50 anys després de la mort de Franco: així va viure Sant Cugat el fi de la dictadura

El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco. Mig segle després, Sant Cugat revisita aquell període marcat per la repressió i el control social, que va començar amb l'entrada de les tropes franquistes el gener del 1939 i que va deixar una empremta profunda en la vida política, educativa i cultural del municipi. Els primers anys del règim van comportar depuracions de mestres i funcionaris vinculats al govern republicà, així com la prohibició estricta del català en l'administració i una vigilància constant sobre l'associacionisme i la cultura.

L'historiador santcugatenc Jordi Casas recorda que hi havia "tota una dictadura: no hi havia partits polítics, no hi havia sindicats i qualsevol activitat necessitava el permís del govern civil". Casas, a més, explica que l'Ajuntament estava nomenat a dit i que el règim mantenia un control absolut d'un "país en blanc i negre, militarista, dictatorial, masclista i ultracatòlic", una realitat que defineix, sense matisos, com "una desgràcia".

Jordi Casas: "El caràcter repressiu del règim no es va suprimir mai"

La repressió a Sant Cugat també es va fer sentir en la ciutadania. Diversos veïns van ser empresonats o sancionats econòmicament per la seva afiliació republicana, i alguns, com Joan Prat Muntada o Manuel Capel Vázquez, van ser afusellats. D'altres com l'exalcalde Roc Codó va ser represaliat i l'alcalde d'aleshores, Magí Bartalot, es va exiliar. Consulta totes les víctimes per repressió a Sant Cugat.

Casas assenyala que als anys 40 "va ser molt bèstia", però que fins i tot en les dècades de prosperitat aparent, "el caràcter repressiu del règim no es va suprimir mai", recordant que el setembre de 1975 encara hi va haver cinc execucions. A Sant Cugat, malgrat que als anys 70 començaven a aparèixer esquerdes que permetien organitzar activitats amb més marge, tot es feia "amb molta cautela" i aprofitant els límits legals.

20 de novembre de 1975

Casas ho va viure en primera persona. Recorda un recital de música a Sant Medir, el 1975, quan "un cantant va interpretar una lletra que no va agradar a un regidor" i la Guàrdia Civil va suspendre l'acte. "Ens van cridar al quarter", explica, i ell mateix va ser interrogat durant mitja hora. "No em van torturar ni empresonar, però és una mostra que, quan una cosa no agradava, s'acabava tot".

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va sorprendre el municipi entre la prudència i l'esperança. Casas ho va saber anant a treballar i assenyala que la notícia va generar "gent preocupada, gent alegre i gent que no sabia què podia passar després de 40 anys". Un grup de santcugatencs va anar aquell dia o l'endemà al Monestir amb una ampolla de cava per observar a la televisió el funeral, mentre d'altres es reunien a la plaça, aleshores anomenada plaça dels Caiguts, encara amb simbologia franquista. "Hi va haver de tot: gent que ho va celebrar, gent que ho va viure amb tristor i gent que tenia por", diu Casas, que recorda que "molta gent gran que havia viscut la guerra no sabia com es desenvoluparia tot plegat".

Legalització de partits i associacions

La transició a escala local tampoc va ser immediata. L'últim alcalde franquista, Francesc de Paula Llatjós, nomenat només unes setmanes abans de la mort del dictador, "va continuar governant com si fos immune als canvis", explica Casas. Quan els partits es van legalitzar i van reclamar una comissió que supervisés l'Ajuntament fins a les eleccions democràtiques, ell "s'hi va negar i va seguir com si l'haguessin elegit". L'abril del 1977, durant la diada de Sant Jordi, la decisió d'ordenar desmuntar parades de llibres va provocar una manifestació espontània que va deixar un lema per a la història local: "Llatjós toca el dos".

Tot i les limitacions, el franquisme tardà va veure néixer les primeres associacions veïnals del municipi, com les del sector Estació i la Floresta (1975) i la del Monestir (1976), que van desenvolupar una activitat intensa. En l'àmbit cultural, entitats com La Unió Santcugatenca van començar a organitzar conferències i cinefòrums "amb un caràcter clarament progressista", aprofitant la disposició d'alguns dirigents a permetre espais de debat i crítica.

El català, completament prohibit en l'àmbit oficial durant la dictadura, va començar a recuperar-se de forma molt gradual. Casas recorda que "no és que no ens ensenyessin en català: és que en castellà tampoc ens ensenyaven català". A partir del 1976 algunes escoles van poder introduir-lo com a assignatura, però la normalització plena no arribaria fins a la dècada de 1980 amb la Generalitat i el model d'escola en català.

"El llegat de Franco no ha mort"

Sant Cugat ha impulsat enguany un ampli programa d'activitats que s'estén des de mitjans d'octubre fins a principis de desembre, sota el títol "50 anys de drets i llibertats". L'objectiu, segons explica la regidora de Memòria Històrica, Esther Madrona (ERC), és oferir una aproximació "el més àmplia possible" al franquisme i, alhora, a la conquesta i defensa dels drets democràtics.

Més info: Sant Cugat vol celebrar els 50 anys de l'inici de recuperació democràtica

La regidora expressa una preocupació creixent: "Cada vegada hi ha més joves que afirmen que es viuria millor en un sistema dictatorial que en una democràcia i posen en valor la figura de Franco". Per això, diu, la feina amb el jovent és imprescindible: "No per canviar la ideologia de ningú, sinó per donar eines que permetin desenvolupar un esperit crític, aprendre a discernir entre informació i propaganda, i evitar que es repeteixin missatges simplificats que, de tant repetir-se, acaben semblant veritat".

Esther Madrona: "El llegat de Franco no ha mort, és més viu que mai"

Madrona destaca el paper de la Taula de Memòria Històrica i el compromís de les entitats i veïns, que han aportat testimonis i material d'època en un moment en què encara hi ha supervivents que poden explicar en primera persona el que van viure. Paral·lelament, la regidoria continua treballant per detectar i retirar simbologia franquista al municipi, un procés que confia que es podrà accelerar amb el reforç de les lleis de memòria democràtica. Actualment, alguns dels carrers vinculats a l'època franquista són el carrer de Pau Muñoz, l'avinguda de l'alcalde Barnils, el carrer d'Emeterio Escudero (la Floresta) o el carrer de Ramon Escayola (Valldoreix).

Tot i que han passat cinc dècades de la mort del dictador, Madrona alerta que "el llegat de Franco no ha mort, és més viu que mai", alimentat per discursos d'odi i por que creixen arreu i que connecten amb persones que no han pogut desenvolupar prou mirada crítica. "Tot allò que sigui útil per obrir els ulls al conjunt de la ciutadania i, sobretot, dels joves, és necessari", afirma. "Perquè veiem que tot torna, i cal mantenir la màxima alerta."
 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.