Vilalta: "Es prefereix guanyar una Lliga que tenir una cura pel càncer en deu anys"

Premi Ortega i Gasset de Periodisme i Ondas Internacional de televisió, el periodista santcugatenc Jaume Vilalta dirigeix i presenta des del 2006 el programa de divulgació científica Què, qui, com, que emet el Canal 33. Va iniciar la seva trajectòria el 1984 com a reporter del 30 minuts i, posteriorment, també va crear un programa de reportatges a Televisió Espanyola, Línea 900. És un dels referents del reporterisme televisiu i, actualment, també és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Amb Què, qui, com ha rebut una vintena de distincions, entre les quals destaca el Premi Nacional de Comunicació Científica o el Premi de Divulgació Científica atorgat pel CSIC, les Sociedades Españolas de Física, la de Geología i la Universidad Nacional de Educación a Distancia.

Com neix 'Què, qui, com'?

Jo havia fet una sèrie de reportatges de natura per al programa De vacances i vam parlar amb els meus caps de fer un programa de naturalesa; però en aquell moment TV3 no tenia cap espai científic i la direcció ens va encarregar a mi i a Joan Torrents pensar un format. La meva idea era fer com a molt 26 capítols i ja n'hem fet uns 270. No esperava en absolut dedicar-me al periodisme científic. Volíem fer un programa sobre la vida i utilitzar la ciència per explicar la realitat que ens envolta, despertar la curiositat de la gent.

Com va decidir iniciar-se en el periodisme científic?

No ho vaig decidir. A mi em va interessar crear un nou format, però prèviament no tenia una vocació científica. És un programa que aprens molt fent-lo i a poc a poc la ciència em va anar guanyant. Em va interessar perquè la ciència té un mètode de pensament que et pot servir per a moltes coses a la vida i per prendre decisions; en definitiva, és una eina per interpretar la realitat.

Quina és la relació de la societat amb la ciència?

Ens caldria més cultura científica a tots, començant pels mateixos periodistes. També els polítics haurien de tenir més cultura científica que els servís per prendre decisions basades en el coneixement i no per impulsos o pressions. A tots plegats ens fa falta ser més racionals i la ciència hi ajuda.

Això va millorant?

Per un costat hi ha un creixent prestigi del món de la ciència, però també hi ha molta gent que s'està llançant a creences supersticioses o teories de tot tipus sense cap base científica. És curiós que, a mesura que la gent ha anat deixant la religió oficial, ha anat caient en nous corrents encara menys acreditades que la religió catòlica.

Estan ben valorats els científics aquí?

En aquest país es continua valorant més un cuiner que un científic, però a poc a poc també seran un model de referència. La població està perfectament d'acord que un jugador del Barça cobri molts diners, vol la felicitat immediata. La majoria de gent prefereix guanyar una Lliga que tenir una cura pel càncer d'aquí a deu anys.

"Tecnologies que fa anys semblaven impossibles, ara són pròximes"

Com pot ser que un programa científic aguanti deu anys en antena?

El més important és que fem un raonament conjunt amb l'espectador; no li diem "les coses són així". Plantegem una curiositat i els reporters, amb els espectadors i a través d'experts, van resolent els dubtes. Busquem històries, no ens preocupa la teoria científica. Sigui una persona malalta, algú que vulgui fer un triatló... Seguim aquell que té una història i busquem com la ciència l'ajuda a aconseguir la seva meta.

Com ha evolucionat el món científic en els deu anys de 'Què, qui, com'?

El progrés de la ciència ha estat espectacular. Moltes tecnologies que fa anys semblaven impossibles, ara són properes. Però el canvi més gran ha estat l'actitud dels científics, que cada vegada fan un esforç més gran per fer-se entendre. Quan vam començar, el pensament majoritari dels científics era que la divulgació era una pèrdua de temps. Ara ja han entès que una part del seu temps l'han de dedicar a divulgar allò que fan, perquè d'aquesta manera la societat els valorarà més i es destinaran més diners en la investigació.

Quina història del 'Què, qui, com' l'ha marcat més?

Vam explicar la història d'un nen a qui se li va fer un trasplantament de medul·la òssia i va ser molt emotiu veure com passava d'estar molt malament a recuperar-se. Sobretot veure els pares, que són els que tenen consciència del que passa, ja que els nens ho porten d'una manera natural. Els temes relacionats amb persones són els més emotius.

En els inicis de la seva carrera, com a reporter del '30 minuts', va viatjar a països com Colòmbia, Etiòpia o Iugoslàvia. Quin record en guarda?

En aquell moment era el naixement de TV3 i teníem una empenta i uns recursos que ara no es tenen. Va ser una època molt emocionant de la meva vida. Jo, en el fons, sóc reporter, és el meu instint i esperit i, per tant, va ser una època que la tinc molt present i de la qual n'he après moltes coses.

"Els joves periodistes són menys que proletaris"

Com veu el panorama actual de reportatges a la televisió?

TV3 és una excepció perquè és de les televisions europees que més cuida els reportatges i documentals. Però en televisions privades, en termes generals, s'està fent mal periodisme, coses que tenen aparença de reportatge però que no és res més que periodisme poc rigorós. No és un moment en què els reportatges tinguin la importància de fa 20 anys.

És extensible al periodisme en general?

Sí. El tipus de periodisme actual és infoentreteniment, no es fa recerca. Jo sóc professar a la Pompeu Fabra i formem gent molt preparada a qui després la indústria els exigeix que facin tres peces al dia, cosa que no els permet reflexionar, analitzar, pensar... Avui en dia el periodisme informatiu no és res més que el mateix missatge en diferents antenes: el mateix tall de veu el pots sentir simultàniament a moltes emissores de ràdio. Sembla el dia de la marmota.

Això explicaria que molta gent jove desconfiï del periodisme?

La gent jove intenta trobar les seves fonts d'informació perquè les generals són massa monòtones i hi ha pensament únic. El periodisme que nosaltres vam poder fer anava molt més enllà de recollir primeres impressions. Ara, s'està fent de faristol, de servei de missatgeria. Si l'únic que necessitem són periodistes que facin talls de veu, això ja ho farà d'aquí poc algun programa informàtic. I la qualitat del periodisme incideix en la qualitat democràtica i, si el periodisme és de mala qualitat, la democràcia també ho és. És molt preocupant. A més, els joves periodistes són menys que proletaris i quan no tens un sou digne ni feina estable, és molt fàcil que et manipulin.

Hi ha esperança?

El primer pas és que els mateixos periodistes siguin molt més exigents des de tots els punts de vista: condicions laborals, independència, professionalitat... S'ha de començar per aquí, la resta és fer volar coloms.