De les estepes de Mongòlia fins avui

A Sant Cugat hi ha des de fa molts anys una gran tradició relacionada amb el món dels cavalls, tant en els ecosistemes rurals com en les hípiques esportives. Però, quin és en realitat l’origen de totes aquestes varietats?

Existeixen diverses races de cavall domèstic Equus caballus que l’home utilitza per a finalitats tan diverses com el lleure, la competició, el treball, el transport, l’agricultura, la policia i l’alimentació. Com tots els animals domesticats, provenen d’un avantpassat salvatge que en un moment de la història va passar a conviure amb l’ésser humà i aquest en va desenvolupar diverses varietats a partir d’encreuaments. Existeix la falsa creença que atribueix aquest paper de parent salvatge als ramats de cavalls ferals, que són en realitat formats per exemplars assilvestrats que provenen de cavalls domesticats. Aquest és el cas, per exemple, dels cavalls de les planúries d’Amèrica del Nord (mustangs) i de la Camarga (que s’han  alliberat en parcs naturals com els Aiguamolls de l’Empordà en el marc de programes de gestió de la vegetació). Així doncs, quins són els avantpassats purament salvatges del cavall actual?

Fa entre dos i tres milions d’anys, a les estepes d’Euràsia es van originar dues subespècies que partien d’un mateix avantpassat comú: el tarpan Equus ferus ferus i el cavall de Przewalski o cavall salvatge mongol Equus ferus przewalskii. Ambdós són de potes curtes i rabassuts i vivien formant petits grups amb un mascle dominant i diverses femelles i poltres. Fa milers d’anys, eren tan comuns que apareixen representats en les pintures rupestres, com és el cas de les que es troben a les coves de Lascaux (França).

El tarpan

Es va domesticar fa 5.500 anys al Kazakhstan i va donar lloc a les varietats actuals de cavall domèstic. Tot i que es van traslladar alguns exemplars a centres zoològics per protegir-los de la cacera indiscriminada humana, el darrer exemplar salvatge va morir el 1879 i el darrer en captivitat el 1887 i, amb això, es va extingir el tarpan. A partir d’aquell moment es va pretendre recuperar l’espècie, partint de la base que els seus gens continuaven existint en els exemplars que eren descendents d’encreuaments entre tarpans i cavalls domèstics (com per exemple en la raça polonesa konik). Calia, doncs, fer marxa enrere i “desencreuar” els animals domèstics.

Adolf Hitler, en el marc del seu concepte de raça ària, va encarregar recuperar i donar vida als avantpassats salvatges dels animals domèstics existents. Aquests haurien de representar la puresa de les races. L’encàrrec personal va recaure en dos germans, Heinz i Lutz Heck, directors respectivament dels zoos de Mònaco i Berlín. A partir de l’encreuament de diversos exemplars de diferents races de cavall van potenciar aquells caràcters que es consideraven propis del tarpan. Així, el 1933 va néixer al zoo de Mònaco el primer “tarpan” dissenyat pels germans Heck. Però no va ser fins a mitja dècada dels anys seixanta que es va obtenir allò que més s’assemblava a un tarpan, si bé li mancaven característiques físiques importants. Actualment aquesta raça es coneix com cavall de Heck i, evidentment, no es tracta d’un tarpan perquè ja s’havien extingit.

El cavall salvatge mongol o de Przewalski

A diferència del seu parent, ostentava un caràcter esquerp i no va ser mai dominat per l’home. Tot i la persecució que ha patit, ha aconseguit sobreviure fins als nostres dies. El seu nom es deu a l’explorador i general de l’exèrcit rus Nikolai Mikhàilovitx Przewalski que organitzà una expedició per tal de localitzar els darrers exemplars que vivien al segle xix. A partir dels descobriments del general rus es van capturar algunes desenes d’exemplars i es van traslladar a zoos, si bé la majoria van morir durant el viatge.

Finalment, es va aconseguir reunir un total de 14 exemplars, quasi tots als zoos de Praga i Mònaco. El darrer individu en estat lliure va ser observat a Mongòlia el 1969. A partir d’aquests exemplars se’n va aconseguir la cria en captivitat i actualment n’hi ha censats a tot el món vora dos mil. S’han dut a terme diversos programes de reintroducció i avui dia uns quatre-cents d’aquests exemplars viuen en llibertat a les estepes eurasiàtiques.