Carles Carbonés: “A la Terra hi som per estimar i sentir-nos estimats”

Escudella barrejada amb galets, canelons farcits de carn, torrons, neules, cava, vi i un pastís. Aquest menú tan típicament nadalenc serà l’àpat que degustaran una vintena d’avis i àvies, acompanyats amb els voluntaris d’Amics de la Gent Gran, el pròxim dissabte 19 de desembre. L’acció suposa l’acte central que celebra aquesta entitat que dóna suport als majors de 70 anys que viuen sols. Aquest any el dinar de Nadal es farà a l’Hotel QGAT. La tasca de l'entitat, però, no s’atura aquí, per això l’entitat fa una crida a sumar-se a aquest projecte. Els matins dels dimecres i les tardes dels divendres, l’entitat està disponible per a tothom a la Casa de Cultura, seu recentment inaugurada, segons explica Carles Carbonés, coordinador i voluntari d’amics de la gent gran.  

Què porta a la gent gran a viure amb soledat no volguda?

La viudetat, el fet de no tenir fills o, que si els tenen, viuen en diferents ciutats o perquè, a conseqüència de l’estil de vida en què vivim, es queden desateses.

Els avis són els grans oblidats d’aquest segle?

Estem en un món imminentment productiu i no s’entén l’aportació de la gent gran com a productiva, per això queden al marge. La gent gran aporta experiència de com han afrontat la vida, com han educat la seva família i és així com entens moltes coses d’ara perquè t’expliquen d’on venim! Quan ets voluntari t’adones que hi ha una persona que t’espera, que t’aprecia i que t’estima. A la Terra hi som per estimar i sentir-nos estimats.

A Sant Cugat viuen 1.653 persones grans soles. És una xifra molt alta?

No, està en sintonia amb la resta de Catalunya, la piràmide de la població està invertida i a mesura que la generació del baby boom vagi creixent, hi haurà més gent en aquesta situació.

La majoria de la gent gran que acompanyeu a Sant Cugat, on viuen?

El 65% viu al centre i el 35% als barris.

Hi ha un perfil tipus?

Dones de 75 anys en amunt, vídues i amb un perfil socioeconòmic mitjà i baix. 

Aviat celebreu el dinar de Nadal. Com se senten els participants?

Jo vaig començar a fer el voluntariat a Barcelona i el primer any no hi vaig anar, però des que hi vaig anar per primera vegada, ja no hi he faltat més. És una passada veure com van de ben vestides i ben maquillades, i els obres la porta del cotxe i veus la cara d’il·lusió i aquell somriure... val tant la pena.

I al llarg de l’any també celebreu altres activitats...

A més del dinar de Nadal, l’acte més important de l’any per tot el que significa, el segon més important és el del dia de Sant Jordi. En aquesta diada sortim al carrer, venem les “Roses contra l’oblit” que ens serveix per finançar-nos i fer sensibilització. Per Sant Joan fem una revetlla i ara hem reprès la “Bufanda de la iaia”, amb bufandes fetes per les àvies de l’associació i les venem per Sant Jordi i durant els actes al carrer que fem.

Quins han estat els casos que més l’han colpit?

El d’una dona d’ètnia gitana de Barcelona, que era analfabeta i que els seus fills vivien lluny. Amb ella vaig veure dues coses. La primera, la soledat extrema: se n’anava a les consultes de l’Hospital Clínic o a l’Estació de Sants perquè hi havia calefacció, trobava gent amb qui parlar i hi havia vigilància. La segona, la pobresa energètica: quan començava a fer-se fosc es posava dins del llit per no passar fred. També recordo el cas d’una dona que, tot i viure amb el seu fill i la jove, se sentia totalment sola.