Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Cada Divendres Sant, els carrers del centre de Sant Cugat es transformen: el silenci es fa dens, l’aire s’omple d’expectació i la devoció es respira en cada racó. Al bell mig d’aquesta tradició, des del 2007, hi ha Joaquim Silva, un dels portants de l’escultura del Sant Crist, que explica què significa assumir aquest paper i com ha viscut l’evolució del Via Crucis a la ciutat.
Un paper que ve per casualitat i es queda per vocació
Silva recorda com tot va començar: “L’any 2006 vam tenir la sort que un dels feligresos que havia portat la creu a la Catedral de Barcelona es va oferir a ensenyar-nos com funcionava. Aquell any vam fer la primera processó amb un cos de portants com cal, i l’any següent em van convidar a unir-me com a portant. Des de llavors, amb algun parèntesi durant la pandèmia o per estades fora, he participat cada any.”
“Al principi, tot era incertesa i una mica de por”, explica sobre la seva primera experiència com a portant. Així mateix amb els anys ja ha agafat el truc: “Quan veus la creu i penses que l’has de portar pels carrers, t’adones que no és només força física. És equilibri, tècnica i concentració. Molts pensen que és força, però la tècnica consisteix a repartir el pes pel cos i anticipar-se a les dificultats: vent, pluja, girs i baixades complicades.”
La tècnica i la coreografia de la Quaresma
Els assajos durant la Quaresma són constants i exigents: cada dimarts i dijous al vespre, Silva i el cos de portants dediquen una hora o hora i mitja a preparar els moviments i la coordinació. “És com una coreografia”, diu. “Al principi aprens dels veterans, absorbint tota l’experiència i l’esperit del portant. Un cop ja ets mestre, tens la responsabilitat de transmetre-ho als nous i assegurar que tot surti bé.”
Els detalls no són menors: cada moviment té un per què, cada gir, cada parada i cada ajustament de la creu forma part d’una tradició que, a Sant Cugat, es manté viva des de fa gairebé dues dècades. “Aprens a moure’t de manera sincronitzada amb els altres, a anticipar-te a les dificultats i a tenir paciència quan algú nou prova per primera vegada. És un aprenentatge físic, però també emocional.”
Entre companyerisme i emoció
Ser portant és una experiència col·lectiva que va més enllà de la responsabilitat física: “Els portants veiem tot l’espectre de la parròquia: gent de tota la vida, nouvinguts, persones que parlen català o castellà. Aquí no hi ha distincions; som portants i punt. És bonic perquè, per una vegada, no reps de la parròquia sinó que tu pots donar-hi alguna cosa. És un costum propi que ens connecta amb els que van començar abans que nosaltres.”
El vincle entre els portants va més enllà del Via Crucis. Silva recorda com van posar un centre de flors al peu de la creu per a un company difunt, o com es converteixen en una espècie de família: “Hi ha companyerisme, suport, aprens a liderar i a cuidar els nous. És responsabilitat i emoció alhora. Aquesta connexió fa que cada any sigui especial i que, malgrat els esforços físics, tothom vulgui tornar.”
Divendres Sant: intensitat màxima
El dia del Via Crucis, Silva deixa de ser un espectador i es converteix en part de l’acte: “Quan estàs ficat dins del Via Crucis, no et fixes en la gent. Estàs per allò que has de fer. És com un examen: tot l’esforç dels assajos i la Quaresma culmina en uns minuts d’intensitat pura.”
Hi ha moments especialment complicats, com girs de la creu o baixades que requereixen precisió, o dies de vent i pluja que posen a prova l’equilibri. Però és també quan l’emoció es fa més palpable: el silenci absolut dels carrers, l’atenció dels feligresos i la devoció que s’atura davant de la creu. “A vegades és com viure un moment màgic: ningú parla, només hi ha el silenci, els ocells i el vent, i tu tens la sensació que tot el que fas té un sentit més gran.”
Més que força física
“La força no és el més important; cal fe, equilibri i voler fer-ho bé. Això s’aprèn”, explica Silva: “La preparació és essencial, però també ho és viure el moment amb tot el cos i l’ànima. Quan portes la creu, reses sense adonar-te’n, lideres amb el teu exemple perquè els altres puguin resar millor. És una responsabilitat espiritual i humana.”
Una tradició viva
Amb més de quinze anys portant el Sant Crist, Joaquim Silva és la prova que la passió, la disciplina i la tradició poden convergir en un acte que, tot i ser exigent, continua captivant fidels i veïns de Sant Cugat any rere any. “Espero que més gent s’animi a participar. No és només veure el Via Crucis des de la barrera, sinó formar-ne part i viure’l intensament. És un regal veure com la devoció s’apodera dels carrers i com la nostra petita aportació ajuda a mantenir viva aquesta tradició.”
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.
