MEMÒRIA: Amb flors a Maria

Un excompany d’infància em deia que el més preuat dels records que guarda és una bata vella de l’escola de quan tenia dotze anys. Quina sort. Jo per exemple no puc dir el mateix, no vaig preveure que la cosa vella amb els anys tindria el seu valor sentimental.

Si em poso a pensar la de coses que podia haver guardat... el tinter del pupitre, la llibreta de dibuixar sanefes, o l’Enciclopèdia Álvarez, quin best-seller! Més records, aquelles canyes americanes. A classe hi havia qui era curt de gambals i portava petites canyes americanes al professor que després aquest feia servir per castigar. Eren els temps en què la mala llet traspuava a flor de pell.

Un any vaig sortir amb les mans morades per no guardar el degut silenci mentre la classe li cantava a Maria un mes de maig. Aquell dia les flors les havia agafat d’un jardí del costat de casa, eren les roses més boniques que vaig trobar. És cert, les vaig pispar, i què? Jo per la senyora Maria feia això i més. Però mai portar-li canyes americanes.