"Fa anys que el Liceu no és elitista"

El director artístic del Gran Teatre del Liceu, Joan Matabosch, ha passat aquest dimecres per Sant Cugat per oferir una xerrada sobre la centenària institució cultural. Amb ell, parlem de l’actual situació del Liceu, marcada per la crisi i les retallades, i de la visió que la societat té del món de l’òpera

Quina sortida té l’òpera entre el públic català?
Les dades són prou eloqüents: la temporada de l'incendi (1993-1994) el Liceu tenia 6.000 abonats i posava a la venda poc més de 100.000 entrades. Actualment el nombre d’abonats és de 19.000 i l’oferta d’entrades supera les 400.000. Em penso que està prou clar que l’ampliació de públic i de l'oferta ha estat espectacular. I això que aquestes no són èpoques fàcils.

Per què molta gent considera l’òpera com una activitat elitista?
El Liceu s’ha guanyat a pols l’etiqueta d’elitista en alguns moments de la seva història, però crec que ja no és més que un tòpic. Fa anys que el Liceu no és elitista i que la institució ha fet un esforç per desfer-se de l’antiga imatge. La imatge d’una institució que té més de 150 anys no canvia d’una dia per un altre, però insisteixo en què ni el Liceu és elitista ni l’òpera és una activitat elitista a no ser que considerem l’art com un fenomen elitista en sí mateix.

És una qüestió de preus?
Hi ha, certament, un problema de preus perquè l’òpera és un espectacle car i perquè el Liceu s’ha vist obligat a pujar preus per compensar una part de les retallades dels darrers temps. Però és curiós que quan parlem d’òpera estem disposats a trobar massa car el mateix preu que per altres espectacles musicals o esportius trobem normals. Què costa realment una entrada del Liceu? Les entrades, depenent de l’espectacle, van dels 8 als 154 euros. Això és car? Sospito que molts dels que parlen dels preus de l’òpera ni se’ls ha acudit que per 8 Euros poden entrar al teatre.

Per què sembla que els joves no s’interessen per l’òpera?
Aquesta situació resumeix prou bé un dels objectius més importants pel Liceu pel que fa a nous públics: aconseguir que l’òpera deixi de ser patrimoni exclusiu de privilegiats i d’experts per convertir-la en un hàbit de consum cultural. És a dir, que qualsevol ciutadà interessat en llegir, en anar a exposicions o en anar al teatre trobi natural incorporar l’òpera dins de les seves experiències culturals.

Les retallades, que també han arribat al Liceu, han afectat la qualitat de la programació?
Rotundament no: no ha perdut ni perdrà qualitat. Potser que algun projecte hagi d’esperar una mica més, però el que fem serà al màxim nivell. Ara bé, és evident que les retallades han afectat al Liceu i que aquests temps han estat difícils.

Què s’ha fet per minimitzar el seu efecte?
Les retallades són una oportunitat per millorar la gestió del teatre: per ajustar els sous i els cachets, per millorar la flexibilitat i la productivitat de la plantilla, per acabar amb privilegis absurds que provocaven greus problemes de gestió. És una oportunitat, sobretot, per redefinir el marc laboral dels teatres. La inflexibilitat dels convenis col.lectius i les tradicions ancestrals han situat a alguns teatres d’òpera espanyols, no només el Liceu, en situacions de productivitat insuficient. Cal una reforma en profunditat que permeti estalviar despeses absurdes i poder mantenir les plantilles artístiques que garanteixin el màxim nivell artístic.

Quin és el procés per seleccionar un espectacle i definir la programació del Liceu?
L’orientació artística de la programació del Gran Teatre del Liceu vol potenciar un concepte d’òpera com a art, sense desestimar l’aspecte d’”espectacle” que també té la tradició del gènere. Això té dues conseqüències: s’ha programat amb el criteri d’ampliar l’horitzó cultural del nostre públic i del nostre país; i alhora s’ha posat a l’abast de l’espectador totes les informacions possibles per garantir una comprensió i fruïció plena de les propostes. És a dir, el Liceu ha tingut clara la seva funció d’obrir-se a noves estètiques musicals, a nous enfocaments dramatúrgics, a propostes que potenciïn la funció del teatre com estímul cultural del país. Enriquir, i no només reiterar, dóna sentit a les aportacions públiques i a les del mecenatge.

 
Comentaris

Destaquem