En record de la vella Unió

Aquestes portes de la fotografia no són unes portes antigues, són tan noves que encara no s’han estrenat. Són portes de La Unió, les que donen a la pista. El primer que em ve a la memòria en veure-les són records d’unes altres portes que també semblaven germanes, les del cinema Principal i que donaven al carrer. A l’estiu, quan feia calor, les obrien de bat a bat i les deixaven en la mateixa posició... era l’aire condicionat de l’època. Condicionat a deixar les portes ben obertes.
Enrere queden altres èpoques més recents, èpoques de trencadisses en què semblava que l’aposta per l’avui seria un camí farcit de bardisses, impossible de conquerir... només ho semblava. Si no, mireu la Nova Unió. Llàstima, però, que estiguem tardant tant a tornar a obrir el nou espai... perquè per més que hi fem no aconseguirem aturar el temps. I darrere van quedant socis dels quals en diem dels d’abans. Dels històrics, dels que tenen els millors records d’una època, o dues... i a nosaltres per tornar a obrir només ens falten les taules i cadires, i poca cosa més... Amb la Nova Unió farem nostra l’herència i el simbolisme dels més de cent anys de vida de l’entitat... em consta que hi ha la ferma voluntat de mantenir viva la imatge de molta gent que ha fet molt per la Unió... i que no cal dir noms. Tots sabem qui són i qui han estat peces claus per arribar fins al dia d’avui, en tot cas, quan arribin les taules i les cadires sempre podrem dir que la Nova Unió és el fruit del resultat d’una àmplia voluntat, la dels socis i també la de tot un poble, només falta obrir les portes de bat a bat.