Menjant pipes al Principal, el primer cinema de Sant Cugat

A la porta del Cinema Principal, el “cacauer” era una figura imprescindible per passar una bona sessió de cinema. Plantava la seva botiga en un carretó de mà, i encara li sobrava lloc per embotir les paperines que feia amb una mestria que riu-te’n de les bosses de plàstic, aprofitava i reciclava fulls de diari... les paperines les posava en perfecta filera, l’una dintre de l’altra en ordre i per mida. 

Amb el mateix titular “Menjant pipes al Principal” el periodista X. Borràs descrivia en el primer número d’Els 4 Cantons l’any 1992 el panorama cinèfil santcugatenc. Que no era altre que un panorama de sequera total, insòlit per una població com la nostra. L’enderrocament del cine Tadeo i posteriorment el cinema Principal l’any 1984 ens van deixar secs durant una colla d’anys. L’única manera que teníem els santcugatencs de veure cinema era anar a Barcelona o a poblacions del voltant, Rubí, Cerdanyola... O bé esperar sessions esporàdiques que organitzava el Cine Club Sant Cugat als Jesuïtes, o al Cine Fòrum a La Unió Santcugatenca. Això sempre que l’Ajuntament no ho prohibís. L’anomalia va durar fins que es va construir el complex del Centre Cultural, on Cinesa va apostar-hi amb quatre sales noves de trinca.

 

De cop els santcugatencs vàrem passar de no tenir pantalles de cinema a tenir quatre sales amb tots els avenços tècnics del moment. Tot són records, com el de la primera entrada que es va despatxar a les taquilles de Cinesa, comprada per l’aleshores alcalde, Joan Aymerich, que li va vendre la que havia estat última taquillera del cinema Principal, Mercè Torres, que feia tàndem amb la seva germana Neus, conegudes com “les Torretes”.

I la va encertar. Hem passat de menjar pipes al Principal, comprades a peu de carretó, a consumir galledes de “palomitas” amb un got de gel i una mica de Coca Cola... cosa de les modes... o del calaix. Avui el cinema, sense el menjar de les gallines, “tites... tites...”, amb pipes o crispetes, em segueix agradant més amb les pel·lícules d’abans. No els calien tants efectes especials. Fins i tot les cintes en blanc i negre molts cops superen les de color. I el preu no diguem... abans amb una entrada podies veure dues pel·lícules en sessió contínua i NO-DO i, si volies, podies repetir.

 

Avui només una pel·lícula, i molts cops tens ganes que s’acabi aviat. La pel·lícula bona era la que es muntava el pobre home, el “cacauer”, a la porta del cinema Principal i amb el poc espai de què disposava... que si xufles, tramussos, cigrons, cacauets, fins i tot pals de regalèssia i caramels de menta. El seu record sí que és una bona pel·lícula.