LA MIRADA EN EL TEMPS: Sobre els nous barris (I)

He vist néixer i créixer els nous barris de Coll Favà i Volpelleres quan aquests encara ningú en deia el barri de Coll Favà o Volpelleres, sinó el camp de la figuera, el camp del Perolet o camí antic de Sabadell. I també camí de can "Gurpalleres", sempre enfangat, sempre terrós per les roderes dels carros i per l'aigua que deixava anar la ceràmica Alexander. Feien rajoles i les rampoines anaven a parar al pas de la riera. Era com una mena d'abocador... com han passat els anys...! Com ha canviat tot.

Per més que intento adaptar-me al que veig, la veritat és que no ho aconsegueixo. Cada cop que passo per Francesc Macià no puc evitar recordar on hi havia les millors pruneres, i si canvio de carrer estic veient la vinya que feia els millors raïms. Els més bons. Fins i tot recordo aquells racons de la riera sota el pont de Can Vernet on les granotes saltaven com llagostes. I la por, aquella por que em feien les libèl·lules que mai em vaig atrevir a tocar, els hi dèiem estiracabells, també espiadimonis.

Tot això ho sé perquè de petit vaig viure al barri del costat, al Poble Sec. No sé per què li deien Poble Sec, si hi havia aigua per tot arreu. Fins i tot, hi havia un dipòsit elevat de grans proporcions que servia per subministrar aigua a les cases. Aleshores la majoria de les cases no tenien aigua corrent. L'aigua ens era subministrada dels pous de cal Lluch, un rajolí cada dia.

I així, de mica en mica, em vaig anar fent al carrer, era el meu lloc preferit per jugar. També ho eren les vinyes i els camps del voltant. Fins que em va arribar l'hora de començar a treballar, ho vaig fer amb el meu pare al taller que teníem al cap de vall del carrer Sant Juli. Fèiem teixits de canyes, feina molt dura, sobretot els hiverns. Puc dir doncs que em coneixia cada racó i cada topant d'aquelles terres que mai vaig parar a pensar que hi hauria un demà, un demà que vindria per canviar-ho tot.

Vindrien nous temps, bufarien nous aires que convertirien vinyes i sembrats en els nous barris, però avorrits. Barris sense prunes, ni raïms ni granotes. Ni el taller del meu pare. Només cotxes i més cotxes, ciment i més ciment, i uns quants arbres per fer-hi verd, arbres mal escollits i problemàtics a més no poder.

Per acabar voldria dir que existeix un fet que mereix ser destacat, un bon dia van servir d'inspiració al director de cinema F. Rovita Beleta l'any 1951 per rodar-hi una pel·lícula, ni més ni menys que sobre el ball del Paga-li, Joan. A la pel·lícula hi va intervenir gent del poble i es va gravar en exteriors reals, llàstima que aquests també van acabar desapareixent. Per sort guardo una còpia d'aquella pel·lícula i puc tornar a visionar imatges que avui ja no existeixen, algunes de ben curioses, altres colpidores.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.