Us trobem molt a faltar

No és el primer cop que escric i em recordo de persones entranyables que han mort. Morir-se no vol dir desaparèixer perquè en el cor de moltes persones segueixen existint, anant i venint. Per tant, continuen vivint. Viure i morir, per tant, no són dos conceptes antagònics ni contraris o que es desqualifiquin l’un a l’altre. El lleidatà Màrius Torres situat en l’òrbita del simbolisme poètic deia: “Tot allò que he estimat únicament perdura / en el meu cor, com una despulla de l’ahir, / freda, de tan pura”.

La seva absència ens fa sentir una mica orfes però, el seu record em fa pensar quant de bé han fet en la seva vida. Aquest vol ser un escrit d’agraïment i d’homenatge personal a aquestes quatre persones admirades per mi que pertanyien a àmbits ben diferents i que ens han deixat un sac ben ple de regals de manera ben altruista i desinteressada.

Ramon Guix
A principi de juliol en Ramon Guix que va regentar durant molts anys la històrica botiga de Can Bufa, ben a prop del campanar del Monestir, al carrer de la Torre, es va morir. El podies trobar en qualsevol de les fires d’artesania d’arreu de Catalunya. Era el primer d’arribar i el darrer de marxar. Recollir la parada amb un gran nombre de cistells, de coves, cabassos, senalles, estores, forques i rasclets i els mil i un objectes de fusta, de canya, de vímet o de fusta, requeria temps i paciència. Encara recordo el rètol penjat a la botiga que deia: “Arreglem culs... de cadires”. L’Artista Adolf va pintar la façana en dues ocasions i també va fer-ne un gravat que guarden la memòria d’aquella casa, botiga i taller tant caòtic com entranyable i acollidor. Quan passo per aquell indret no puc estar-me de recordar l’olor barreja de canya, de vímet, de boga i d’espart, molt pròpia de Can Bufa que respirava natura i artesania en essència.

Juan Carrasco
Cap a final del mes també ens deixava en Juan Carrasco. Quina persona tan condescendent i afable era. Tenia la gran capacitat de posar-se al teu lloc per entendre el que li volies explicar. Alegre, rialler, sorneguer... així el vull recordar malgrat els darrers anys de malaltia. El que fou president i fundador del Centro Castellano-Manchego vivia el fet de ser manxec d’origen, català i santcugatenc alhora amb una gran naturalitat i saviesa. Com a polític vetllava amb tota l’energia possible pels més desfavorits, pels barris i per la gent senzilla que solia escoltar sempre a peu de carrer. En Juan fou una persona honesta i il·lusionada per difondre la seva cultura d’origen, el folklore, la gastronomia, l’artesania; ben compatibles amb les tradicions catalanes que defensava en tot moment. En Juan era tot cor.

Rafeleta i Mercè Diogène
L’agost també ens va deixar ferits del cor, primer per la defunció de la Rafela Grau, la Rafeleta de la carnisseria Tubau i, pocs dies després, de la l’artista Mercè Diogène.

La Rafela fou una gran dona de caràcter i d’origen pagès. Juntament amb el seu marit Josep Tubau van començar el negoci de les carnisseries, primer, al mercat de Pere San i, més endavant, a Valldoreix, al carrer de la Torre i també al mercat Torreblanca. Dels tres fills, Laura, Josepa i Jaume, fou aquest darrer el continuador i innovador del negoci familiar. El darrer dia que vaig veure i parlar amb la Rafela va ser una tarda del mes de juliol que passava amb la Josepa pel carrer de Santiago Rusiñol. Feia goig de veure-la sempre tan ben vestida i arreglada. Va exercir de carnissera durant cinquanta anys. Ella mateixa deia que li agradava manar. Fou una dona valenta forjada en moments de dificultats i guerra però, malgrat tot, seguí lluitant. Fou una dona valenta, amb empenta i personalitat.

A mitjan mes va deixar-nos l’artista, mestra del tapís i també de la pintura i el gravat Mercè Diogène. Vaig conèixer-la a través de la seva amiga Maria Villadelprat, d’això ja fa molts anys, i vaig tenir l’oportunitat de visitar el seu estudi i casa seva a Valldoreix. Recordo que m’explicà de manera molt didàctica i pausada com treballava i les diferents tècniques que emprava. Era una dona molt acollidora i tan càlida com totes les seves creacions artístiques. Els paisatges, els edificis, les natures mortes, els tapissos, qualsevol obra seva de caire impressionista o més abstracte desprenia la seva personalitat, el seu estil i l’afany creatiu. Un dels seus tapissos, Vibracions, de cinquanta cinc metres quadrats roman penjat al vestíbul de l’ajuntament, ara, amb un crespó negre que ens recorda la defunció d’aquesta gran creadora i singular artista.