La història de Sol i Aire: d'una barraca a barri de Sant Cugat

Sol i Aire serà, en breus, barri de Sant Cugat a tots els efectes. Si bé és cert que la zona sempre s'ha considerat territorialment del municipi, la manca de regularització de les parcel·les han provocat que Sol i Aire no depengui al 100% de l'Ajuntament. Sembla que aquesta situació és a punt d'arribar a bon port. Després de dècades de reunions, polèmiques i batalles judicials, els veïns de la zona van celebrar durant la Festa Major del 'barri', celebrada el cap de setmana del 27 al 29 de juliol, "la confirmació", per part de l'alcaldessa Carmela Fortuny, que la situació es regularitzarà pròximament, després de seguir tots els tràmits burocràtics pertinents. De fet, el projecte es troba ara mateix en la fase d'exposició pública, des del mes d'agost. Si no hi ha al·legacions passats tres mesos des de l'exposició, a l'octubre ja serà una realitat.

Sol i Aire, doncs, adquirirà la condició legal per ser barri de Sant Cugat gràcies a una requalificació de les parcel·les ja existents, que no tenien encara el seu sòl regularitzat. Això serà possible gràcies a una modificació puntual del Pla General Metropolità de l'àmbit del Parc Natural de la serra de Collserola. Però anem a pams. Com han arribat fins aquí els veïns i veïnes de Sol i Aire?

 

La prehistòria de Sol i Aire

Manel Soler, coordinador de l'Associació de Veïns de Sol i Aire va visitar el TOT Sant Cugat per explicar en detall tota la història del barri, acreditant-la amb documentació. El primer rastre d'habitatge a Sol i Aire, com amínim en la història moderna, es remunta a finals dels anys 50, quan un home (Francisco Roca Bosch) hi va construïr una barraca. Els camins d'accès a la zona eren encara molt precaris, però Roca hi arribava amb una motocicleta antiga, que a dia d'avui encara guarda el seu fill com a record d'aquella època.

 

De la barraca a les edificacions

Durant l'època del franquisme era habitual que els governants dels municipis deixessin fer de més i de menys en temes d'urbanisme a amics i coneguts. Aquesta condició la va aprofitar el senyor Josep Civit (en aquella època accionista del Casino de l'Arrabassada), que va tenir la idea d'edificar a la zona i construir, així, un nou barri santcugatenc als peus de Collserola.

Així, Civit va crear un plànol en el qual dividia la zona en 93 parcel·les. Aquest primer plànol, però, no va passar el filtre de l'Ajuntament, que va deixar el projecte final en 43 -Les mateixes que hi ha ara. El senyor Civit va posar-se a construir amb aquestes condicions l'any 1967. Ràpidament va vendre les vivendes, els habitatges van començar a ser ocupats pels veïns i veïnes de la zona, molts d'ells encara presents.

 

L'Associació de Veïns i la lluita per l'aigua

Els residents a Sol i Aire van adquirir ràpidament la consciència de veïnatge i col·laboració. Per això, el 30 de juny de l'any 1970 es va funda oficialment, i davant de registre a l'Ajuntament, l'Associació de Propietaris de Sol i Aire, amb els seus corresponents estatuts.

De les primeres coses que va reclamar l'associació va ser l'arribada de l'aigua per sistema de canonades, i és que en aquella època, havien d'utilitzar tonells, que transportaven ells mateixos. Posteriorment, van aconseguir un dipòsit amb bombeig d'aigua, que es va instal·lar l'any 1979.

L'any 1981 es va col·locar canonades per sota de la carretera de l'Arrabassada, però eren els mateixos veïns de la zona els que havien de fer-se'n càrrec i procurar que l'aigua arribés a les seves llars. Finalment, l'any 95 van cedir les canonades i tot el sistema a SOREA, a canvi que la companyia els fes arribar l'aigua com a arreu del municipi.

D'altra banda, l'any 1995, l'Associació de Veïns va crear el Grup d'Autoprotecció de Sol i Aire, molt enfocat a prevenir problemes amb incendis i, saber què fer, en cas que n'hi hagi, però també per protegir la zona de robatoris, etc. Actualment, Guillem Roca és el president de l'Associació de Veïns. Els sona el cognom? Roca és el fill de Francisco Roca, que va construir la primera barraca a Sol i Aire.

 

Els primers problemes d'urbanisme, amb l'arribada de la democràcia

Durant els anys del franquisme, el govern municipal havia fet la vista llarga amb la regulació urbanística de Sol i Aire. Quan va arribar la democràcia, però, els nous governs van engegar projectes per tal de protegir la zona, i després de realitzar diferents estudis, van veure que les edificacions a Sol i Aire eren irregulars. Per això, l'any 1975 (i això segueix vigent), l'Ajuntament va decidir prohibir més construccions a la zona. D'altra banda, els habitatges dels veïns que ja hi eren també presentaven irregularitats. Des de l'Ajuntament es va arribar a pensar en una solució. Van fer signar un document als veïns, en el que els donaven 75 anys per abandonar la zona. L'objectiu del consistori era que, a la llarga, es pogués enderrocar tot el construït.

Alguns veïns van signar el document, però d'altres no van voler-ho fer i van portar la qüestió fins al Tribunal Suprem, que els va donar la raó. Amb aquesta situació, en l'època del mandat de Joan Aymerich, l'Ajuntament va autoritzar que s'entregués la cèdula d'habitabilitat, per tal que tots els habitatges es poguessin escriturar, però deixant clar que tenien una afectació de sòl no urbanitzable, per evitar així que els propietaris tinguessin opció de vendre els habitatges.

 

La solució final

Després de moltes reunions i, inclús, processos judicials i administratius entre l'Associació de Veïns de Sol i Aire i l'Ajuntament, sembla que s'ha arribat a desencallar la situació. L'alcaldessa Carmela Fortuny va assegurar durant la Festa Major del barri, que aviat es regularitzarà la seva situació. Si bé és cert que la prohibició de construir-hi més es mantindrà i que les vendes i les obres en les parcel·les actuals seran molt restringides, els veïns veuran regularitzada la seva situació gràcies a una requalificació, que permetrà que el sòl de casa seva passi a ser legal. Amb tot, la zona passarà a dependre directament de l'Ajuntament de Sant Cugat, i no pas del Parc Natural de la serra de Collserola com fins ara.