Els Jaumandreu i el negoci de l’aiguardent

Estem de mudança a la casa Jaumandreu: marxa la Policia Local i s’instal·la l’Ateneu. Una bona excusa per tractar un aspecte més del Sant Cugat vinícola, el pròsper negoci de l’aiguardent, que encara requereix d’un estudi a fons per situar correctament el seu paper i els dels seus productors.

El negoci de l’aiguardent

El conreu de la vinya per a l’elaboració de vins i aiguardents d’exportació fou fonamental en la represa econòmica del país en època moderna. El seu comerç evolucionava segons la situació internacional, tant a nivell dels grans conflictes com de demanda dels mercats. S’ha establert un primer “cicle de l’aiguardent”, per al període entre finals del segle xvii i finals del xviii, en el qual predomina la producció i exportacions d’aiguardents catalans a les colònies americanes, França i el nord d’Europa. I un segon “cicle del vi”, on la producció s’orienta al vi i les exportacions se centren als mercats americans. Però tant en un com en l’altre cicle coexistien ambdues produccions, pels vincles entre ambdues. 

De fet, l’aiguardent de què parlem és evidentment aiguardent vínic, fet a partir de la destil·lació del vi. Escalfant el vi s’aconseguia evaporar l’alcohol i mitjançant la condensació posterior s’obtenia l’aqua ardens, anomenada així per la seva inflamabilitat, una de les begudes populars a l’època. Al marge de la demanda, l’aiguardent interessava al productor perquè donava sortida als vins dolents i als excedents, i constituïa un producte que suportava millor que el vi unes condicions de transport dures.

Els Jaumandreu i l’elaboració d’aiguardent a Sant Cugat

A Sant Cugat, si bé es documenta el consum d’aiguardent des de temps enrere, no sabem del cert quan s’inicia l’activitat d’elaboració. El 1846 es registren de cop sis fabricants i l’activitat es manté almenys fins Al 1892.. És un sector molt reduït, i quasi monopolitzat pels Jaumandreu, una família de boters provinent de Castellar i que prospera a Sant Cugat amb l’elaboració i el comerç de l’aiguardent. Un d’ells porta més enllà el negoci marxant a València el 1860, i dedicant-se a l’exportació de productes agrícoles, entre els quals vins i aiguardents. 

Els Jaumandreu tenien tres fàbriques: dos al carrer de la Lluna i una al de la Sort. D’aquesta darrera, que havia estat de Benvingut Jaumandreu, queden encara uns grans cups. De la de Sever al carrer de la Lluna, se’n van trobar algunes restes durant la intervenció arqueològica realitzada el 2004 per reurbanitzar el solar. 

El negoci de l’aiguardent solia anar acompanyat arreu de dos problemes: el frau i la contaminació. L’abocament de les vinasses (els residus de la destil·lació) i les aigües brutes a pous i rieres provocaven conflictes amb els veïns. Les fàbriques de Sever i Josep Jaumandreu abocaven a la riera (a la zona del carrer de Sant Bonaventura) i al pou comunal, i contaminaven les aigües de la mina de la propietària de la Torre Blanca, causant més d’una reclamació.

Amb la crisi de la fil·loxera el negoci es perd. Tot i que el 1882 la plaga ja havia entrat a Catalunya, Sever Jaumandreu devia estar segur. Iniciava aleshores la construcció d’una casa al peu de la nova carretera de la Rabassada, inaugurada tot just el 1877 per facilitar, entre altres, el transport de productes a la ciutat. El nou barri (ara Eixample Sud), s’estava estrenant aleshores amb xalets d’estiuejants de Barcelona. La casa nova, d’aspecte burgès i estil neoclassicista, no tenia res a veure amb les cases que la pagesia local estava construint en aquell moment a la vila, on fins i tot els grans casals amb terreny com cal Quitèria, del 1879, mantenien el caràcter rural. La fil·loxera es va estendre a les vinyes de Sant Cugat entre 1887 i 1889, però tant Sever com Benvingut havien diversificat els seus negocis, i participaven en les empreses del seu parent valencià