Música de final d'estiu

La mirada en el temps, de Josep Maria Cabrerizo, ens trasllada als guateques dels diumenges d'estiu

Tot just tenia quinze anys i ja havia descobert quina música seria la que em seguiria agradant en el futur. La que feien grups de casa, com els Xinots, els Clipers, Els Fatídics, Els Darknes... amb els qui em sentia identificat, i grups famosos com Sirex, Mustangs, Beatles...

També m'agradava ballar i participar en festes que en dèiem guateques. L'organització era senzilla, només feia falta una mínima infraestructura com ara un pati d'una eixida o un menjador d'una casa particular com les que fèiem a casa del meu veí i amic Eugeni... i a començar! Amb un tocadiscos portàtil, discos i acompanyats de beguda; Mirindas, Coca-Cola i ginebra i aviat teníem el guateque a punt per poder començar a moure els malucs a ritme de Twist i Rock and Roll.

D'aquelles trobades recordo, entre altres coses, la barreja d'olors de colònia que deixàvem al nostre pas, olors de marques i de modes: Agua Brava, Varon Dandy, Floit... la colònia si no era d'ampolla i de marca era de petricó i a granel de cala Perich. La qüestió és que fos el complement perfecte al vestiment també de la moda; pantalons de pota d'elefant amb butxaca frontal justa i precisa per posar-hi el paquet de tabac, Bisonte. O si ens ho podíem permetre Winston ros. La corbata estreta i de tres pams i la camisa de Tergal. Els cabells van ser una assignatura que en va quedar pendent.

I això que tot just començaven a fer-nos ye yes de veritat. Els volíem imitar, però no ens vam atrevir, parlo dels Beatles... Sovint passava que els guateques eren vigilats per la mirada atenta de la iaia o la tieta de torn amb tots els inconvenients que això suposava. Cada cop que havíem de moure els mobles del menjador, cadires, taula, per transformar l'espai en una pista de ball s'havia de fer un suplicatori... compta amb la vitrina, vigileu el gerro, ull el quadre de la paret... les copes!!

I axis diumenge darrere diumenge, un guateque darrere guateque, vaig anar deixant enrere els soldats de plàstic i el camió de fusta que el meu pare es va inventar i que feia tanta nosa sota la taula del menjador. Ara feia nosa la taula sencera, ja que cada cop érem més els qui ens agradava participar del ball, i si la noia es deixava xiuxiuejar-li a cau d'orella la cançó que sonava en el tocadiscos... el final del verano, llegó i tu partiràs... quina màgia tenien aquelles veus que poc després també emplenarien la sala de La Unió, de la mà del locutor de ràdio Barcelona Luis Arribas Castro. Eren el Duo Dinàmico. Que just començaven a omplir de somnis els finals d'estiu de molts joves com nosaltres.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.

 
Comentaris

Destaquem