La traducció dels noms propis

Fa un mes, una delegació del FC Barcelona de visita al Vaticà va regalar al pontífex una samarreta de futbol del Barça.

Les suspicàcies es van desfermar en veure que la samarreta duia imprès al dors “Papa Francesc”, si bé el papa actual té el castellà com a llengua materna.

De seguida van aparèixer crítiques per haver catalanitzat el nom del pontífex quan, per exemple, no fem el mateix amb la capital d’Argentina (Buenos Aires, no Bons Aires*).

A tomb d’això, cal precisar que en un cas tractem un nom de persona i en l’altre, un nom de lloc (un topònim), la qual cosa justifica una tria de criteris diferent a l’hora de traduir-los al català.

Pel que fa als noms de persona, com a norma general no es tradueixen. Ara bé, sí que la tradició preveu fer-ho en noms de reis, prínceps i papes, a més d’altres personatges històrics en què hi hagi hagut tradició de traduir-los (Aristòtil, Maquiavel, etc.).

Per tant, amb la mateixa naturalitat amb què a Catalunya ens hem referit a la reina Isabel d’Anglaterra i al papa Joan Pau, de l’actual, n’hem de dir papa Francesc.

En canvi, la traducció de topònims no catalans es limita a aquells en què hagi existit la tradició de fer-ho. Així, trobem Saragossa, però Ciudad Real; Nova York, però Los Angeles.