Montserrat Rabella, la santcugatenca que va dedicar la vida a ajudar a les viudes

La santcugatenca Maria Montserrat Rabella Meneses es va quedar viuda quan tenia 49 anys, després que el seu marit, Enric Vilà Burgos, morís en poques setmanes a causa d'una malaltia. "Va ser molt dur per ella, un xoc molt gran", recorda Marta Vilà, una de les seves tres filles, que ara vol retre homenatge a la seva mare, que va morir als 78 anys de manera sobtada el passat mes d'abril. 

En quedar-se viuda, Montserrat Rabella va haver de sobreposar-se a la difícil situació, tant personal, per la solitud que sentia, com econòmica. El seu marit tenia una impremta, que ella no es va veure amb cor de continuar portant. "El món se li va caure a sobre i va passar uns moments molt difícils", explica la seva filla. Era una dona molt religiosa i el seu mossèn li va recomanar anar a veure l’Associació de Viudes de Barcelona. Un pas que li va canviar la vida.

Marta Vilà: "Va ser una via per no trobar-se en la solitud"

En un primer moment, va ser el lloc per poder canalitzar els seus sentiments. "Va ser una via per no trobar-se en la solitud. Va ser molt important per ella, també per l’empatia que trobava en les altres dones", explica Vilà, que afegeix: "La van acollir, l’entenien i parlava amb persones que havien passat el mateix o situacions encara més greus". Un dels problemes que afrontaven les viudes era la discriminació social: "A ella li molestava que el col·lectiu estigués molt invisibilitzat i, sovint, estigmatitzat". A més, era una època on moltes dones depenien econòmicament dels marits, per la qual cosa es posava en risc el futur econòmic: "Quedava molt tocada l'estructura familiar".

Era una de les dones més joves i aquest va ser un dels motius pels quals la llavors presidenta de l'entitat li va demanar que la substituís. El marit de la Montserrat ja havia estat molt implicat en moviments associatius, per la qual cosa la idea li va semblar bé. I va assumir la presidència i va dedicar tota la resta de la seva vida a ajudar a altres viudes. Fins l'últim dia va liderar una lluita per millorar les condicions de vida d'aquestes dones, tant des del punt de vista anímic com social i econòmic. "Ella volia aportar el mateix que ella havia rebut quan va entrar. I treballar per les sòcies, perquè estiguessin més ben acollides i acompanyades, millorar tot allò que estava a les seves mans", destaca Marta Vilà. 

Catalunya, Espanya i Europa

Montserrat Rabella va acabar sent també presidenta de la Federació d'Associacions de Viudes de Catalunya i vicepresidenta de la confederació espanyola. "A nosaltres ens omple molt com la valoren. És el que va omplir la seva vida i és molt satisfactori veure que no va ser en va i que hi ha un reconeixement. Es va fer molta feina", relata la seva filla. Hores i hores de treball, viatges a Madrid per aconseguir millores, trobades amb polítics... "L’associació li va donar l’oportunitat de créixer personalment", afegeix.

A més, va entrar a formar part de la Fraternitat de la Mare de Déu de la Resurrecció, fundada el 1943 a París, que agrupa dones viudes catòliques de diversos països i continents. "Li aportava una pau, un convenciment i una visió compartida amb les altres dones de com viure la pèrdua del marit des d’una vessant més cristiana. La va ajudar a portar-ho millor", explica la filla. 

Lluita de vida

Un dels principals cavalls de batalla de Montserrat Rabella va ser lluitar per millorar les condicions de vida de les viudes i un dels puntals eren les pensions, molt reduïdes. Entre altres, va entrar a formar part de la comissió del Pacte de Toledo i va mantenir negociacions constants amb grups parlamentaris. "No era gens fàcil aconseguir millores. Els hi donaven molt poc. Ella anava molt a Madrid i sempre tornava molt enfadada", recorda la seva filla. Tot i això, va poder aportar "el seu gra de sorra".

A banda de tota la tasca de suport personal a altres viudes. "Recórrer a les associacions és molt positiu, és la manera que té un grup de millorar la seva situació. Ella va fer un canvi molt gran. Totes les qui he parlat em diuen el mateix, passes de la teva soledat interior a una solidaritat de grup. Fan pinya, s’acompanyen. Es crea un vincle molt important", resumeix Marta Vilà. 

Marta Vilà: "Ella no tenia cap afany de protagonisme. Però, he parlat amb molta gent i tothom em deia que havia estat molt important"

Tot i això, Marta Vilà explica que en els últims anys la societat ha fet grans avenços i la situació de les viudes actualment no té res a veure amb dècades enrere. Això va fer que les associacions es quedessin sense relleu generacional, fins que van anar tancant. En part, afegeix, per la falta de suport de les administracions. També la de Barcelona, que havia liderat durant gairebé 30 anys Montserrat Rabella. 

"Ella no tenia cap afany de protagonisme. Però, he parlat amb molta gent i tothom em deia que havia estat molt important, va fer una feina molt gran i s’ho va prendre mol seriosament. Igual que ella quan va arribar va rebre molt i li va servir per gestionar la viudetat i el dol, ella va donar molt", resumeix la seva filla. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.