Manel González

Lleidatà, aterrat i aferrat a Sant Cugat des de fa una pila d'anys -concretament vint-i-cinc-, i que ha vist néixer i créixer als nostres fills, la Laia i l'Aleix. 

Tot i que penso que no tingui massa interès, donar un tomb per la meva biografia vol dir, fonamentalment, dues coses heretades dels meus progenitors: per una banda, intentar ser una bon jan i, per l'altra, fer allò que he volgut ser. Respecte a la primera, només puc dir que cada dia que passa ho intento i, a la segona, que m'ha permès poder realitzar -no sense molt empeny i dedicació- tot allò que m'havia proposat quan era molt jove: participar en una olimpíada en l'esport que he practicat, practico i practicaré, i també, arribar a ser arquitecte. 

Dins del món de l'atletisme puc presumir de tenir una molt bona colla d'amics que formen part de la meva pròpia família, gràcies a molts anys de convivència i haver compartit amb ells algun que altre èxit esportiu. A hores d'ara, la meva vinculació passa per seguir molt d’aprop la secció d'atletisme del Muntanyenc. 

Aquest maridatge entre cultura i esport sempre m'ha acompanyat, treballant com a tècnic en el procés d’execució de la vila olímpica de Barcelona ‘92, duent a terme projectes d'arquitectura, fent col.laboracions amb l'arquitecte À. Siza, o com a professor de l'ETSAV. Després d’això, sempre queda temps per a dibuixar, Miles, P.Auster, o potser, Quim Monzó.