Delgado: “En el projecte de 3CatInfo he pogut aportar la meva manera d’entendre la música"

Aquest setembre, 3CatInfo ha estrenat nova imatge i nou univers sonor. Parlem amb l’autor d’aquest univers, el florestà Carles Delgado. Fill de les bandes santcugatenques dels anys noranta i de la guitarra clàssica, és músic compositor i dissenyador de so. Llicenciat en interpretació al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i estudis en Escriptura i Producció Contemporànies i Banda Sonora per a Videojocs al Berklee College of Music de Boston, Massachusetts, amb una beca presidencial atorgada per l’SGAE. És també un dels referents actuals de la síntesi modular a Catalunya. S’ha especialitzat i ha participat en projectes de bandes sonores per a videojocs, films, sèries i publicitat per marques com CaixaBank, FIBA, Seat, Google i la Generalitat, entre d’altres. També ha fet col·laboracions amb artistes com Clara Peya i Meritxell Neddermann. Per aquest florestà, el projecte de 3CatInfo, la televisió de casa, ha estat un dels reptes professionals més apassionants on ha pogut aportar el seu ADN amb total llibertat. En Carles ens explica els secrets d’aquest univers sonor de segell santcugatenc.  

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by TOT Sant Cugat (@totsantcugat)

 

Carles, en què consisteix un projecte com aquest univers sonor de 3CatInfo que has creat?
Consisteix a crear un estil, uns sons, un llenguatge musical pel que fa a sonoritat. Seria com crear una paleta de colors en què qualsevol programa d'informatius de 3CatInfo, de televisió i ràdio, hagin d’agafar elements d'aquest univers o crear-ne de nous, perquè tots els programes informatius tinguin una identitat pròpia i integral.

Com ho notarem, això?
Si poseu el TN al vespre o al migdia, podreu escoltar tots aquests elements que hem creat, plenament integrats amb la nova imatge i grafisme que ha donat la “casa”, s'ha fet tot aquest univers sonor per una renovació total. Totes les cortinetes, tots els sons, tota la careta, el rellotge del principi, la música del sumari, la méteo, els fons de música que sentirem quan hi hagi grafismes, els esports, el temps i qualsevol música que hi hagi al TN ha sortit d'aquí, d'aquestes màquines.

“Fer aquest projecte és molt important per a mi. És la tele de casa.”

I amb què t'has inspirat en aquest univers sonor?

Tenia molt clar que l'univers havia de ser molt orgànic. Això ho tinc molt implementat pel tipus de música que he fet tot aquest temps i per la meva feina amb audiovisuals, pel·lícules o anuncis que sempre han anat cap aquesta direcció.

Molts sons glitch, que en anglès vol dir error, com quan anàvem al cotxe als anys noranta i agafàvem un sotrac escoltant un CD. Pel que fa a ritmes, volia sons inspirats per fustes, donant-li cops a un cello o a capses de cartó. 

Amb el sistema modular analògic puc agafar una música existent i tallar el so fins a convertir-lo en elements percutius. Hi ha cellos i guitarra, però els tractem amb mòduls i síntesi modular. Això permet generar sons o seqüències amb timbre d’instrument tradicional, però imposibles de tocar. És enriquidor perquè el so és real, no prové d’un midi o d’una biblioteca.

“He creat sons d’instruments tradicionals reals, però imposibles de tocar.”

Com definiries aquest univers sonor?
Sobretot és orgànic en el sentit que el seu origen és real. És un instrument que, si li he posat un micròfon, s'ha captat un so i s'ha transformat en una altra cosa, l’hem resamplejat. És molt orgànic i per mi és fusta. Saps quan la gent pren un whisky i diu, té gust de fusta. Hi ha un quartet de corda real, el Quartet Brossa. Hem intentat que tingui molta força i energia. En aquest projecte, el nostre objectiu com a compositors és recolzar la imatge i estar al seu servei. Tu no ets el protagonista, són les notícies.

Quines col·laboracions hi ha hagut en aquest univers?

Hi han col·laborat dos santcugatencs precisament. Podeu escoltar el Pol Barber amb el baix i en Tomàs Peire, que fa una música per a orquestra excel·lent i crec que hauria de tenir més reconeixement. I el quartet Brossa.

“Hi han col·laborat els santcugatencs Pol Barber i Tomàs Peire, i també el Quartet Brossa.”

Personalment què ha significat fer aquest projecte de 3CatInfo?

Personalment, molt. És la tele de casa, no? TV3, com a fill d'immigrants, va ser una eina vertebradora, perquè el català a casa meva no se sentia. Després, quan vas a escola, la immersió lingüística encara més o menys funcionava, i a mi em va integrar molt. Per mi TV3, era una manera d'escoltar un idioma nou i òbviament, Bola de drac!

I en l'àmbit professional?
Un repte. Ha estat gairebé un any de feina: concebre’l, definir-lo i crear tota la música. És el projecte on he tingut més llibertat, hi he pogut desenvolupar més tot el que jo tinc al cap a l'hora de creació de sons, hi he posat molt ADN meu en la manera d’entendre la música, la concepció ha sortit de dins. He posat tot el que podia generar i crear més especial perquè pugui durar molt de temps. Cap altre projecte ha estat com aquest. Per mi és molt especial. Normalment, quan fas una pel·lícula tens referències, tens el gust del director, després opina la productora, la televisió. Hi ha molts inputs externs. En el projecte de 3CatInfo, en cap moment m’han dit, això no. M’han donat llibertat creativa.

“Nosaltres no som els protagonistes: ho són les notícies”

I quins altres tipus de projecte has fet o estàs fent?

Estem preparant una sèrie d'animació que sortirà aviat, i també moltes publicitats aquest any moltes marques, des de Cupra fins a la CaixaBank, Bershka, Kellogg’s, Turisme de la Generalitat... També he col·laborat amb altres compositors fent dissenys de so com Vanessa Garder, en pel·lícules i sèries com 30 Monedas a HBO, Solo, pel·lícules del Jaume Balagueró, com Venus, Gormiti de Netflix, que està amb la gent de Banjo de València, Mironins… I començarem a treballar amb l’esperada tercera temporada de la sèrie Desafío Champions Sendokai.

Has anat anomenant molt el tema del sistema modular analògic. Explica'ns què és.

És un sistema de components que generen so i el modifiquen. També hi pots afegir efectes. Els mòduls es comuniquen per voltatge i els connectes amb cables. Així pots crear música des de zero. El resultat són sons únics: si trec els cables i els torno a posar, ja no sonaran igual. Té aquesta idea romàntica de temporalitat.

També hem vist que has col·laborat amb altres artistes amb aquest sistema.
Sí, hem fet col·laboracions. Vaig començar amb la Clara Peya a fer col·laboracions. També amb la Meritxell Neddermann, que vam coincidir en l’etapa als Estats Units i també amb la Magali Sare. Intentem fer directe, apropar tot aquest món modular amb altres artistes que també els pot interessar. El sistema modular analògic és un instrument més complex, però és un instrument més.

“Vaig deixar la guitarra als vint anys per una lesió en un dit.”

I d'on et va venir? Com vas començar?
Quan estava als Estats Units vaig començar a interessar-me. Ja abans d'anar cap allà tenia interès en aquestes coses, de crear, de gravar coses i transformar-les.
 

Hi ha altres referents a Catalunya?

Sí, però més enfocat cap al directe i cap a l'experimentació, diguéssim.
Hi ha dos variants, la més científica i la més artística i experimental.
 

Carles, com vas entrar en el món de la música?
Per via directa del meu pare, ha tocat la guitarra a casa, a la Floresta, i jo des de petit l’escoltava i m’ensenyava fins que vaig anar a classes. La gent no s'ho creu, però tinc el grau superior de guitarra clàssica. Després d’adolescent, cap als setze anys, vaig començar a tocar la guitarra elèctrica amb grups d’amics a interessar-me per altres estils que no fossin el clàssic, com el metall, heavy, funk…

Fins que vaig deixar la guitarra cap als vint anys, perquè vaig patir una lesió en un dit de la mà, una distonia bifocal, que vol dir que el dit no et respon. És un punt final per molts instrumentistes. I en el meu cas, va ser un moment de dir, ostres, ja no puc tocar, però també va ser una manera de dirigir-me cap a realment on estic ara, el món de la creació i la composició, que és realment on vull estar.

M'agrada gravar, fer arranjaments, agafar coses i transformar-les en unes altres. Vaig muntar l’estudi La fi del món a Floresta. I el 2010 l’SGAE em va becar a Berklee, a Boston, on vaig estudiar tres anys i després me'n vaig anar a treballar a Nova York i vaig tornar cap aquí.

"En aquell moment, el meu ídol de la guitarra, David Fiuczynski —guitarrista de Screaming Headless Torsos— donava classes allà"

Què va significar per tu Berkeley?

Tot va començar com una broma. A l’SGAE vaig veure un flyer que deia ‘Vols estudiar a Berklee?’ i vaig decidir presentar-m’hi. La beca era per a tot l’Estat i Llatinoamèrica. S’hi van presentar molts candidats i només n’escollien set. Vaig superar la primera tria i les proves presencials a Madrid amb professors de Berklee. Sense adonar-me’n ja era dins un avió cap a Boston. Érem només dos músics de l’Estat que hi vam entrar. 

A Boston vaig estudiar Composició contemporània i producció, i després música per a videojocs i per a cinema. Però la carrera que havia escollit no em va acabar d’agradar. Llavors vaig descobrir l’opció d’Electronic Production and Design, dedicada a la producció electrònica i el disseny de so. Vaig pensar: ‘uau, això és el meu’. Quan vaig voler canviar-hi, ja no tenia temps perquè la beca s’acabava. En lloc d’això, vaig aprofitar per cursar altres assignatures que m’interessaven. En aquell moment, el meu ídol de la guitarra, David Fiuczynski —guitarrista de Screaming Headless Torsos— donava classes allà. Era un grup que m’entusiasmava i que escoltàvem amb els amics nit rere nit, cantant a l’estudi. No vaig dubtar a apuntar-m’hi. 

Recordo perfectament la primera classe. Ell va obrir la porta amb una guitarra de dos màstils sense trastes i em va dir pel meu nom. En aquell moment vaig entendre la dimensió on m’havia ficat. El primer que li vaig dir va ser: ‘Mira Dave, a mi la guitarra no m’interessa gens. Estic aquí perquè m’obliguen per la beca… però em flipa com toques. El teu grup m’al·lucina; amb els meus col·legues passàvem nits escoltant els vostres discos i bevent cerveses’. Aquella sinceritat li va agradar molt. Em va dir: ‘Per això vaig fer aquest disc. Anem a fer un cafè, no fem la classe’. I jo pensava: estar amb el David prenent un cafè a Boston era com estar somiant.

“Les mancances a Sant Cugat continuen: Dissidència Sònica encara les reclama.”

Parlem de Sant Cugat. Com era l'escena de la ciutat en aquells anys de joventut?

A finals dels noranta hi havia molta vida musical. Amb els amics vam impulsar diversos grups i l’escena era molt emergent: new metal, hip-hop… Grups com Paquita’s Nippels, Telefunk, Shitting, Skamarlans o Espart. Ens ho vam passar molt bé i va ser una gran escola d’aprenentatge. D’aquí va sorgir Dissidència Sònica, per la necessitat d’espais per assajar i tocar. Encara avui el problema continua. 

Abans assajàvem en garatges, cases, galliners o locals autoconstruïts. Tocàvem a places, festes majors i d’entitats. La UREF de la Floresta, que regentava la Maria Jesús, va ser clau: ens va donar a moltes bandes de Sant Cugat un espai fantàstic al costat de l’estació. Fèiem molt soroll i gairebé mai venia la policia, la gent no es queixava com ara. Era una època precària, però molt autogestionada. Costava aconseguir material i no hi havia recursos. Recordo que en el meu primer concert no tenia pedal de distorsió… i tocava metall! Ho compartíem tot entre bandes i músics. Hi havia molta solidaritat.

“La UREF de la Floresta, amb la Maria Jesús, va ajudar moltíssim les bandes de Sant Cugat.”

Com veus el panorama actual?
Hi ha gent jove que encara fa grups, però crec que no tenen l'atenció que es mereixen. Encara tenim el problema de la sala, que comentàvem abans. Hi ha una mancança d’equipaments pels grups de base. Dissidència Sònica continua activa des de fa més de vint anys. Des de temps de l’Aymerich, no? Hi ha coses interessants també, com PunkGat, un dels meus grups preferits és de Sant Cugat, es diu Australia, l'Albert Clemente i companyia, conec els Pubilles Ninja… Les formes canvien, però les necessitats i el talent, continua sent-hi.

Potser abans era un acte més social, quedaves amb els amics per anar a tocar la música que t’agradava, necessitaves un lloc insonoritzat, uns amplificadors, una bateria... Ara, amb els mitjans tecnològics i les xarxes qualsevol pot fer música sol dins de la seva habitació.

Sí, suposo que també és un reflex a la societat que és cada cop més individualista. La música en directe gairebé s'ha perdut, en el sentit de banda. Ara molts artistes van sols o porten música pregravada, està el fenomen dels fake DJs, que és gent que es porta un MP3 i fa veure que punxa. Cada cop els grups tenen més backing tracks, més músiques pregravades que disparen… Pel que fa a promoció, abans no teníem les xarxes, ara pots arribar a tothom. Pel que fa a recursos materials també és més fàcil i tens tutorials per allò que vulguis. Hi ha aquesta cultura de la immediatesa. No sé si tampoc és bo… Nosaltres vam fer servir molt el cap i la imaginació per arribar a solucions amb molt pocs recursos.

Gràcies, Carles, t’escoltem al TN!

Perfil d'Instagram de Carles Delgado.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.