Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Coco Comín és santcugatenca des del 2000 i s’ha enamorat de la ciutat ja que la defineix com “un oasi” ben elegant al costat de Barcelona amb Collserola que l’envolta. És directora i professora de l’escola de música que duu el seu nom i que porta 41 anys sent un referent per a la formació de nous artistes de comèdia musical, rebent cada curs 1.500 alumnes. Amb 60 anys continua donant classes i dirigint musicals arreu de l’Estat. Diu que la dansa és “miraculosa”.
Torna el musical Grease a Sant Cugat
Des del 2006 que l’estic fent i cada vegada que fas una reposició de l’obra, la retoques. Intentes aportar-hi més aire, el repartiment és nou, entra gent jove. Ara ha tocat actuar just a casa, amb la qual cosa m’il·lusiona encara més.
Quants musicals has dirigit?
Chicago, abans de la pel·lícula, Fama, el musical, i Grease. Són tres emblemes. M’hagués agradat fer el West side history o Moulin rouge que encara no ha pujat als escenaris, però encara no perdo l’esperança.
Ets directora teatral, coreògrafa, professora i directora de l’escola que duu el teu nom. Quan vas saber que volies ser ballarina?
Ballo des que tinc ús de raó. Anava a un col·legi de monges i, com que era de les més altes, feia bàsquet. A la sala del costat de la pista hi sentia música i mirava sempre pel vidre on hi havia un grup de noies ballant. Era una mica com Billy Elliot, perquè feia esport però el que m’agradava era el que passava al costat. Un dia em vaig colar a la classe i recordo la primera vegada que em vaig agafar a la barra i intentava imitar tots els passos en francès. En aquell moment vaig sentir que el món es parava i vaig veure que allò era el que volia fer. Vaig ballar a tot arreu on podia fins que vaig llicenciar-me a l’Institut del Teatre.
I amb 19 anys vas fundar l’escola Coco Comín
Econòmicament va ser dur perquè a casa no teníem diners. Vaig estar treballant durant dos anys com a secretària d’un director farmacèutic d’un laboratori. I així fins que vaig estalviar 50.000 pessetes, és a dir, uns 300 euros, i amb allò vaig muntar l’escola. Els primers alumnes van ser els del barri, i així vaig anar fent fins ara, que l’escola en té 1.200.
Eren els anys 70, època franquista
Espanya estava tancada de cara enfora. No arribava res, només es feia ballet clàssic i dansa espanyola. A través de les pel·lícules de Hollywood veia els musicals. Però a casa s’esveraven quan deies que volies ser artista, les úniques artistes que hi havia eren les de revista, les d‘El Molino.
També vas ser la coreògrafa de les ‘bombolles’ Freixenet durant sis anys
Vaig agafar l’època daurada de l’espot tan esperat per Nadal, el realitzador del qual era el publicista Leopoldo Pomés. L’experiència va ser fantàstica. Rodàvem l’espot el mes d’octubre i al setembre fèiem els càstings per tot Espanya. Era com una efemèride, les noies que entraven, unes 40, estaven entusiasmades amb l’al·licient que el rodatge era com fer una minipel·lícula. Un dels dies més esperats també era quan venia l’estrella.
Amb quines ‘bombolles’ vas coincidir?
Amb Meg Ryan, Pierce Brosnan, Penélope Cruz, Paz Vega, Pilar López de Ayala i Lorin Maazel. Tot era molt màgic i l’ambient era molt elegant, molt elitista.
“Era una mica com Billy Elliot perquè feia esport
però el que m’agradava era el que passava al costat”
També vas estar de jurat a Operación Triunfo
He fet una mica de tot sempre lligat a la meva professió. A part de fer de professora, directora i coreògrafa, se’m va sol·licitar per fer de jurat durant dos anys a Operación Triunfo, vaig salvar-ho com vaig poder. És difícil perquè quan un és mestra pateix molt pels concursants ja que els veu des del punt de vista d’alumnes. I el meu instint és abrigar-los, conduir-los. Però als concursos no es demana això, sinó show, que vol dir estossar-los davant del públic i això costa. Jo no em senti a gust, però després he tingut relació amb molts d’ells que han passat per l’escola i m’han agrait molt l’ajuda. Per TV3 també he col·laborat a programes, com per exemple el concurs de Buscant la trinca, en el que buscàvem els nous membres i, de fet, ja està en actiu.
La dansa sempre ha estat una professió de pocs. Ara, l’única sortida són els musicals?
Els musicals han obert un camp important a l’hora de donar feina que abans no existia perquè entraves en una companyia de ballet clàssic o espanyol i no hi havia cap altra opció. I ara, en els musicals poden ballar tot tipus de perfils d’edats diferents, des de nens fins a avis. No hi ha límit ni d’edat ni de físic. A més, els musicals s’exploten durant molt temps.
Hi ha algun alumne que t’hagi marcat molt en el seu pas per l’escola?
Va ser un moment de l’any passat. Una sèrie d’estudiants joves talentosos plorant sobre el taulell de l’escola perquè no podien continuar els seus estudis per culpa de la crisi econòmica. Fins i tot, quan els vaig dir que no paguessin si no podien, ells hem van contestar: -“No, els meus pares no treballen i jo durant les hores de classe haig de treballar del que sigui”. Aquest sabor amarg que té el desencís és horrible.
Torna el musical Grease a Sant Cugat
Des del 2006 que l’estic fent i cada vegada que fas una reposició de l’obra, la retoques. Intentes aportar-hi més aire, el repartiment és nou, entra gent jove. Ara ha tocat actuar just a casa, amb la qual cosa m’il·lusiona encara més.
Quants musicals has dirigit?
Chicago, abans de la pel·lícula, Fama, el musical, i Grease. Són tres emblemes. M’hagués agradat fer el West side history o Moulin rouge que encara no ha pujat als escenaris, però encara no perdo l’esperança.
Ets directora teatral, coreògrafa, professora i directora de l’escola que duu el teu nom. Quan vas saber que volies ser ballarina?
Ballo des que tinc ús de raó. Anava a un col·legi de monges i, com que era de les més altes, feia bàsquet. A la sala del costat de la pista hi sentia música i mirava sempre pel vidre on hi havia un grup de noies ballant. Era una mica com Billy Elliot, perquè feia esport però el que m’agradava era el que passava al costat. Un dia em vaig colar a la classe i recordo la primera vegada que em vaig agafar a la barra i intentava imitar tots els passos en francès. En aquell moment vaig sentir que el món es parava i vaig veure que allò era el que volia fer. Vaig ballar a tot arreu on podia fins que vaig llicenciar-me a l’Institut del Teatre.
I amb 19 anys vas fundar l’escola Coco Comín
Econòmicament va ser dur perquè a casa no teníem diners. Vaig estar treballant durant dos anys com a secretària d’un director farmacèutic d’un laboratori. I així fins que vaig estalviar 50.000 pessetes, és a dir, uns 300 euros, i amb allò vaig muntar l’escola. Els primers alumnes van ser els del barri, i així vaig anar fent fins ara, que l’escola en té 1.200.
Eren els anys 70, època franquista
Espanya estava tancada de cara enfora. No arribava res, només es feia ballet clàssic i dansa espanyola. A través de les pel·lícules de Hollywood veia els musicals. Però a casa s’esveraven quan deies que volies ser artista, les úniques artistes que hi havia eren les de revista, les d‘El Molino.
També vas ser la coreògrafa de les ‘bombolles’ Freixenet durant sis anys
Vaig agafar l’època daurada de l’espot tan esperat per Nadal, el realitzador del qual era el publicista Leopoldo Pomés. L’experiència va ser fantàstica. Rodàvem l’espot el mes d’octubre i al setembre fèiem els càstings per tot Espanya. Era com una efemèride, les noies que entraven, unes 40, estaven entusiasmades amb l’al·licient que el rodatge era com fer una minipel·lícula. Un dels dies més esperats també era quan venia l’estrella.
Amb quines ‘bombolles’ vas coincidir?
Amb Meg Ryan, Pierce Brosnan, Penélope Cruz, Paz Vega, Pilar López de Ayala i Lorin Maazel. Tot era molt màgic i l’ambient era molt elegant, molt elitista.
“Era una mica com Billy Elliot perquè feia esport
però el que m’agradava era el que passava al costat”
També vas estar de jurat a Operación Triunfo
He fet una mica de tot sempre lligat a la meva professió. A part de fer de professora, directora i coreògrafa, se’m va sol·licitar per fer de jurat durant dos anys a Operación Triunfo, vaig salvar-ho com vaig poder. És difícil perquè quan un és mestra pateix molt pels concursants ja que els veu des del punt de vista d’alumnes. I el meu instint és abrigar-los, conduir-los. Però als concursos no es demana això, sinó show, que vol dir estossar-los davant del públic i això costa. Jo no em senti a gust, però després he tingut relació amb molts d’ells que han passat per l’escola i m’han agrait molt l’ajuda. Per TV3 també he col·laborat a programes, com per exemple el concurs de Buscant la trinca, en el que buscàvem els nous membres i, de fet, ja està en actiu.
La dansa sempre ha estat una professió de pocs. Ara, l’única sortida són els musicals?
Els musicals han obert un camp important a l’hora de donar feina que abans no existia perquè entraves en una companyia de ballet clàssic o espanyol i no hi havia cap altra opció. I ara, en els musicals poden ballar tot tipus de perfils d’edats diferents, des de nens fins a avis. No hi ha límit ni d’edat ni de físic. A més, els musicals s’exploten durant molt temps.
Hi ha algun alumne que t’hagi marcat molt en el seu pas per l’escola?
Va ser un moment de l’any passat. Una sèrie d’estudiants joves talentosos plorant sobre el taulell de l’escola perquè no podien continuar els seus estudis per culpa de la crisi econòmica. Fins i tot, quan els vaig dir que no paguessin si no podien, ells hem van contestar: -“No, els meus pares no treballen i jo durant les hores de classe haig de treballar del que sigui”. Aquest sabor amarg que té el desencís és horrible.
