Antònia Pons, història viva de la Creu Roja

“No tinc cap títol de res! Només tinc el nom de l’Antònia de la Creu Roja, del qual n’estic molt orgullosa”. L’Antonieta va ser durant molts anys voluntària a la Creu Roja, quan aleshores era pràcticament l’única institució que atenia les emergències del poble. Durant 10 anys va viure amb el seu marit a la seu, al carrer de Santiago Rusiñol. Després van passar a fer serveis de carretera els diumenges.

 

“El més bonic del món és ajudar altres persones! La feina a la Creu Roja va ser el millor que he fet a la meva vida. I això que no havia vist ni una gota de sang!”. Això últim ho diu perquè en va veure força de desgràcies, entre les quals va haver de viure en primera persona la rierada de Rubí, que es va endur, en aquesta localitat, la vida de més de 250 persones.

 

Amb tot, també té moltes anècdotes positives. Recorda, per exemple, quan Creu Roja va aconseguir tenir una ambulància. “Em va dir el cap que teníem l’ambulància a Barcelona, però que ens quedaven 1.500 pessetes. I jo li vaig dir: de seguida et trobo els diners que falten. Jo sempre sortia a demanar, en sabia molt de demanar”. Si pogués encara hi seguiria col·laborant: “Hi tornaria, malgrat que ara tinc 88 anys i a qui han d’ajudar és a mi!”. 

 

L’Antònia va ser brodadora, va viure 60 anys amb el seu marit, en Pepito, de qui en parla amb nostàlgia i amb molta estima: “Vaig ser la dona més feliç del món amb ell. Era molt bona persona, un home molt entregat al poble”. Un poble, i una vida de poble, que reconeix que troba a faltar molt a la ciutat actual.

En clau personal

Anys a Sant Cugat. 

Fa 78 anys que hi visc.

 

Professió. 

Brodadora a màquina.

 

Un defecte. 

Dic coses que no he de dir.

 

Una virtut. 

Ajudar els altres.

 

Una pel·lícula. 

Lo que el viento se llevó

 

Un llibre. 

No he llegit mai, miro el TOT!

 

Un país. 

Els països del Mediterrani.