Carles Capdevila: "En la societat actual ens prenem les coses massa seriosament"

El periodista Carles Capdevila ha visitat aquest dimarts, 14 de juny, l'escola Santa Isabel. Ho ha fet per fer una xerrada sobre l'educació, concretament sobre educar amb humor. Una conferència en format de monòleg, plena de situacions divertides, i en la que els assistents, pares i mares, s'hi han sentit en més d'una ocasió molt identificats. Educació i humor són dues de les constants vitals de Capdevila, tant en la seva forma de veure la vida, com en la seva trajectòria professional.

Ens cal més humor a la vida?

Sí, jo de fet m'he dedicat bastant a això, a fer programes d'humor, a fer de guionista... A mi l'humor m'ajuda molt, i m'he anat adonant, fent aquestes xerrades per a pares, que com els pares d'avui estem sobreinformats, angoixats, acomplexats, volem ser perfectes i ens atabalem molt, que el fet de riure'ns del que ens preocupa ens ajuda. També penso que l'educador, el mestre, ha d'aplicar la ironia, perquè sino ho convertim tot en una tragèdia.  Jo crec que l'educació és el més important del món, i com que és el més important del món ens ho hem de prendre de forma divertida i alegre, si no ens acomplexarem.

Vostè reivindica, per tant, educar amb humor.

Jo crec que quan eduquem hi ha d'haver certa distància entre tu mateix i el teu fill. I l'humor i la ironia et donen la distància exacta. Separar-te de tu i observar-te com a material còmic. Un dels problemes de la societat actual és que ens prenem les coses massa seriosament, i ens volem realitzar, i fer-ho tot molt bé, busquem la veritat en el nostre interior... Tot això al final el que ens fa és ser més infeliços. 

Intueixo que parteix de la seva experiència com a educador.

Hi ha una barreja. Jo fa 20 anys que sóc pare, tinc quatre fills, de diferents edats, de 20, 18, 13 i 7, per tant, controlo una mica primària, secundària, universitat... També tinc l'experiència de guionista i de periodista que ha parlat molt sobre educació. Però moltes coses que dic tenen a veure amb coses que he après d'experts. Però sí, és clar, hi ha una experiència, tot i que jo intento deixar clar que no en sé d'educar, que no hi ha cap model de res en el meu cas. Més aviat m'utilitzo a mi per explicar les contradiccions i les coses que faig malament. No m'agrada donar lliçons, ni m'agrada que me'n donin. 

Sent periodista, guionista, escriptor... No el falta temps?

La feina de periodista de fet és de les que menys et permet conciliar. Els anys que he dirigit l'Ara han estat els anys que més m'ha costat fer de pare, no només pel temps sinó perquè t'absorbeix la ment, diguem-ne. Però jo crec que és una cosa que hem d'intentar fer, no ens podem rendir en la lluita per la conciliació. En general tothom té uns horaris molt complicats. La paternitat és una prova d'estrès, que et sotmet a totes les contradiccions amb un mateix.

La sobreinformació, les noves tecnologies, compliquen la tasca de pare?

El món es va complicant cada vegada més. Però jo estic encantat de viure aquesta etapa, primer perquè és la que m'ha tocat viure i segon perquè també tenim més informació. Jo crec que el repte és que la informació no ens paralitzi, no ens angoixi. Les noves tecnologies tenen unes possibilitats brutals, tant per aprendre com per ficar-se en embolics. Per això ser pare vol dir estar a prop del fill, acompanyar-lo. El que jo intento dir és que, tot i que tenim molts motius de preocupació, si ens preocupem, malament. Aquest és l'equilibri més difícil que jo veig: fer la feina més difícil del món, saber que tens una responsabilitat enorme, saber que el món és complicadíssim, i no espantar-te. Per això jo reclamo la ironia com l'única eina que se m'acut per fer el més difícil i no espantar-se.