En record de Xavi Agraz

Quan viatges pel món no sé què ho fa que sempre acabes trobant algú que també és de Sant Cugat, és el que els hi va passar a un matrimoni amic meu. Va ser una trobada fortuïta, doncs no es coneixien de res, només de vista. La qüestió és que havien començat unes vacances a l’illa de Menorca, i el que menys pensaven era trobar ningú que els recordés d’on venien. El temps era excel·lent, bé una mica de tramuntana cosa ben normal a l’illa. Aquell dia van decidir anar a veure la posta de sol a la platja, i va ser allà assegut a la sorra on els va semblar reconèixer aquell xicot, tu no ets en Xavi de cal Materile de Sant Cugat? Anava despenjat, barbut, fumava com un carreter.

La primera impressió no li feia cap favor, però això a ell el seu aspecte no el preocupava. Només volia arribar a ser reconegut com un creatiu nat que dominava l’ofici com el pare, els dos eren escultors santcugatencs. En Xavi Agraz es va fer escultor treballant al costat del seu pare Antonio Agraz i també de l’amic Pep Codó. Amb qui va col·laborar en el projecte del Pla del Vinyet de Sant Cugat... En Xavi els va dir que cercava nous aires, volia relacionar-se amb nova gent. Tenia projectes i Menorca l’atreia de manera molt especial. Fins al punt que havia trobat un piset que tenia endreçat com volia, no li calien miraments. Ell era així, un bon jan, una mena de pardal en plena llibertat. Sempre deia que havia après a dominar la pedra gràcies als coneixements del millor mestre que va tenir, el seu pare... Pocs mesos després en Xavi ens va deixar, va marxar d’aquest món amb la mateixa senzillesa i llibertat que hi va viure. Va morir el gener de 1993, tenia cinquanta anys i encara ho tenia tot per fer. D’aquell fet el matrimoni amic meu, Montse i Talo, li van dedicar un emotiu escrit que fou publicat en el setmanari Els 4 Cantons, un escrit que avui ens ha servit per recordar en Xavi Agraz.