Una dona de la noblesa feudal al Monestir de Sant Cugat

La història del Monestir de Sant Cugat és bàsicament una història d’homes. Homes de les famílies nobles i dirigents del país que entraven al servei de Déu i al servei del poder instituït. Però de tant en tant una presència femenina irromp i ens permet veure el paper de les dones més enllà dels relats masculins de poder i religió. Res idíl·lic al respecte, perpetuen el model establert però almenys completen la visió de la història. Parlarem avui d’Elisenda d’Alcarràs: la seva història ens porta de ple i en pla al món de les relacions feudals i dels vincles entre monestir i poder.

Elisenda i la xarxa familiar feudal
Alcarràs és el cognom que Elisenda emprà al seu testament, i que és el del seu primer marit. Però ella provenia d’un altre llinatge de la noblesa feudal. El seu pare, Ramon Guillem d’Òdena, tenia diversos castells al Penedès i la conca d’Òdena en nom del comte. Les relacions amb el Monestir de Sant Cugat ja eren presents: compartien la jurisdicció sobre la vila d’Igualada, tot i que els Òdena anirien cedint poc a poc els seus drets al monestir. El germà d’Elisenda, Ramon de Pontons, entraria com a monjo a Sant Cugat aportant com a dot part d’aquests drets.

Elisenda deuria néixer entorn el 1150, i entorn el 1167 va ser desposada amb Guillem d’Alcarràs, el fill gran de Guerau de Jorba, un dels homes que comandaven els castells dels Òdena. Aquest casament no és doncs casual, sinó que segella els vincles de fidelitat entre les dues famílies. Els Jorba eren també nobles feudals, que des de la seva base a l’Anoia havien ampliat els seus dominis al curs de la conquesta dels territoris musulmans. Precisament Guillem pren el nom del castell d’Alcarràs, que passa a mans de la família arran la participació del seu pare a la conquesta de la taifa de Lleida vers 1149 al costat de Ramon Berenguer IV.

Fruit d’aquest matrimoni va néixer Geralda de Jorba, filla única de la parella. També va ser peça clau en el joc d’estratègies matrimonials de l’època. La seva elecció com a esposa del vescomte Guillem de Cardona ha estat atribuïda al fet que fos l’hereva d’un ric patrimoni i sense familiars en disposició de reclamar-lo. Complí la seva funció donant a llum sis fills i aportant a la casa de Cardona la meitat dels dominis dels Jorba. Morí cap al 1195.

Elisenda enviudà pels volts de 1180, i el 1187 ja és casada de nou, ara amb Guillem de Claramunt. Altre cop un personatge de la noblesa i vinculat al comte. Junts donen drets i propietats al Monestir de Sant Cugat. I Guillem afegeix, al seu testament del 1190, mil sous provinents de les seves collites a Rubí per a l’obra del claustre. És el claustre actual amb els seus capitells obrats en gran part pel mestre Arnau Cadell.

La viudetat
De nou vídua i ara ja de manera definitiva, Elisenda assoleix el màxim nivell d’independència a què una dona podia aspirar. Potser això fa pensar que els darrers documents de la seva vida reflecteixen la seva obra més personal. Elisenda va instituir una capella dedicada a Sant Joan dins l’església del monestir en honor de la seva difunta filla Geralda, i la va dotar amb els seus dominis al castell de Lavit perquè el capellà celebrés l’aniversari de la seva mort. Quan ella mor el 1205, el seu testament referma aquesta donació afegint els aniversaris del seu germà i el seu propi. Uns anys més tard veurem com l’òbit de Geralda també se celebra a la taula monacal amb un àpat especial.

Un darrer apunt. El testament d’Elisenda fa referència ràpida a uns diners que se li devien per unes cases que va fer a la vila de Sant Cugat. El 1205 la vila era la mínima expressió d’un nucli urbà i fer-hi cases potser era encara una aventura incerta. A més de peça d’escac matrimonial i dona devota, queda per explorar el paper d’Elisenda d’Alcarràs en la formació de la ciutat.