Lectures d’estiu

Venus (1a part)

A trenc d’alba d’un matí d’estiu, les aigües quietes de la badia comencen a esvalotar-se. La sorra de la vora de la platja s’arremolina. Els peixets i els crustacis es mouen excitats cercant la seguretat perduda. Una estranya força obre les entranyes del mar i ella neix.
S’alça sobre una petxina que ha estat el seu jaç i ara la sustenta. És com si la perla de la gran ostra s’hagués transformat en una dona.
El cel li regala la llum perquè els cabells tinguin el fulgor de milers de diminuts granets d’or; uns cabells tan llargs que li oculten el pubis, que vergonyós no es vol mostrar. I, alhora, ella, tot i que no és conscient de la provocació de la seva bellesa, es tapa amb una mà un pit. El vent suau la desperta. Obre els ulls i mira l’infinit de sorra, bosc i muntanyes que s’estén al davant. L’aigua blava que l’ha vist néixer queda enrere. Amb moviments sensuals s’enretira els cabells i es mostra a la terra tal com ha vingut del mar. El pits rodons, durs; els malucs sinuosos i les cames esveltes, i a poc a poc es despulla de la vergonya.
Es passa la llengua pels llavis carnosos, se’ls humiteja i els entreobre i un petit doll li surt de la glotis i després un altre, i un altre, i sense saber què vol dir balbuceja la primera paraula: “A a a m m ooo r”.

Facebook