La lluita desesperada de famílies per salvar els seus fills amb trastorns de conducta

La santcugatenca Montserrat Boix té un fill amb una malaltia mental. Amb només onze anys i amb el consum de cànnabis com a desencadenant, van començar els problemes d'agressivitat i comportament i la situació des de llavors s'ha anat degradant cada any. Amb tretze anys va estar ingressat en la Unitat de Crisi per Adolescenst de Sant Boí i amb quinze el van internar en un centre rural privat. La situació no va millorar.

Fins que amb 25 anys el van condemnar a dos anys de presó per una agressió. Segons la mare, va ser l'època que millor ha estat el seu fill, ja que tenia límits i estava tractat. Però quan va sortir, va tornar el consum i els problemes. Els pares van decidir la tutel·la del seu fill a una fundació i aquest fet encara va anar pitjor. Primer, la Fundació el va posar en un pis sol a la Zona Franca, després el va portar a una pensió del Raval i, finalment, el van deixar al carrer i el van inscriure en el registre de sense sostre de Barcelona. Els problemes es van multiplicar.

I van començar els intents de suicidi i en pocs mesos va anar ell sol fins a setze vegades a l'Hospital Clínic per demanar ajuda. Però se'l treien de sobre. En aquell moment i després d'una agressió molt forta, una jutgessa li va imposar un ordre d'allunyament de la seva mare. Tres dies després va anar un altre cop a l'Hospital Clínic i se'l van tornar a treure de sobre amb un informe que deia que estava molt bé. Dues hores després, es va intentar suicidar llançant-se a les vies del metro. Va sobreviure. No va ser una sorpresa: un any abans, Montserrat Boix va publicar una carta a La Vanguardia on denunciava la situació i advertia de les possibilitats de suicidi del seu fill. No va rebre cap resposta de l'administració.

Aquest és el relat d'una família que des dels onze anys han vist com el seu fill s'ha anat descontrolant com a conseqüència d'una malaltia mental i no han pogut fer res per reconduir la situació. Tot i utilitzar tots els recursos de la sanitat pública i gastar-se els estalvis en centres i teràpies privades, no han trobat cap ajuda ni solució. És per això que fa any va decidir impulsar una associació de familiars d'afectats per aquesta situació i actualment ja són un centenar de famílies d'arreu de Catalunya. El pare, Joan Sala, va iniciar un projecte d'inserció laboral per a joves amb patologia dual (consum de drogues i transtorn de conducta) que produeix iogurts artesanals anomenat Delícies del Berguedà.

Es tracta d'Afatrac (Associació de Familiars d'Afectats per Trastorns de Conducta) i el seu objectiu és aconseguir canvis en les lleis per aconseguir que els seus fills siguin tractats en centres de salut mental més enllà de la seva voluntat i sense la necessitat que estiguin condemnats per un delicte. A més, proposen altres canvis per poder afrontar aquests casos en els àmbits de la salut, l'educació i la justícia. És una crida desesperada. (Manifest d'Afatrac)

"Estàs perdent els fills i no saps com aturar-ho"

Montserrat Boix explica com va començar tot plegat: "Amb onze anys van començar els problemes i cada vegada han anat a pijtor. De tenir un nano divertit i carinyós, de cop i volta sembla que te l'hagin canviat i comencen les agressions verbals i físiques, robatoris, fugides de casa... Comences a patir". La majoria de nois de l'associació comparteixen quadre: un 90% va ser diagnosticat de TDA o TDAH, un 80% són adoptats, la majoria són nois i tot es desencadena amb el consum de cànnabis als onze o dotze anys. Tot i això, cap d'ells té un diagnosi, fet que encara complica més la situació.

"Les mares veiem que als nostres fills els hi passa alguna cosa, que tenen una malaltia. Els estàs perdent i no saps com aturar-ho", explica Boix. Aquí és on comença el periple per insitucions públiques i privades de salut sense obtenir cap solució ni tractament satisfactori.

I és que el problema s'agreuja quan els nanos són majors d'edat i ja poden decidir per ells mateixos. "Ja no pots parlar amb el seu psiquiatra, no et donen orientacions, no et diuen com està, no t'informen de la seva situació juicial", denuncia Boix. I el que és pitjor, els pares no poden decidir si ingressar-lo en un centre si el noi no vol.

En aquest context és quan Boix va decidir demanar la incapacitat del seu fill i la seva tutel·la. Ho va aconseguir. Però va ser pitjor: seguia sense poder influir en el tractament del seu fill i l'únic que havia canviat és que ara havia de pagar econòmicament pels seus delictes. Quan va entrar a la presó, va decidir cedir la tutel·la a una fundació,  ja que creien que seria la millor opció pel futur.

"Vam haver de renunciar al nostre fill, és una situació molt dura i molt difícil", recorda. Moltes de les fundacions que va consultar per cedir la quostòdia es van negar a acceptar-lo: "Només volen malalts mentals que siguin dòcils".

"El meu fill no és feliç"

Montserrat Boix explica que la solució per tractar els seus fills passa per "un tractament llarg" en un centre de salut mental. Una situació que és impossible, ja que els pacients poden decidir surti quan vulguin. L'única opció, explica, és que cometin un delicte, siguin condemnats i una ordre judicial els obligui.

"No s'acaba mai, l'ingressen uns dies i quan surt, torna a consumir, a robar, a fer agressions", denuncia. Com a exemple, explica un dels casos quan estava ingressat a l'Hospital Sant Joan de Déu: "Em van trucar un divendres a la nit per dir-me que el deixarien sortir de permís el cap de setmana perquè estava provocant problemes. Els hi vaig suplicar que no ho fessin, que el passaria a buscar el matí. I el van deixar al carrer sense documentació i en sabatilles. És inconcebible". Les famílies se senten totalment desemparades.

Una situació que altera per complet la vida dels familiars i també dels propis malalts. "El meu fill no és feliç. Ell ens estima molt i no entén perquè ens pega o ens tracta malament. Això li provoca molt dolor i ho intenta arreglar consumint, perquè és l'únic que saben fer", relata Boix.

En els pares, que també han d'anar a metges i psicòlegs per la situació, els hi recomanen que es deslliguin dels seus fills. "Quan el meu fill vivia al carrer, venia a casa a demanar-me alguna cosa de menjar i no el podia deixar fora. Sóc l'únic que té".

Al Parlament de Catalunya

"Tot això ha passat estan a sobre d'ell, utiltizant tots els instruments públics i privats que hi han al nostra abast. Hem fet el que hem pogut i més, i no hem aconseguit res". És per això que no pot donar cap consell a pares que venen a l'associació pels primers problemes dels seus fills amb onze o dotze anys. "Només els podem acompanyar. Pels fills només podem fer soroll i fer visible aquesta problemàtica".

Amb aquest objectiu van anar al Parlament de Catalunya el juliol passat. La voluntat era introduir canvis en la legislació per poder tractar aquests nois i han llançat propostes pels àmbits de justícia, educació i salut. Tot i rebre el suport de tots els grups polítics, la situació es va deixar en un calaix per la dissolució del Parlament.  "Han de deixar que els pares, que ens estimem els nostres fills, intervenim", demana Boix.

Sense aquesta potestat per decidir ingressar els fills en un centre, no hi ha solució. Entren, surten i tornen els problemes. En un lloc tancat, la cosa canvia: "El meu fill va estar dos anys a la presó i no va crear cap problema, tot el contrari. Necessiten uns límits i allà els tenia. Però va sortir un diumenge al matí, i a la nit ja anava begut i va tornar a generar problemes".

"Sembla que només podem esperar que els nostres fills es morin o entrin a la presó per descansar, nosaltres i ells", reflexiona Montserrat Boix, que afegeix: "Demanem que no s'hagi d'esperar que els nostres fills matin alguna persona perquè se'ls tracti". No és una exageració: dies després de fer l'entrevista, un noi amb aquests problemes mentals va assassinar la seva mare a Berga.