L’altra vida del bomber

La chicharra, el nom amb el qual es coneix la sirena en l’argot dels bombers, sona cada dia vàries vegades, tret que sigui un dia d’allò més excepcional. El so que fa és estrident, és un so fort, dels que fan saltar del llit. La chicharra també està instal·lada en el subconscient del bomber. Des del moment en què sona l’alerta, cada segon és important.

El dia a dia d’un bomber és imprevisible, però tot i així, el primer que fan els bombers del Parc de Rubí-Sant Cugat, uns minuts després de les set, és planificar el dia. A les set entren a treballar i a les set surten. Aquestes vint-i-quatre hores en permanent alerta es recompensen amb tres dies consecutius de descans. Es fan diversos torns. El torn que nosaltres hem conegut és el grup de cinc format pel Pep (el sergent), l’Albert (el caporal), el Toni, el Ferran i el Jordi. A aquests cal afegir els membres de la unitat del GRAF, que s’incorporaran a l’hora de sopar.

El Parc de Bombers de Rubí-Sant Cugat és un lloc fred, potser per la seva estructura moderna. La calidesa la posen les persones, els records que pengen a les parets, les fotografies d’antigues generacions de bombers, els trofeus... Però, sobretot, les persones. Ells en diuen fer comunitat. “És molt important fer comunitat per fer pinya. Hi ha torns que en fan i altres que no” explica el Jordi, el més jove de tots cinc. De fet, el Jordi només porta tres setmanes amb el grup i fa la sensació d’estar completament integrat. Compartir el dia fa molt més amena la feina.

Els bombers d’aquí no són firefighters (el que en anglès vindria a ser l’“apaga focs”). No tan sols apaguen focs. Fan moltes altres coses. Ajuden la comunitat i eviten desgràcies. Nosaltres coneixem el grup una estona abans de sopar. El Ferran i el Toni han estat fent esport. Avui han sortit a córrer pel circuit que tenen muntat al costat del Parc. En d’altres ocasions es queden al gimnàs, i quan fa bon temps i hi ha els forestals, fins i tot organitzen partits de futbito al garatge, entre els cotxes. Sempre i quan no hi hagi sortides, a la tarda es descansa i es fa esport. Durant el matí es fan tot tipus d’activitats: “Des de simulacres a empreses, passant per visites d’escoles o pràctiques diverses: tallar cotxes, cordes, nusos” assenyala el Ferran.

A les vuit se sopa. “Sopem aviat, són moltes hores i a les vuit estem cansats. Qui cuina, cuina; i qui no, després renta els plats”, continua el Ferran. Vint-i-quatre hores compartides fan que la vida al Parc de Bombers sigui com la d’una família. Sopen espinacs, xerren, fan broma, miren la televisió. A la tele passen un documental sobre serps. Ens comenten que la gran majoria de bombers són homes: “per aquí només han passat tres noies”, expliquen. “En l’última promoció, dels 276 que van obtenir la plaça només nou eren noies”. L’Albert explica que és una feina agradable de fer i molt intensa: “És agradable quan veus la gent contenta i agraïda, al cap i a la fi els has minimitzat el dany sofert”. També ens expliquen la dificultat que comporta arribar a ser bomber. A les últimes oposicions es van presentar 3.000 persones.

A dos quarts de deu arriba la unitat del GRAF. Segona tongada d’espinacs. Quan acaben es recull tot i cadascú es dedica a fer les seves coses. Un estudia, l’altre llegeix un llibre o segueix mirant la televisió. N’hi ha que a les 10 ja estan al llit. Ara bé, fa estona que tots han deixat el seu material a punt per si hi ha una sortida.

El procés
De mitjana es fan 4 o 5 sortides diàries. A vegades menys. A les nits n’hi ha poques, sobretot en aquest parc. “És un parc tranquil, en altres te’n vas a dormir pensant el poc temps que et queda per aixecar-te”, reconeix el Ferran. El Parc de Bombers de Rubí-Sant Cugat atén les incidències d’aquests dos municipis i de Castellbisbal. En cas d’avís, també poden donar suport a altres parcs propers.

A l’entrada, a mà esquerra, hi ha l’emissora. A les nits hi ha una persona que es queda a fer guàrdia. Durant la resta del dia no és necessari que hi hagi una persona fixa: “Com que aquest parc és petitet qualsevol pot agafar el telèfon i fer sonar la chicharra” apunta el Ferran. Quan es fa sonar la chicharra vénen tots ràpidament i la persona que ha agafat el telèfon explica la situació. El sergent i el caporal decideixen les persones que van i el número de cotxes que faran la sortida.

Es pot trigar un màxim de quatre minuts: “triguem dos minuts a baixar i és bo perdre dos minuts a ubicar bé el lloc per trobar la manera més ràpida d’arribar-hi”, explica el Toni. Tot i que els cotxes de bombers estan equipats amb GPS, no se’n refien. Un cop saben la ubicació exacta, la situen en un mapa que tenen al passadís de l’entrada a la dreta. El mapa està marcat amb punts de referència, que els indiquen els camins més ràpids per arribar-hi.

Quan de veritat sona la chicharra
No hi ha temps d’acabar l’explicació perquè acaba de sonar la chicharra. Han rebut una trucada d’emergència d’una dona que diu que el seu marit es vol suïcidar. Són les 22.15 hores. Ens dirigim cap a una zona urbanitzada de Castellbisbal. Tot succeeix molt ràpid, més ràpid de com ens ho havien explicat. Els cotxes de bombers definitivament van més ràpids que nosaltres. Conduïm per una carretera sinuosa, sense cap tipus d’il·luminació. Quan per fi arribem al lloc dels fets ja està tot aclarit: l’home ha acabat cedint i tot ha quedat en un ensurt. Pel que es veu, l’home s’havia tancat al bany amenaçant la seva dona que se suïcidaria.

Dos cotxes de Bombers, dos cotxes de la Policia Local i una ambulància, tots amb els seus respectius llums encesos, dibuixen un panorama de pel·lícula. La gent del veïnat ha sortit al carrer. Però, poc a poc, tots i cadascun d’ells enfilen el camí de tornada. En el cas dels bombers, vint minuts de tornada fins al parc. A l’anada han tardat la meitat.

Els bombers viuen al límit. És una tipus d’existència, una manera de fer front a la vida. No són herois, com alguns assenyalen. Fan la seva feina, una feina que requereix concentració, força física i, per damunt de tot, prendre decisions ràpides i encertades.

A la resta de la nit d’aquell dia no va succeir res més. Els nostres protagonistes es van despertar l’endemà i van fer el relleu amb el següent torn. Uns dies més tard van coincidir tots a l’incendi del restaurant El rebost del Xaxo, un dels més greus que han tingut lloc aquest 2011 a Sant Cugat. Fins al lloc es van desplaçar set cotxes de bombers.