La parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix

L’any 1107 fou destruïda durant una ràtzia sarraïna, i pocs anys després fou reconstruïda i incorporada a la mesa episcopal de Barcelona, la qual l’autoritzà com a nova parròquia dedicada ara a Sant Cebrià. Així doncs, l’església coneguda com a Sant Cebrià d’Aqualonga passà a constituir un nucli independent envoltat de masies que depenien d’aquesta parròquia.

L’església ha sofert múltiples modificacions al llarg del temps, fins a esdevenir un conjunt que aplega la parròquia, la rectoria, la torre del Comunidor, les restes de l’antic mur exterior, la sagrera i una part de l’antic cementiri. Per entrar al recinte s’ha de passar primer pel portal de Sant Cebrià, datat del segle XVIII i que conté un nínxol amb la imatge del sant.

Pel que fa a l’església, consta d’una nau principal amb capelles laterals, que tot i tenir orígens romànics encara visibles, la seva construcció majoritària data del segle XVII, moment en què s’enderrocà l’absis per allargar la nau, en part per poder encabir-hi el retaule de Sant Cebrià (1709), un dels dos que es conserven juntament amb el del Roser (segle XVI).

El de Sant Cebrià fou construït pels habitants de la zona, tot i que no fou daurat fins cent anys més tard, la qual cosa ens mostra les dificultats econòmiques de l’època.

L’altre element que s’afegí durant aquestes construccions del segle XVII fou el campanar, que presideix l’església al costat de l’altra torre coneguda com a torre del Comunidor, de la mateixa alçada que el campanar i situada al seu costat a poca distància.

També cal destacar la rectoria, que es tracta d’un edifici l’origen del qual es remunta a l’any 1273, any en què el prior del Monestir de Sant Cugat establí una peça de terra per construir-la. Ja no serà fins al segle XVI quan els parroquians de Sant Cebrià decidiren construir una sagristia. A mitjans del segle XVIII la rectoria patí un saqueig i, per tant, molts dels documents que s’hi conservaven.