Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Rogeli Pedró presentarà el seu últim llibre el 13 de novembre a les 19.00 hores al Monestir. Aquest recull de contes dóna una volta més a algunes històries santcugatenques relatades en llocs importants del municipi.
Els 13 contes estan ambientats a Sant Cugat. Per què aquesta necessitat?
Perquè m’estimo Sant Cugat, perquè és l’àmbit que conec i és l’àmbit en què tots els personatges es poden moure i poden interactuar. Els santcugatencs ho agrairan, perquè s’hi sentiran identificats. A més, fins i tot poden fer els recorreguts on passen les històries, perquè es un espai proper i que cadascú es pot fer seu.
Com va sorgir la idea de barrejar contes d’aquí i de fora?
Hi ha contes molt nostrats, que ja coneixem, però estan canviats. També hi ha rondalles de fora que m’entusiasmaven, que havia llegit i que estan adaptades.
És un text pensat per llegir en veu alta o és una lectura per fer individualment?
És un conte per ser llegit en veu alta, per llegir sol i per ser explicat. Qualsevol de les opcions són vàlides. Però per fer-ho en veu alta té un cert ritme i una certa musicalitat.
Per tant, va dirigit a tots els públics?
Sí, perquè hi ha contes que són més crítics o una mica més reivindicatius, sempre de bon rotllo, positius i adaptats a tothom. Es realcen valors com els de l’amistat, l’estima per la natura, o l’esforç.
La fórmula dels contes és una bona manera de donar a conèixer les particularitats locals?
Sant Cugat té una personalitat molt pròpia, i si ho pensem bé, la ciutat no té res a veure amb les poblacions veïnes. En els darrers 25 anys Sant Cugat s’ha vestit d’elements propis i s’ha dotat de personalitat pròpia. El fantasma que habitava entre nosaltres entre els anys seixanta i setanta, de Sant Cugat ciutat dormitori, ha desaparegut, perquè té una activitat i uns valors interns propis.
Aquesta és la feina dels últims cinc anys. Ha estat molt dur?
Molta feina a pensar, a escriure, a rectificar, a trobar patrocini, recursos i editorial. Porta molta feina i ho he fet tot sol, això sí, amb la col·laboració de persones que tinc al costat que s’ho han llegit, mirat i criticat. Això ha donat com a final aquest llibre amb 13 contes molt diferents. Escriure un conte és el gènere més difícil que existeix, perquè has de dir molt en molt poc espai, que tingui impacte i que quedi arrodonit.
El procés de creació l’ha fet des de casa o en un altre lloc?
A casa, sempre a casa, perquè hi trobo el lloc adient, perquè és on tinc la meva documentació, els meus llibres. Tinc un espai destinat per treballar, a escriure. He escrit a totes hores, però quan m’agrada més treballar és al vespre, en la foscor i el silenci de la nit; és quan sóc més productiu.
Podríem dir que aquest llibre tanca la trilogia iniciada per les Tradicions santcugatenques i Llegendes de Sant Cugat?
És més que possible, perquè tinc altres idees. Ara m’agradaria més dedicar-me al món de la narrativa i tinc idees per temes d’una novel·la. Idees no me’n falten, en tinc moltes, em falta temps perquè no és la meva professió i no em guanyo la vida amb això. He de donar més temps al temps.
Podem avançar algun d’aquests projectes?
He començat una novel·la, no està emmarcada a Sant Cugat i fuig de l’àmbit d’on visc. És una cosa absolutament imaginativa.
Com va anar amb la col·laboració amb Moliner i Anadón?
Vaig pensar que la part de la il·lustració era molt important. Anadón, nascut a Sant Cugat, és una persona molt creativa i imaginativa i que coneix tots els racons per il·lustrar-los. Quant a l’Empar Moliner, no la coneixia, però havia llegit la seva obra. Sabia que tenia una nena petita, i en pensar que era escriptora, mare i coneixedora de l’àmbit, vaig pensar que tindria sensibilitat i ganes de fer una aportació. Crec que el deixa força bé, el llibre en el pròleg.
Dels contes, en té algun de preferit o que li agradi més?
Els contes tots m’agraden, són com els fills, no en tens un de preferit, però sempre n’hi ha un de més simpàtic o més llest. Jo me’ls estimo tots i cadascun té el seu què.
Més llibres:
Pedró, entès a explicar les tradicions més locals, és també autor de tres llibres més, tots amb segell santcugatenc: Tradicions santcugatenques, Llegendes de Sant Cugat del Vallès i Els petits Balladors. Aquest mestre té clar que el títol on s’aixopluguen les seves històries farà canviar els finals dels contes: “Ara encara no perquè alguns contes s’han d’estrenar, però algun dia ja es podrà dir això de ‘conte contat a Sant Cugat’”.
Els 13 contes estan ambientats a Sant Cugat. Per què aquesta necessitat?
Perquè m’estimo Sant Cugat, perquè és l’àmbit que conec i és l’àmbit en què tots els personatges es poden moure i poden interactuar. Els santcugatencs ho agrairan, perquè s’hi sentiran identificats. A més, fins i tot poden fer els recorreguts on passen les històries, perquè es un espai proper i que cadascú es pot fer seu.
Com va sorgir la idea de barrejar contes d’aquí i de fora?
Hi ha contes molt nostrats, que ja coneixem, però estan canviats. També hi ha rondalles de fora que m’entusiasmaven, que havia llegit i que estan adaptades.
És un text pensat per llegir en veu alta o és una lectura per fer individualment?
És un conte per ser llegit en veu alta, per llegir sol i per ser explicat. Qualsevol de les opcions són vàlides. Però per fer-ho en veu alta té un cert ritme i una certa musicalitat.
Per tant, va dirigit a tots els públics?
Sí, perquè hi ha contes que són més crítics o una mica més reivindicatius, sempre de bon rotllo, positius i adaptats a tothom. Es realcen valors com els de l’amistat, l’estima per la natura, o l’esforç.
La fórmula dels contes és una bona manera de donar a conèixer les particularitats locals?
Sant Cugat té una personalitat molt pròpia, i si ho pensem bé, la ciutat no té res a veure amb les poblacions veïnes. En els darrers 25 anys Sant Cugat s’ha vestit d’elements propis i s’ha dotat de personalitat pròpia. El fantasma que habitava entre nosaltres entre els anys seixanta i setanta, de Sant Cugat ciutat dormitori, ha desaparegut, perquè té una activitat i uns valors interns propis.
Aquesta és la feina dels últims cinc anys. Ha estat molt dur?
Molta feina a pensar, a escriure, a rectificar, a trobar patrocini, recursos i editorial. Porta molta feina i ho he fet tot sol, això sí, amb la col·laboració de persones que tinc al costat que s’ho han llegit, mirat i criticat. Això ha donat com a final aquest llibre amb 13 contes molt diferents. Escriure un conte és el gènere més difícil que existeix, perquè has de dir molt en molt poc espai, que tingui impacte i que quedi arrodonit.
El procés de creació l’ha fet des de casa o en un altre lloc?
A casa, sempre a casa, perquè hi trobo el lloc adient, perquè és on tinc la meva documentació, els meus llibres. Tinc un espai destinat per treballar, a escriure. He escrit a totes hores, però quan m’agrada més treballar és al vespre, en la foscor i el silenci de la nit; és quan sóc més productiu.
Podríem dir que aquest llibre tanca la trilogia iniciada per les Tradicions santcugatenques i Llegendes de Sant Cugat?
És més que possible, perquè tinc altres idees. Ara m’agradaria més dedicar-me al món de la narrativa i tinc idees per temes d’una novel·la. Idees no me’n falten, en tinc moltes, em falta temps perquè no és la meva professió i no em guanyo la vida amb això. He de donar més temps al temps.
Podem avançar algun d’aquests projectes?
He començat una novel·la, no està emmarcada a Sant Cugat i fuig de l’àmbit d’on visc. És una cosa absolutament imaginativa.
Com va anar amb la col·laboració amb Moliner i Anadón?
Vaig pensar que la part de la il·lustració era molt important. Anadón, nascut a Sant Cugat, és una persona molt creativa i imaginativa i que coneix tots els racons per il·lustrar-los. Quant a l’Empar Moliner, no la coneixia, però havia llegit la seva obra. Sabia que tenia una nena petita, i en pensar que era escriptora, mare i coneixedora de l’àmbit, vaig pensar que tindria sensibilitat i ganes de fer una aportació. Crec que el deixa força bé, el llibre en el pròleg.
Dels contes, en té algun de preferit o que li agradi més?
Els contes tots m’agraden, són com els fills, no en tens un de preferit, però sempre n’hi ha un de més simpàtic o més llest. Jo me’ls estimo tots i cadascun té el seu què.
Més llibres:
Pedró, entès a explicar les tradicions més locals, és també autor de tres llibres més, tots amb segell santcugatenc: Tradicions santcugatenques, Llegendes de Sant Cugat del Vallès i Els petits Balladors. Aquest mestre té clar que el títol on s’aixopluguen les seves històries farà canviar els finals dels contes: “Ara encara no perquè alguns contes s’han d’estrenar, però algun dia ja es podrà dir això de ‘conte contat a Sant Cugat’”.