Artur Ribera: "La bicicleta i la càmera són eines que utilitzo per conèixer més el món"

L'exfotògraf del TOT Sant Cugat ha estat un any i dos mesos recorrent Sud-amèrica en bicicleta, on ha completat més d'11.000 km a cop de pedal

El fotògraf santcugatenc Artur Ribera, que ha treballat durant 15 anys al TOT Sant Cugat, ha estat un any i dos mesos recorrent Sud-amèrica en bicicleta, on ha pedalat 11.079 km i ha fotografiat paisatges i personatges. Ribera explica la seva experiència en aquesta aventura al TOT, i recopila els millors moments, les vivències personals i les lliçons vitals que n’extreu. El 23 de gener, Ribera imparteix la conferència visual ‘Biciclistes sota el cel dels Andes’, a les 20:30 h, al Club Muntanyenc. Es poden visualitzar les imatges del viatge al seu instagram: @arturribera.

D'on sorgeix la idea de fer aquest viatge?

Des de molt petit, el meu pare em va aficionar a sortir en bicicleta per Collserola, de seguida que van sortir les primeres bicicletes de muntanya, el meu pare ens en va comprar una a mi i al meu germà, per anar amb ell per Collserola amb bicicleta. Aquí va començar la meva unió amb la bicicleta. Després, l'any 2008 vaig fer la transpirinenca, amb el meu germà. Portàvem uns 8 kg d'equipatge, i ja entres en el camp de l'autosuficiència... Portàvem la tenda de campanya, un mínim per poder cuinar... Se'm va despertar aquest interès per aquesta sensació d'anar avançant en el territori. Aquesta transpirinenca van ser només 13 dies i 1.000 km. L'any següent, el 2009, la vam fer amb bicicleta de carretera; el 2010 vam fer una altra versió d'una altra ruta, pel sud de França... A poc a poc, cada any sempre hi havia un mínim de 5 dies en els quals fèiem una ruta. Se'm van anar despertant també les ganes de viatjar.

Com passa de ser una idea a ser un projecte real?

Tenia molt clar que jo necessitava i volia fer un viatge, però no un viatge d'un mes o dos, sinó un viatge sense bitllet de tornada. Després d'haver-me familiaritzat amb les rutes en bici, vaig decidir que volia fer aquest viatge en bici, i a poc a poc, la idea va anar prenent forma, fins que el dia de Reis del 2017, vaig conèixer a la persona que em va donar l'últim impuls per fer aquest viatge, la meva anterior parella, la Marta, amb qui vaig començar el viatge. El dia que ens vam conèixer, a Montserrat, ja vam parlar, li vaig explicar que jo volia fer un viatge en bicicleta a Sud-amèrica, i ella em va dir que podríem construir-ho junts. Ella no estava tant familiaritzada com jo amb l'esport i amb la bicicleta, però sí que s'havia mogut amb bici on havia estat vivint i hi tenia certa relació. A partir d'aquí vam decidir construir-ho junts.

Un cop decideix que farà el viatge, requereix certa preparació abans de marxar. Com van gestionar aquest període?

Vam volar fins a Sud-amèrica amb tot l'equipatge i el material que ens faria falta, per no haver de comprar absolutament res. La logística la vam organitzar amb un any de marge, més o menys, i es va basar a anar-ho comprant tot de segona mà. És un material que, si ho vols una mica més bo, has de pagar una mica més, però avui en dia, a través de diferents plataformes és fàcil aconseguir -si ho busques bé i amb temps- material de segona mà que estigui amb molt bon estat, i així ho vam anar preparant.

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Cedida

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Cedida

"La il·lusió i la motivació per fer aquest viatge eren tant grans que superaven qualsevol barrera"

En cap moment va tenir el dubte de marxar?

Cada cop tenia més clar que ho volia fer, i quan més clar tens que ho vols fer, també apareix la part de la por, perquè fins que no t'atreveixes, el primer pas és molt difícil. Amb aquesta qüestió, la Marta em va ajudar molt, a no tenir pors i a fer aquest pas. A més, la il·lusió i la motivació per fer aquest viatge eren tant grans que superaven qualsevol barrera.

"Aquest viatge ha representat un treball molt gran d'adaptació, en tots els sentits"

 

Entenc que va marxar d'aquí amb uns objectius, considera que els ha complert?

Sí, jo sentia com una necessitat vital, i d'experiència, de conèixer, d'estar lluny de casa i de pedalar sense preocupar-me pel temps, i sense bitllet de tornada. Ho he complert. El que passa és que un fa projeccions i projecta les coses d'una manera, i després la vida decideix fer-ho d'una altra i, al final, ens hem d'adaptar. Realment, aquest viatge ha representat un treball molt gran d'adaptació, en tots els sentits, perquè jo vaig començar amb la Marta, i ens vam separar al cap de dos mesos d'estar en ruta. Així i tot vam seguir dos mesos més pedalant junts, fins a Santiago de Xile, on ella va decidir tornar cap a Catalunya i jo vaig decidir que el meu viatge, ja que era allà, l'havia de viure, i l'havia de viure jo sol.

Ara ja fa uns dies que és aquí i ha pogut pensar. Hi ha quelcom del viatge que hagués fet diferent?

Des de la distància sempre passa. Hi ha coses amb les quals penses i dius: aquí hauria d'haver... Però al final també t'adones que els hauria de... no serveixen de gaire. Serveixen per adonar-se de com ho faries tu ara, si realment has après, has canviat. Sempre ens estem millorant cada dia.

"Vas aprenent pedalada a pedalada, quilòmetre a quilòmetre"

Per a mi el repte és aquest: ser cada dia una millor persona, estar més a gust amb mi mateix i amb la gent que m'envolta. Sí que hi ha coses que hagués canviat, sobretot poder anar més relaxat al principi. Però al final és l'experiència, fins que no ho aprens no ho pots decidir. No pots decidir fer quelcom que realment no tens integrat o que no has après. Si fos diferent... Al final vas aprenent pedalada a pedalada, quilòmetre a quilòmetre, i així és.

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Patrick Poendl

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Patrick Poendl

Quin era el seu modus vivendi durant el dia a dia?

Depenia de la ruta i de quina zona. No és el mateix estar en mig dels Andes, on no hi ha res ni ningú, que estar en zones més rurals. Al final, però, en tot el viatge no vaig utilitzar mesures del temps, perquè tampoc m'aportava res. No sabia en quin dia de la setmana estava, si era dilluns o si era diumenge, o si era dia 4 o era dia 8. És molt interessant experimentar les velocitats del temps, sobretot perquè parlem de sensacions i de distàncies, i al final et mous amb el sol. Jo, al principi de la ruta posava l'alarma del mòbil, però vaig pensar: per què poses l'alarma? Si al final et despertaràs inclús més d'hora i amb més energia i motivació si no hi ha una alarma. Si no hi ha alarma, aprofito l'energia que tinc en aquell moment, perquè al final em movia amb el sol. Quan marxa el sol, jo ja havia d'estar sopat o sopant. O una hora abans que marxés el sol, jo ja havia de tenir la tenda muntada, o el bivac o el que fos. Em despertava amb el sol, pedalava, durant el dia parava pel tema de l'alimentació -cada poca estona menjar poca quantitat. També és deixar-se sorprendre, perquè si trobaves un lloc interessant, paraves més estona per dinar i, de vegades, aquestes estones s'allargaven i ja m'hi quedava a dormir.

Les haurà vist de tots colors.

Sí. Però jo he de dir que molta gent parla de la perillositat de Sud-amèrica i jo viatjava amb la meva càmera professional, amb dues òptiques professionals, amb un ordinador, trípode, material que no és barat... Però se't desenvolupa un sisè sentit. Evidentment, Sud-amèrica no és Europa, però qualsevol cosa dolenta et pot passar aquí. Al final, has d'anar amb compte amb la nit i les ciutats. La combinació d'arribar a una ciutat de nit, amb la bici encara carregada, és errònia, no l'has de fer. Al final, però, fent servir un sisè sentit de supervivència... Jo sincerament no he tingut cap problema destacable amb ningú. En l'àmbit mecànic les coses que m'han anat sortint les he pogut solucionar. De fet, les punxades són la gran por dels ciclistes, i jo en 11.000 km només vaig punxar 3 vegades.

Recorda algun moment de patiment físic i psicològic?

Psicològicament el més dur va ser a la Patagònia, pel vent en contra. Se'ns va fer molt dur, estàvem jo i la Marta sols, en mig del no-res, perquè mires al teu voltant i no hi ha ni una pedra prou gran per a descansar un moment del vent. Era vent en contra, a més nosaltres anàvem de sud a nord, quan la majoria de gent fa la ruta a la inversa. Això ja ho sabia, de tot el que vam viure ja estàvem avisats. Però bé, allà, psicològicament va ser molt dur. Avançar amb el vent en contra (un vent de 80 / 100 quilòmetres per hora) i anar pedalant amb una bicicleta de 70 kg, et va desgastant, perquè a més veus rectes que no s'acaben mai, que vas al màxim, i vas a 5 km per hora veient un horitzó molt llunyà.

"La bicicleta és un passaport increïble"

Què l'ha sorprès més en aquest viatge?

Moltes coses, sobretot l'hospitalitat de la gent, la comunitat que hi ha d'ajuda a la gent que viatja en bicicleta. La bicicleta és un passaport increïble. Viatjar en bicicleta és molt diferent que fer-ho amb motxilla, molt diferent. Suposo que la gent que et veu ja té una informació de tu, o ja et veu més vulnerable, sap que tens una història per explicar, i suposo que també es desperta la humilitat i l'ajuda cap a tu, i el fet de preguntar-te coses. M'han obert les portes a molts llocs. Després hi ha una comunitat d'ajuda, entre cases de ciclistes, de xarxes de workshowers, que funciona només per a gent que viatja en bicicleta. Ens ajudem mútuament, tenim grups de WhatsApp on hi ha 200 persones. Dins d'aquests grups hi ha unes persones clau, que pel fet d'haver fet viatges abans, que tenen molta informació, s'encarreguen d'ajudar-te, et fan recomanacions, etc.

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Patrick Poendl

Artur Ribera en el seu viatge en bicicleta a Sud-amèrica. FOTO: Patrick Poendl

"Et dones l'oportunitat de viure les vides d'altres persones"

Si s'hagués de quedar amb quelcom, amb què es queda d'aquesta aventura?

El més destacable, sense cap mena de dubte, és l'experiència que et dona la universitat de la vida, perquè l'única manera de formar-se en aquesta universitat és l'experiència de la vida, que és la que realment et dona els aprenentatges més importants. I si a més un agafa una bicicleta, marxa a un altre continent, i comença a pedalar coneixent vivències i maneres de viure diferents, creuant d'un país a un altre, en zones rurals... Et dones l'oportunitat de viure les vides d'altres persones. O potser no de viure-les, però si de conèixer-les de primera mà i de poder empatitzar. Això, realment, et fa créixer.

A vostè li agrada la fotografia, de fet ha estat fotògraf del TOT Sant Cugat. Quin paper ha jugat aquesta passió per la fotografia en el viatge?

Com sempre, des que vaig començar amb la fotografia, ha estat una excusa per conèixer el món que ens envolta, com també ho és la bicicleta. Al final són eines que utilitzo per conèixer més el món i conèixer-me més a mi mateix. Sempre tenia la càmera ben a mà, a la bossa del manillar per, en un sol moviment, obrir la bossa, treure la càmera i fotografiar el que m'interessés. També m'ha obert portes. Amb la càmera tinc l'excusa de fer de periodista, perquè és una manera d'explicar experiències.

"La tornada és una hòstia perquè costa molt marxar, però un cop has fet el primer pas i has marxat, la tornada -sigui d'hora o tard- sempre és difícil"

Com ha estat la tornada?

Una mica shock. La tornada és una hòstia perquè costa molt marxar, però un cop has fet el primer pas i has marxat, la tornada -sigui d'hora o tard- sempre és difícil. Tot el que veia cada dia i totes les persones que vaig conèixer durant aquest temps, era nou. Cada revolt, cada detall, cada percepció, cada imput d'informació visual o auditiva... Era tot nou. I aquí és tot conegut. Tenia ganes de veure la família i els amics, però un cop passa aquesta primera fase, en la qual ja els has vist i saludat a tots, la realitat de quin serà el següent pas... Et fas preguntes que són molt importants per a la teva vida i el fet de fer un viatge així fa que te les plategis de manera més ferma, que ja no les deixis passar tant. Suposo que això també ho marca l'edat i, després del viscut, després d'haver-me separat de la meva parella durant el viatge... Jo tenia aquesta necessitat vital de continuar el viatge jo sol. Va ser una mica com una pausa, aquesta persona desapareix de la meva vida, jo segueixo fent una vida completament diferent i plena de noves experiències... I en tornar se't remouen moltes coses, tot el que jo tenia aquí abans de marxar, ara ha canviat. El temps va passant i van canviant les coses. Sovint és difícil trobar el punt de comprensió.

 
Comentaris (2)
Olga Marín Castellví Fa 8 dies
Hi han molts herois que passen desapercebuts i tu n'ets un.
anamaria Fa 8 dies
La enhorabona per aquest viatge que segur que t'ha fet més conscient de qui som què fem en aquest planeta...