“Em costaria molt triar entre el periodisme i la literatura”

Joan Ramon Armadàs (@jrarmadas) es presenta com un periodista santcugatenc, que treballa al Tot Sant Cugat i al Diari de Sant Cugat, i que ara prova d’introduir-se al món de l’escriptura, al món literari. Es queda amb les paraules d’Espinàs: “el nostre ofici és escriure”, i afirma que escrivim moltes vegades en forma de notícies, “però si t’has posat en el mundillo, costa menys fer el pas cap a provar altres matèries com és en aquest cas la novel·la negra”. Ens presenta La cicatriu de la mare, una història que veurà la llum el 20 d’abril al Monestir. El coneixem com a periodista, però què ens presenta com a escriptor?

Com fas aquest pas del periodisme a la literatura?
Literatura sona molt gruixut. A mi m’agrada més dir-ne entreteniment. Jo he fet el pas perquè tenia una idea, i crec que amb aquest llibre la gent que el llegeixi s’entretindrà. És un llibre que pretén ser divertit, amè, fàcil de llegir, i per a tots els públics.

On arrenca La cicatriu de la mare?
Arrenca a la Xina, quan jo era per allà, després de fer una marató de pel·lícules de Jason Bourne. Una trilogia que va d’espies i que són persones que, entre cometes, viuen amb nosaltres, i nosaltres no sabem que ho són. I se’m va ocórrer la idea de què passaria si aquí on vivim nosaltres, a Sant Cugat, a Catalunya, doncs també estiguéssim rodejats de terroristes o d’espies (que potser ho estem i no ho sabem!). I a partir d’aquesta idea, neix La cicatriu de la mare.

I el títol?
La història segueix les aventures d’un noi jove, de Sant Cugat, que rep una trucada de la seva mare, que li diu que és a la presó, i que hi vagi que li explicarà el perquè. Tot i que el llibre segueix la història del protagonista, Marc, al rerefons hi ha la història de la mare. Tot el seu passat fosc i totes les cicatrius, visibles i no visibles, que li ha deixat aquest passat.

Amb l’atrafegada vida de periodista, d’on surt el temps per escriure una novel·la (negra)?
És un llibre que vaig començar a la Xina, però el vaig deixar aparcat perquè tenia un altre projecte entre mans. Un cop aquí, doncs els dissabtes al matí, en hores mortes... La veritat és que estaria molt bé poder dedicar molt més temps a escriure, però la gent sap que tinc una feina que m’ocupa moltes vegades més de 8 hores, i s’han de trobar moments “tontos” per escriure un llibre.

És un llibre autoeditat... està molt complicat el món editorial?
Per la meva experiència, està molt complicat per als que no som ningú en aquest món encara (esperem que algun dia sí!). Les editorials tenen les portes molt tancades als autors novells i a les noves idees. Tu no treus un llibre si no ets ningú. En el meu cas, vaig trucar a moltes portes, i els que contestaven, que molts ni ho fan, era per dir “moltes gràcies, no acceptem manuscrits de gent nova”. Directament. Ni agafar-lo, llegir-lo o mirar-lo i dir-te que no els agrada (que ho entendria!).

Amb tot, t’has fet un lloc al món digital...
Vaig tenir la sort que una agent editorial, d’una agència molt petita (Il·lustrata) es va llegir el meu primer llibre (que no està editat i és en un calaix esperant el seu moment), i va confiar-hi. Finalment, sortirà publicat en format digital amb l’editorial Leer-e, i en paper, com que encara no m’ha descobert ningú, doncs he tirat per l’autoedició, fent una petita edició centrada en Sant Cugat.

Com a bon santcugatenc, el presentes al Monestir, i Sant Cugat té un paper especial en la història...
El fet de presentar-lo al Claustre del Monestir té el seu perquè. A banda de ser un lloc preciós i molt maco per als santcugatencs, hi ha una escena del llibre que passa allà, i poder ser allà un moment, encara que sigui, per explicar quatre coses sobre l’escena fa especial il·lusió. A més, Sant Cugat és el punt de partida del llibre, ja que els protagonistes viuen aquí. Però si fos una pel·lícula, seria una road movie, perquè passa a diferents llocs de Catalunya.

Coneixem dues cares del Joan Ramon... triaries entre ser escriptor o ser periodista?
El meu ofici, ara mateix, és escriure. M’agradaria poder dedicar més temps a fer d’escriptor, però dedicar-s’hi al 100% és un privilegi a l’abast de molt pocs. Si mai arribés el moment, doncs no ho sé, ja m’ho plantejaria, però abandonar el periodisme em costaria, perquè m’agrada. Està bé compaginar-ho, i sóc molt jove per saber què faré d’aquí a 20 anys. Això sí, tinc més històries al cap; ja amenaço que hi haurà més llibres!