Recordatoris que parlen

L’altre dia, fent neteja en un antic armari vaig trobar una caixa vella amb una bona col·lecció de recordatoris d’enterraments. La majoria de gent del poble, alguns, donada la meva edat, jo mai no els vaig arribar a conèixer, altres, per contra, em van fer venir moltes escenes oblidades... En Miquel, per exemple, el meu veí, mort en ser envestit pel darrere el carro amb el qual anava a la vinya. Mai va tornar a casa. Com tampoc va tornar en Francesc Calmet, un altre veí del carrer que va patir un accident fent de conductor a la companyia dels trens de Sarrià. Només tenia 27 anys.

Un xoc frontal entre dos trens. Els recordatoris dels enterraments amb el temps serveixen per fer memòria, i ajuden a posar al dia records que tenim gairebé oblidats. Una prova del que dic és el recordatori de Grau-Garriga, mort el 2011. El recordatori té una il·lustració feta per ell el 1942 amb el títol “Tal com desitjaria que fos el meu lloc de repòs”, al peu de les muntanyes de Montserrat. La realitat però va ser una altra, va morir a França lluny del seu Sant Cugat i enterrat també. Aquest dibuix em fa creure que no hi ha res que amb tan poc paper es pugui dir tant. És el cas, també, del company Jaume Mata, mort un dia anant d’excursió per la muntanya, tot just tenia 18 anys. O, per contra, el d’en Miquel Garrell, membre de la penya Regalèssia amb 93, enamorat de Sant Medir, que ens va deixar quan encara tenia tant per fer. Els recordatoris, doncs, són petites estampacions que ens ajuden a recuperar la memòria, i amb ella el bo i millor de persones que, en un moment donat, van entrar a formar part de la nostra vida.