Caçar en temps de guerra

Els pobres caçadors es quedaren sense poder gaudir del seu esport preferit: anar de cacera. Però això va durar molt poc.

En aquest poble, pel fet de tenir gran quantitat de bosc i terres de conreu, la cacera era molt abundant. La colla de caçadors a la qual pertanyien els de casa, aviat ho tingué solucionat.

Després de dinar els diumenges, s’ajuntaven tots al cap del carrer, davant de Cal Dionís, els Ferro, de Can Trabal, de Can Bou, de Can Enric, el Duran, els Martí i un llarg etcètera. A vegades eren de quinze a vint persones, totes amb els seus gossos i proveïts de bastons i garrots.

Sortien del poble amb el consegüent soroll dels gossos, arribant al lloc que durant la setmana ja havien escollit. Sempre respectant les terres conreades com a gent del camp, gairebé tots. Atiaven els gossos endavant, separant-se els tres o quatre metres per agafar més espai i anant en forma de mitja lluna.

Quan els gossos trobaven el rastre d’alguna peça i sortien per algun costat, era per molt que algun bastó no caigués sobre la seva esquena. Al final, sempre queien quatre o cinc peces i sempre anaven a parar a l’antiga barberia de cal Magarola, on muntaven la seva taula, els pelaven al pati i els coïen a la llar de la casa. No hi faltava el seu “all i oli”, que afegit al vi del celler del costat, donava més força als comentaris de la cacera.

Sempre es mataven més conills que no se’n menjaven. Coses de caçadors.