Els antics escrivents de cartes

A nosaltres, de vailets, això ens sobtava molt, puix no ho enteníem, però més endavant anàrem comprenent que, pobres, havien hagut de créixer amb algunes mancances. Moltes vegades vivien en petits nuclis de cases, apartats de les viles més poblades, sense cap tipus d’escola per poder aprendre a escriure, ni que només fos el seu nom. Els seus pares tampoc no en sabien –ni ho trobaven necessari–, i d’aquesta manera no era d’estranyar que pugessin sense haver rebut cap mena d’ensenyament. Moltes vegades, de ben petitets, ja anaven a treballar al camp o bé a ajudar a cuidar algun ramat de pastura.

El problema ja es començava a plantejar quan feien el servei militar, allà on fos, puix no es podien comunicar amb la família o bé amb la promesa. Si entre els parents hi havia algú que sabés escriure cartes, els n’enviaven, però per llegir-les s’havien de valdre d’algun company que els solucionés el problema, igual que per contestar-les, amb el compromís, moltes vegades, que aquest company no ho fos tant i fes alguna broma pesada de les seves intimitats.
A les ciutats, però, hi havia escrivents que es dedicaven a aquesta feina i a solucionar aquest tipus de problemes, tant per als soldats com per a les noies que hi acudien per fer de serventes.

Recordo, de molt jovenet, quan anàvem a repartir el nostre vi en garrafes per a la clientela que havíem fet per Barcelona. A la tarda, passàvem per davant del Palau de la Virreina i em cridaven molt l’atenció aquelles casetes, una al costat de l’altra i d’esquena al mar, amb una o dues persones dintre. La meva curiositat me la va aclarir el meu pare, però jo no acabava d’entendre, per dir-ho d’alguna manera, que uns homes vestits de soldat i unes noies tan ganassotes amb el seu uniforme estiguessin asseguts davant d’aquell home explicant-los totes les seves trifulgues i anhels sense conèixer-lo de res.

Per sort, avui aquest problema ja ha desaparegut, la joventut està molt més preparada que nosaltres i de bon tros. S’ha superat el problema de l’ensenyament; encara que sigui en nuclis apartats, tenen les seves combinacions per poder acudir a algun centre d’ensenyament. A la ciutat de Sant Cugat no és difícil trobar referències d’haver tingut escoles des del primer terç del segle XIX, que van ocupar els claustres del Monestir, un cop l’Ajuntament es va fer càrrec del monument. És a dir, que el jovent, poc o molt, es defensava amb l’escriptura.