Karima Shujazada, refugiada afganesa a Sant Cugat: “Per a mi, tenir drets és existir”

A la Karima Shujazada la vida se li va trencar el dia que els talibans van recuperar el poder a l’Afganistan. Periodista i activista pels drets de les dones, va resistir gairebé sis mesos el nou règim, intentant mantenir viva una esperança que ben aviat es va esvair. Vint dies després de l’arribada dels talibans va sortir al carrer per manifestar-se, convençuda, com tantes altres dones afganeses, que potser alguna cosa havia canviat després de dues dècades. Però no. Els talibans continuaven sent els mateixos i, des d’aquell moment, va començar la fugida en la cerca de llibertat. Per casualitat, ara viu a la Floresta 

En aquest camí, la Karima va trobar suport en una xarxa que havia començat a moure’s quan els talibans van arribar al poder. La santcugatenca Silvia Sala, advocada especialitzada en drets humans i asil i cofundadora de People Help, va formar part del grup de voluntàries que es va activar l’agost del 2021. D’aquella empenta inicial en van sorgir projectes com People Help i Afghan Women on the Run, dues entitats que han acompanyat dones i famílies afganeses en risc en el seu camí cap a l’asil. Va ser precisament Afghan Women on the Run qui va ajudar la Karima a arribar a Berga i, més endavant, establir-se a la Floresta. Ara, tot i que la Karima i la Silvia fa només uns mesos que treballen plegades, comparteixen la lluita per denunciar internacionalment el que consideren un apartheid de gènere a l’Afganistan.

Com va començar la seva història? Quan va veure que havia de marxar de l’Afganistan?
Quan els talibans van arribar al poder, jo vaig estar gairebé sis mesos vivint sota el seu règim a l’Afganistan. Però jo havia estudiat durant aquests 20 anys en què havíem tingut una mica de llibertat, una mica de drets, i per això era molt difícil acceptar els talibans i perdre-ho tot. Al cap d’uns vint dies de la seva arribada vam fer una manifestació.

En aquella manifestació pensàvem que, després de 20 anys, alguna cosa en la mentalitat dels talibans hauria canviat. Però no havia canviat res. Després d’aquella manifestació tot es va complicar més. Havíem de canviar de lloc constantment perquè ens estaven buscant.

Al gener de 2022 vaig conèixer algunes dones d’Afghan Women on the Run. Em van dir que des de l’Afganistan no es podia fer res perquè no hi havia ambaixada d’Espanya. Que havia de sortir cap a l’Iran o el Pakistan. Amb la meva germana vam decidir anar a l’Iran, perquè coneixíem la llengua i la cultura.

Com va ser aquella fugida?
Vam passar una nit entre la frontera de l’Iran i la frontera controlada pels talibans. Va ser una nit que mai podré oblidar.

Teníem molta por que ens reconeguessin. Jo abans treballava com a periodista i activista, i havia fet moltes entrevistes sobre els talibans, sobre drets i sobre les dones. Després d’aquella nit vam poder passar.

A l’Iran hi vaig estar gairebé tres mesos i mig esperant una cita a l’ambaixada espanyola. Però va començar la guerra d’Ucraïna i ens van dir que la prioritat eren els ucraïnesos.

I com acabes arribant a Estat espanyol?
Com que no teníem visat, vaig començar a buscar beques d'estudiant. Vaig pensar que amb la meva carrera de Periodisme podria fer un altre grau o màster per obtenir un visat de beca per poder quedar-me a l'Iran. Però, per sort, les dones que treballaven amb Afghan Women on the Run va enviar el meu cas per error a l’ambaixada espanyola al Pakistan. Vaig aconseguir una cita a Islamabad, hi vaig anar, vaig fer l’entrevista, vaig estar-hi uns vint dies i em van donar el visat.

Aquell error ho va canviar tot. Per ella era un error, però jo soc aquí gràcies a aquell error.

Va venir amb la seva germana, però va deixar família?
Sí, nosaltres som una família molt gran i vivíem tots junts en una casa molt gran amb els nebots i les cunyades. Però després de l’arribada dels talibans no podíem continuar junts.

Jo era periodista, la meva germana també, el meu germà també, i un altre germà havia treballat en assumptes de seguretat en el govern anterior. Per això, no podíem estar junts. 

Vaig haver de deixar tota la meva família, els meus records, els meus amics. Però per a mi era difícil acceptar aquest règim i perdre tots els drets.

Sempre penso que quan tens drets, estàs viva. Per a mi, tenir drets és existir. Si no tinc drets, no existeixo. Per això, vaig deixar tot enrere i començar de zero. I això no és fàcil. Costa molt. 

Abans dels talibans, la teva vida era lliure?
No vull dir que abans tinguéssim tots els drets ni que el govern anterior fos bo. No ho era. 

Durant aquests 20 anys, a Occident es pensava que a l’Afganistan hi havia democràcia i drets per a les dones, però això no era veritat. Els mitjans occidentals han enviat una imatge falsa d'aquella situació.

Sí que vaig poder estudiar, fer l’escola i la carrera. Però tot era sota la por. Quan sorties al matí no sabies si tornaries a casa a la nit. Hi havia explosions a escoles, universitats, mesquites i hospitals.

La diferència és que abans teníem l’esperança que lluitant podríem canviar la situació i aconseguir un nivell alt de drets. Veiem una llum llunyana. Ara no. Ara tot és foscor.

Aquest 15 d’agost farà cinc anys que les dones i les noies a l’Afganistan no existeixen.

Però el govern anterior no era genial, era un govern amb molta corrupció i la raó que els talibans conquerissin el poder.

D’on vas treure la força per marxar i deixar-ho tot enrere?
Quan no tens res a perdre, la por també marxa.

En aquell moment ja no teníem res. L’únic dret que teníem era anar a l’escola i treballar. I també ho vam perdre.

Recordo quan els talibans van arribar a la ciutat on treballava. Vaig haver de posar-me el burca per tornar a casa. Era la primera vegada. Durant dues hores de camí només pensava: “Karima, com pots continuar així? Sense drets, sense res?”

Van ser dues hores molt difícils. Allà vaig entendre que ja no ens quedava res i que havíem de reaccionar.

Per això vam fer manifestacions, entrevistes i vam parlar amb mitjans. Però els talibans són un grup terrorista. La vida d’una persona no té cap importància per a ells.

Pensàveu que els talibans havien canviat?
Sí. Quan van tornar al poder jo tenia 24 o 25 anys. Quan van marxar jo era una nena de sis o set anys. Vaig pensar: jo he canviat, potser ells també.

Però després de les manifestacions vam veure que no. No han canviat res.

Pensen que les dones han d’estar a la cuina i cuidar nens. Res més.

Jo havia estudiat i havia lluitat. No podia acceptar-ho. Havia de deixar-ho tot i fer aquestes activitats en un lloc on pogués. 

Has dit que ara a l’Afganistan hi ha foscor. Aquí has trobat la llum?
Aquí tinc tota la llibertat que hauria de tenir. He fet el meu màster i continuo fent activitats sobre drets, gènere i migració.

Però al mateix temps veus les llibertats que tens aquí, però veus un vídeo que surt a les xarxes socials i estan lapidant una dona... 

És com viure en dues realitats. Jo visc aquí, però la meva família i els meus amics són allà. I no puc oblidar-ho.

Sí, aquí tinc drets. Però em fa mal pensar que hi ha dones com jo que simplement sortir al carrer o passejar és només un desig. Això em fa mal.

Quan arriba aquí, com és el procés d’acollida?
Quan vaig arribar a l’aeroport em van venir a buscar i em van portar a un alberg. Després vaig estar a Berga durant gairebé deu mesos.

Allà va ser una mica difícil perquè tothom parlava català i jo necessitava aprendre castellà per preparar-me per la universitat. Però la gent que vaig conèixer allà va ser molt bona amb mi.

En general, ha anat bé. Estic contenta.

I com acaba vivint a Sant Cugat?
El 2023 vaig demanar una beca a la Universitat Autònoma de Barcelona per fer un màster de dos anys. Després vaig aconseguir una altra beca en una residència d’estudiants.

Quan es va acabar aquella beca, buscava habitació. Molta de la gent que coneixia era de Sant Cugat, sobretot de la Floresta. Em van ajudar a trobar pis.

Al final tres noies afganeses vam decidir venir a viure aquí juntes. Unes dones d'Afghan Wormen on the Run em van ajudar a trobar pis. 

Què representa per a tu la Floresta?
És un lloc molt especial. Els primers dies que vaig arribar a l'Estat espanyol estava molt trista perquè pensava que no veuria la meva família en quatre o cinc anys. Una amiga quan vivia a Berga ja em va parlar de la Floresta.  Per això, el primer lloc que vaig conèixer quan vaig arribar a Espanya va ser la Floresta i després Sant Cugat.

Per a mi la Floresta és un lloc molt conegut i especial per a mi. Aquí tinc molts amics i és un lloc especial.

L'Ajuntament de Sant Cugat l'ha ajudat?

A Valldoreix m'han cridat per fer conferències i a l'Ajuntament de Sant Cugat hi vaig per tràmits com l'empadronament i funciona bé. Sobretot he tingut relació amb el president de l'EMD de Valldoreix, Juanjo Cortès, perquè vaig preparar una conferència amb motiu del dia de l'erradicació de la violència de gènere.

Com va arribar a conèixer a People Help?

A l'Afganistan ja la coneixia i aquí des d'Aghan Women of the Run. Sílvia, té contacte amb la meva amiga d'aquesta associació i també hem fet conferències a la universitat i a Casa Àsia a Barcelona i hi col·laboro en un projecte per sensibilitzar sobre l'apartheid de gènere que s'està produint a l'Afganistan amb l'ONU per sensibilitzar els estats.

Ara, impossible plantejar-se tornar a l'Afganistan, oi?

Fins que els talibans no marxin del govern és impossible i, quan tingui la nacionalitat espanyola, serà arriscat perquè la gent sap que sóc periodista...

Creu que la situació de les dones afganeses ha quedat oblidada?
Sí. Els primers mesos hi havia manifestacions, activitats i molta atenció internacional. Però en aquests cinc anys els mitjans occidentals han oblidat les dones afganeses.

Governs com el d’Espanya podrien ajudar més. També pressionar altres governs europeus perquè no parlin amb els talibans.

Per a mi és un xoc que es pugui parlar amb terroristes que no tenen gens de respecte pels drets humans ni pels drets de les dones. Ja veurem què passarà...

Quin missatge voldries enviar a la comunitat d’aquí on està creixent els discursos d'odi de l'extrema dreta?
Sobretot que hem de respectar totes les nacionalitats i acceptar les persones tal com són, especialment respectar els drets de les dones. No hi ha cap diferència entre els humans.

No importa si algú és d’Ucraïna, Rússia, Iran, Afganistan o Àfrica.  Tots som iguals. Hem de respectar els drets de tothom. No importa el color de pell.

I espero que aquesta situació també pugui canviar aquí, perquè aquí els joves són molt d'extrema dreta i és una pena. El món és bonic amb les diferències que hi ha. Personalment, prefereixo estar a la banda que respecte a tothom i tots els gèneres. Per a mi, un món desenvolupat és on totes les persones tenen dret i són respectats amb igualtat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.