Com se celebrava la Setmana Santa a Sant Cugat antigament

El Diumenge de Rams actual és una manifestació massiva per la quantitat de feligresos que omplen la plaça d'Octavià durant la benedicció. Fa goig de contemplar el fimbrament dels palmons, palmes i rams de llorer. Abans el que es concentrava a la llotgeta, davant del portal de l’església, eren les branques de llorer florit dels nois que, amb la seva cantarella acostumada, i picant fort a terra, esperaven la benedicció del rector. Les branques dels més ganassots eren tan altes que hi havia dificultats per poder entrar dins l’església.

La Setmana Santa es començava a notar quan, Dimecres Sant, passaven els sacerdots i escolans per les places, carrers i masies fent el salpàs.
En aquells temps el poble era eminentment agrícola, i es treballava Dijous Sant al matí i s’anava a dinar a casa. A la tarda, la gent feia les visites als altars de les esglésies, que estaven adornats prèviament pels feligresos. Molts joves i famílies anaven a peu fins a l’església de Sant Cebrià de Valldoreix per visitar-la, aprofitant per fer una berenada entre els pins que hi havia ben a prop.

Durant aquest període de temps i fins l’endemà els feligresos s’anaven rellevant per fer companyia als altars. Divendres Sant s’havia de matinar per fer el Via Crucis, que sortia de l’església a les set del matí, i que amb els passos recorrien gairebé tots els carrers i places de la vila. Era molt solemne escoltar els cants de la processó fent el recorregut, amb la quietud que regnava.
Durant tot el dia i la nit, es continuaven fent torns en els altars, però a la tarda, era costum obrir els comerços i tallers, és a dir, que divendres a la tarda s’acostumava a treballar.

Arribava Dissabte de Glòria a les deu del matí quan Jesús ressuscitava. En aquell moment s’havia acabat la Quaresma. Es feia un gran repicar de campanes, l’alegria ens envoltava. En els mercats es feia remor per qualsevol cosa, amb els plats de les balances, amb carmanyoles de l’esmorzar, amb pots, amb tot el que fes soroll. Els cors de cantaires ja sortien per cantar caramelles. Feien, primerament, la cantada davant la casa del batlle i a continuació pels carrers i places del poble.

Diumenge de Pasqua es continuava amb les cantades i al migdia s’anava a la llotgeta a cantar al rector i a altres sacerdots. Seguidament es continuava fins davant de l’Ajuntament, on les autoritats rebien els cants de tots els cors. Aquestes dues cantades eren les més esperades pel públic, ja que en algun moment de la seva vida, gairebé tothom havia format part d’algun cor. Aquí era on els cors sortien ben o mal parats de les crítiques.

Durant Diumenge i Dilluns de Pasqua s’intercalaven els actes litúrgics i civils. És a dir, que es feien els oficis i misses d’aquestes diades i els balls entre el jovent amb ganes de gresca. Els cors de cantaires seguien els seus itineraris previstos, fins que acabaven dilluns a la tarda.

Això passava any rere any, amb la gent tan feliç amb l’època que els havia tocat viure.

Avui el programa és molt diferent, encara que els cors de caramelles van sortint i mantenint així la vella tradició. Però la gent ja pensa molt diferent, unes setmanes abans ja es programa la sortida d’aquesta setmana: si la neu persisteix, se’n van a esquiar; altres planegen fer un viatge fora del país; si els calés no arriben per a més, se’n van tres o quatre dies a la costa o a la muntanya; és a dir, que al llarg dels anys, aquest poble ha passat de rebre milers de forasters a quedar-se gairebé buit.

L’evolució ens ha canviat totalment les tradicions centenàries. Però hem de seguir els temps que ens ha tocat viure.