncer tirem endavant. Amb això ja es pot veure la malaltia des d'una altra perspectiva, i que sí que és cert que l'actitud davant de la malaltia, com davant de qualsevol cosa a la vida, fa molt. El fet de ser positiu i veure les coses des del got mig buit, crec que ajuda molt a tirar endavant. Tota la resta és deixar-se portar pels metges. A mi em porta l'Institut Català d'Oncologia, i el treball que fan tots els professionals, és espectacular i és quelcom que hem de valorar de la sanitat pública.

 
Comentaris

Destaquem